138 Els ocells més musicals 

Si hi hagués un pòdium dels animals més musicals, al graó més alt hi arribaria volant algun ocell, que en conjunt tenen fama de cantar bé. 

Ara, no tots els ocells canten igual, i per això tenim diferents paraules per referir-nos al so que emeten. N’hi ha que piulen, com els pollets; altres que refilen, com els canaris, i alguns xerrotegen, com l’oreneta. Les tórtores parrupegen i també ululen… Les gallines escatainen o escaïnen, i també catasquen o catasquegen, i fan cloc-cloc o cloquegen. Les oques claquen i nyequegen. Els ànecs també fan nyec-nyec, i n’hi ha que xiulen. Les perdius escotxeguen. Els galls fan quiquiriquic. Els coloms parrupen o parrupegen, i els corbs grallen

A la categoria d’honor dels ocells canors hi hauríem de posar els passeriformes, entre els quals hi ha els que serien pròpiament els ocells cantaires o cantadors. Segons la saviesa popular, entre ells la prima donna seria la calàndria, perquè cantar com una calàndria és sinònim de refilar. I el primo uomo, el rossinyol, perquè quan algú canta molt bé, diem que canta com un rossinyol

Un ocell ballador i cantador és el flamenc. Diuen que el nom de la música flamenca ve de la manera com es mouen aquests ocells camallargs, que sembla que ballin flamenc.

L’‘última actuació destacada d’algú, sovint un músic o artista’, s’anomena cant del cigne; fer una cosa amb el cant del gall és posar-s’hi molt d’hora, i quan diem que d’alguna cosa no se’n canta gall ni gallina vol dir que no se’n recorda ningú.

Sí: tot passa i tot s’oblida, però mentrestant anem fent la viu-viu i fins i tot una mica de piu-piu. Si ens continueu acompanyant, a part de paraules sentireu bona música. Una música tan plaent com el cant del rossinyol.

Versió sonora

90 Melismes

El cant gregorià és un cant litúrgic utilitzat per l’Església cristiana d’Occident des de l’edat mitjana. El nom li ve del papa Gregori I, a qui alguns atribueixen l’organització d’aquest tipus de cant.

En el gregorià, el text és més important que la melodia, és el que hi dona sentit. Tot i això, posar música a l’oració en deu multiplicar l’efecte, perquè, segons Sant Agustí, “qui canta, prega dues vegades”.

El cas és que el gregorià és ple de paraules enigmàtiques, com ara melisma.

En grec, μέλισμα vol dir ‘cant, melodia’, i ve de μέλος (‘frase musical’). De μέλος i ᾠδή (‘cant’) venen melodia i melodiós. Si canviem μέλος per μονῳς (‘un de sol’), tenim monodia, que és el cant a una sola veu. Oposat a polifonia, cant amb ‘moltes veus’.

A la sobrietat del gregorià li escau la simplicitat de la monodia, en què tots els cantants entonen una mateixa melodia. I aquesta melodia es pot cantar amb quatre estils diferents, segons la relació que té amb el text. Si s’entona la mateixa nota, invariable, durant unes quantes síl·labes seguides, el cant és salmòdic. Si a una síl·laba hi correspon un sol so, és sil·làbic. Si s’entonen tres o quatre notes en una sola síl·laba, el cant és neumàtic. I si una síl·laba es canta amb encara més sons, és melismàtic.

Doncs ja ho tenim: un melisma és el fet de cantar diferents notes (de vegades fins i tot més de 50!) sobre una sola síl·laba. En el cant gregorià, i en altres. De fet, molts cantants moderns demostren la seva habilitat vocal fent melismes. Precisament Aretha Franklin, morta aquest any, ha estat qualificada per alguns de “reina del melisma”. Escolteu-la i entendreu per què!

Versió sonora

5 Etimologia del cant (registres vocals)

De tots els registres vocals, el més greu i fosc correspon a la veu de baix. La paraula ve del llatí bassus, que vol dir ‘de poca talla, grassó’.

Baríton prové del grec βαρύς, ‘pesant’, i τóνος, ‘to’, és a dir, tot sumat, ‘so profund’.

Tenor ve de la mateixa paraula del llatí, derivada del verb tenēre, ‘tenir’, i té a veure amb la manera de ser. De fet, en català també vol dir ‘tarannà’. En l’accepció musical, prové de l’italià i s’aplica a la més aguda de les veus d’home.

Tot i això, hi ha veus d’home encara més agudes: les de contratenor i sopranista. Per sort, han passat a la història els castrati, o castrats, que eren emasculats de petits perquè d’adults mantinguessin la veu de nen, és a dir, una veu blanca.

De les veus de dona, la més greu és la de contralt, que ve de l’italià contralto, de contro- i alto, és a dir, ‘contra’ i ‘alt’, perquè canta en contrast amb la soprano.

Mezzosoprano és adoptat directament de l’italià. També en diem mezzo, que vol dir ‘mig’, perquè és la veu que hi ha entremig de la contralt i la soprano.

Acabem amb la soprano o tiple. La paraula soprano l’agafem de l’italià, i vol dir ‘superior, de més amunt’. L’etimologia ens ho diu tot: de totes les veus, la de soprano és la més aguda, la que arriba més amunt.

Versió sonora