Us podeu imaginar un cor de foques cantant el Pange lingua en un monestir? Les foques entonarien la melodia bramant amb una serietat absoluta, i cada foca aguantaria la partitura amb aquelles aletes que són com bracets escurçats.

L’aplicació de l’etimologia ens podria portar a aquesta imatge xocant. I és que la paraula monjo, com monacal i monàstic, ve del llatí monăchus, que vol dir això, ‘monjo’. Per tant, podríem dir que la foca mediterrània, de nom científic Monăchus monăchus, és un “monjo monjo”, un autèntic monjo, perquè és monăchus tant de gènere com d’espècie.

La foca mediterrània és coneguda sobretot com a vell marí, però també té altres noms, com ara foca caputxina i foca frare. O sigui que en les denominacions catalanes s’hi manté la referència monacal. Tot plegat ve del seu aspecte: pel color marró amb la panxa blanca, recorda un frare caputxí.

Aquesta referència monacal en el nom deu ser de les poques coses que s’han mantingut del pobre animal, perquè els pescadors el van combatre durant molts anys, fins a portar-lo a la vora de l’extinció.

Tornant a l’etimologia, monăchus ve del grec μοναχός, ‘solitari’, que té com a arrel μόνος: ‘sol’, ‘un de sol’. Per tant, si continuéssim portant l’etimologia a l’extrem, avui ens hauríem d’acomiadar amb la imatge delirant d’una sola foca cantant el Pange lingua.

Encara sort que som gent de seny i no arribaríem mai a aquests extrems etimològics!

Versió sonora

Anuncis