43 Germanismes musicals 

La cultura alemanya ha estat bressol de grans músics. Bach, Beethoven, Mozart, Schubert … No acabaríem mai la llista!

En canvi, si parlem de l’aportació de la llengua alemanya al lèxic musical, la llista no és gaire llarga.

Prové de l’alemany el nom d’un instrument de la nostra cobla, el fiscorn. Ve de flügelhorn, que vol dir ‘corn d’ales’. Es diu així perquè donava l’ordre d’atac als flancs, és a dir, les ales, de l’exèrcit o d’una partida de caça. Barrejat amb la paraula italiana fischietto, que vol dir ‘xiulet’, en italià es va convertir en fliscorno, després va passar a fiscorno i, finalment, en català fiscorn.

Una altre germanisme és xotis. Encara que designi el ball típic madrileny, ve de schottisch, que en alemany vol dir ‘escocès’, i es balla en diferents països. Per exemple, en uns quants llocs d’Amèrica, on van portar la dansa els emigrants alemanys i polonesos.

L’últim germanisme d’avui és iòdel, el típic cant tirolès en què la veu diguem-ne “normal” passa de cop al falset, de manera que els aguts ressonen per valls i cims. La paraula ve d’un verb alemany onomatopeic derivat del crit “iò”. El iòdel servia perquè els pastors cridessin el bestiar, i també per comunicar els pobles.

Un altre dia potser parlarem de lied i leitmotiv, també aportacions de l’alemany al lèxic musical, però avui ho deixem aquí, amb el iòdel.

Versió sonora

Uns quants exemples més de compositors de cultura alemanya: Tellemann, Händel, Gluck, Haydn, Mendelssohn, Schumann, els Strauss, Brahms, Wagner, Bruckner, Mahler, Paul Hindemith, Carl Orff, Schönberg, Alban Berg, Stockhaussen…

 

42 Petites formacions musicals

En música no tot són orquestres simfòniques i filharmòniques i grans cors professionals. Les agrupacions més petites, professionals o amateurs, també poden sonar molt bé. Avui en parlem!

En música instrumental o vocal, la unitat mínima és l’intèrpret individual, el solista. Quan, dins un grup, un sol músic interpreta un fragment sense acompanyament, diem que fa un solo.

Si diem que actua sol o tot sol, és que toca sense cap més músic. I si no té companyia de cap mena, ni tan sols de públic, diem que toca a soles.

En grups de dos i de tres músics, parlem de duo i de trio, o bé de duet i tercet. Aquests termes designen l’agrupació de dos (o tres) músics, i també les composicions pensades per a aquestes formacions.

En conjunts més grans només hi ha una paraula per xifra. Entre els quatre i els nou integrants tenim el quartet, el quintet, el sextet, el septet, l’octet i el nonet.

Hem vist que, relacionat amb dos, tenim duo i duet, procedents de l’italià. Però a part d’això hi ha el doset, un derivat de dos també relacionat amb la música. Un doset és un grup de dues notes iguals que es toquen en el temps que correspondria a tres notes de la mateixa figura. Com el doset, hi ha el treset (interpretat en el temps de dues o quatre notes), el cinquet (en el temps de quatre), el siset (també en el temps de quatre) i el setet (en el temps de vuit).

Ja ho veieu: els números i la música es relacionen per totes bandes!

Versió sonora

41 De la “tornada” al “ritornello”

Moltes cançons tenen tornada. Són aquells versos que apareixen amb regularitat entre les altres estrofes, una part que es va repetint, sempre amb la mateixa lletra i la mateixa tonada. Per això, perquè van tornant, s’anomenen tornada.

Normalment, la tornada és el fragment més fàcil de recordar d’una cançó, el que taral·legem quan volem que algú la identifiqui.

Si hi ha unes parts de solista i unes altres que es canten col·lectivament, la tornada la sol cantar el grup. Segurament per això en anglès s’anomena chorus, que vol dir ‘cor’.

En castellà en diuen estribillo. Per què? Doncs perquè és com un petit estrep que serveix per repenjar-s’hi. És una base, un punt de suport en la progressió de la cançó.

En francès i alemany la tornada és el refrain , que en anglès es pronuncia [rifréjn]. Altres llengües, com el rus o el neerlandès, també fan servir paraules semblants a refrany. I en català tant refrany com recoble són sinònims de tornada.

En italià, en diuen ritornello, que vindria a ser una ‘tornada petita’.

En català i altres llengües ritornello és un terme musical, però té un significat una mica diferent del de tornada. El ritornello, com la tornada, és un fragment que es va repetint al llarg d’una obra. La diferència és que la tornada és invariable i cantada, mentre que el ritornello sol ser instrumental i pot tenir petites variacions.

Recordeu-ho: en català no necessitem dir estribillo. La paraula tornada designa el mateix concepte i és ben viva i comprensible!

Versió sonora

 

40 Intervals musicals

Diuen que el savi Pitàgores passejava un dia pel carrer quan va sentir uns cops rítmics i harmònics. Venien de cal ferrer, que picava sobre l’enclusa amb martells de mides diferents.

Estudiant-ho, els pitagòrics també es van adonar que si feien sonar totes alhora cordes de llargada diferent, de vegades sonaven bé i de vegades, no gaire. Depenia de l’interval, la distància entre els diferents sons, i tenia a veure amb les proporcions en la llargada de les cordes.

Aquestes proporcions fan que els intervals s’expressin amb numerals ordinals. Segons la distància entre les notes, diem que l’interval és una segona, tercera, quarta, quinta, sexta, sèptima o octava.

Fixem-nos que a partir del 5 els numerals ordinals tenen doble versió: n’hi ha uns de formació regular en català, com cinquè, i uns altres que provenen directament del llatí, com quint.

Els d’ús més general ara mateix són els que es formen amb el sufix o -ena. De cinc, cinquè cinquena, i així successivament. Així, parlem de la cinquena i la sisena simfonia de Beethoven, de la setena actuació d’una orquestra o del vuitè vers del coral d’una cantata.

Els numerals que prenem del llatí, com quint, de quintus, només tenen alguns usos específics, com precisament aquest dels intervals de quinta, sexta, sèptima i octava. Es podria dir que són l’excepció.

Ja per acabar, recordeu que NO és *intèrval sinó interval, que rima, precisament, amb musical!

Nota: Si hi voleu aprofundir, podeu llegir l’article d’Oriol Romaní “Parlem d’intervals”, publicat a l'”Esmucdigital”.

Versió sonora

39 Muses, música i musiques

La paraula música prové del grec τέχνη μουσική, és a dir, ‘l’art de les muses’.

En la mitologia grega, les muses (no pas *musses!) eren filles de Zeus, el deu suprem de l’Olimp, i Mnemosine, la deessa de la memòria, i inspiraven tant la literatura com la ciència i les arts en general.

A la Grècia antiga, la paraula música incloïa qualsevol art inspirada per les muses, fins i tot l’astronomia, però protegien sobretot la poesia i el que ara entenem pròpiament per música, l’art de combinar els sons seguint les lleis de la melodia, l’harmonia i el ritme.

Cal dir, però, que en català la paraula música no sempre es refereix a una melodia harmònica, sinó que, en una antífrasi, és a dir, expressant el contrari del que significa, apareix a diferents frases fetes. Per exemple, a moure música, que vol dirprovocar baralles o crits”.

Amb aquest ús antifràstic, significant “complicacions i maldecaps”, es fa servir sobretot la variant plana musica, més que l’esdrúixola música. Així, tenir musiques vol dir “tenir disputes”; anar darrere musiques, “ficar-se en embolics”, i riure’s de la musica, “no immutar-se per les adversitats”.

De la musica venen les musicadures o musiqueries, complicades figures fetes treballant la fusta amb un burí. I “no em vingueu amb musiqueries” vol dir el mateix que “no em vingueu amb romanços”.

Acabem. Que passeu un bon dia, ben ple de música i sense gaires musiques!

Versió sonora

38 Cànons i canons

Un cànon és una peça musical en què diferents veus repeteixen la mateixa frase melòdica, però no comencen totes alhora, sinó que van entrant successivament. Un cànon cantat molt popular és el Frère Jacques, i en música clàssica destaca el Cànon en re major de Pachelbel.

La paraula κανών en grec vol dir ‘regla, norma, model’, i també ‘canya, vara’.

Podria semblar que els conceptes “regla” i “canya” no tenen cap relació, però si ens hi fixem veiem que un regle, l’estri per mesurar línies rectes, té el mateix origen que una regla, una ‘norma’. I en el fons, un regle no és res més que una canya o vara que serveix d’unitat de mesura. Evidentment, en un cànon musical les veus no entren en qualsevol moment, sinó de manera regulada i regular (dues paraules que també tenen a veure amb regla), perquè sumades sonin harmònicament.

El cànon també són les regles de l’Església catòlica. D’aquí venen canonitzar i canònic.  I del llatí canonicus venen canonge i canongessa, religiosos que segueixen una regla. Una canonja, en femení, és el lloc on viuen aquests religiosos. I una canongia, un càrrec de poca feina i molt profit.

Tornant a la música, curiosament un canonge també és part d’un instrument. Els tubs de l’orgue que no sonen i només serveixen per fer bonic s’anomenen així: canonges.

A més, dels tubs de l’orgue també se’n diu canons. Canó prové de l’italià cannone, que vol dir ‘tub gros’ i que al seu torn deriva del llatí canna, és a dir, ‘canya’. Recordeu que cànon també volia dir ‘canya’? Doncs així es tanca el cercle del cànon al canó!

Versió sonora

 

33 L’hora dels aplaudiments

Si aneu gaire a concerts, ja sabeu que la música no és l’únic so que s’hi sent. Sempre hi ha algun estossec, el paper de cel·lofana d’un caramel, el brunzit d’un mòbil i, al final, els aplaudiments.

Picar de mans per mostrar alegria és un gest universal que compartim persones i micos. Ens surt per instint. I alhora és un acte social, una convenció, per mostrar aprovació col·lectivament, per exemple al final d’un concert.

De picar de mans o aplaudir també en diem batre de mans. I, sobretot en llenguatge infantil, fer ballmanetes o fer mamballetes.

Les paraules aplaudir i aplaudiment venen del llatí applaudĕre. Els antics romans també tenien explaudĕre, un verb de desaprovació, perquè quan un artista no els agradava picaven de mans per fer-lo fora de l’escenari. En català en aquest cas piquem de peus, escridassem l’artista o el xiulem.  

Quan els aplaudiments són intensos, parlem d’ovacionar. Ovació ve del llatí, ovatio, que era la ‘celebració d’un triomf menor’. Es diu així perquè la cerimònia romana acabava amb el sacrifici d’una cabra, és a dir bestiar oví.

Si al final d’un concert l’entusiasme es desferma, també s’hi poden sentir crits i exclamacions. En aquest cas, parlem d’aclamar, que ve del llatí clamare, ‘cridar’, i victorejar, que ve de víctor, ‘vencedor’.

Feu el que us surti del cor: piqueu de peus, aplaudiu, ovacioneu, aclameu o victoregeu, però, si pot ser, agraïu la imprescindible feina dels artistes!

Versió sonora

31 No ens aixafeu la guitarra!

Les frases fetes són grups de paraules que tenen el valor d’una de sola. El que signifiquen no es pot deduir de la suma dels seus components i costen molt de traduir d’una llengua a una altra.

Aixafar la guitarra és justament això, una frase feta que NO significa literalment “esclafar un instrument de corda”, sinó “desbaratar-li els plans a algú”. Se’n deriva un substantiu: aixafaguitarres.

El verb aixafar s’escriu amb una a i una i al començament. En alguns parlars predomina la pronúncia amb i: a[iʃ]afar, i en altres sense i, a[ʃ]afar. Però també es pot escriure xafar, començat directament amb la lletra x.  

Per cert, voleu uns quants consells amb sinònims d’”aixafar la guitarra”?

Si tenim bona voluntat, evitem espatllar o aigualir la festa a ningú, i també ensorrar-li la barraca per terra, fer-li la punyeta, la garseta, la guitza o la santíssima, o tirar-li la botifarra per terra. Si de cas, no li esguerrem el marro ni li esqueixem la grua. Recordem que és molt lleig tocar la pera, les pilotes o els pebrots, i també fer l’arquet, fer nyic-nyic o la tinyeta. Va, fem un esforç i no toquem el voraviu a la gent…!

En resum, si volem tenir una vida pacífica, no aixafem la guitarra a ningú, i deixem que la música continuï sonant!

Versió sonora

Nota: xafar en català oriental estàndard es pronuncia [∫]afar, amb un so fricatiu, i [ʧ]afar, africat, en els parlars occidentals

30 Bisos i propines

Quan s’acaba un concert és habitual que els músics, en resposta als aplaudiments, ofereixin alguna peça de regal, fora de programa. D’aquestes peces se’n diu bisos.  

La paraula ve del llatí bis, que vol dir “dues vegades”, i en moltes llengües té aquest significat d’obra que serveix de propina al final d’un concert. En català també en diem així mateix, propina, i a més tenim el verb bisar, que vol dir el mateix que fer un bis.

Si ens hi poséssim estrictes, un bis seria només la repetició d’una de les peces que s’acaben d’interpretar, mentre que una propina tant podria ser una obra ja interpretada com una de nova. A la pràctica, els dos termes funcionen com a sinònims, encara que podríem fer aquesta distinció. Peça repetida, bis. Peça nova, propina.

En anglès en diuen encore, que ve del francès, però els francesos més aviat fan servir bis, rappel o une autre. I aquí, entre nosaltres, “Una altra!” és el que el crida el públic per reclamar una propina de l’artista si amb els aplaudiments no ho aconsegueix.

S’anomenin com s’anomenin, i preparats o improvisats, els bisos o propines sempre s’han de fer pregar una mica. Ja ho deia el director hongarès János Ferencsik: “No hi ha res pitjor que fer un bis abans d’hora”.

 Versió sonora

Nota:  Es diu bis, entre altres llengües, en portuguès, italià, castellà i català, i també en holandès, polonès i ucraïnès.
En diverses llengües bis es refereix no tan sols a una peça repetida, sinó a una de nova.  Així ho recullen diccionaris com el Garzanti en italià, el Larousse en francès, el de la Real Academia Española en castellà o, en català, el Diccionari de locucions i frases llatines d’Antoni Peris (2001).
Jaume Corbera aporta l’ús de plus amb el significat de ‘peça nova interpretada al final del programa’, en oposició a bis, ‘peça repetida’.

 

29 Dos pianos iguals però diferents

Avui tornem a parlar de manlleus, paraules que una llengua manlleva, agafa, d’una altra, en aquest cas el català de l’italià.

I com és que tenim dos pianos iguals però diferents? Doncs perquè en l’àmbit musical la paraula piano té dos usos ben diferenciats.

Un dels pianos és l’instrument que tots coneixem, de tecles negres i blanques. Piano és una forma escurçada a partir de pianoforte.  Es va anomenar així perquè permetia tocar fluix (piano) i fort (forte), amb intensitat variable. Vaja, que si en comptes de manllevar de l’italià la forma piano traduíssim literalment pianoforte, d’un piano en diríem un fluixfort! Es fa estrany, oi?

Piano, l’instrument, és un manlleu adaptat fonèticament. S’escriu com en italià, però en català oriental ho pronunciem amb el so [u] al final perquè ja és una paraula del tot nostra.

El segon piano és tota una altra cosa. Les partitures inclouen sovint indicadors de tempo o d’intensitat. Anotacions que indiquen a quina velocitat i a quin volum s’han d’interpretar, i acostumen a ser paraules italianes: allegro [alégro], andante [andànte], presto [prèsto], crescendo [kreshèndo]… i unes quantes més, com ara piano.

Aquests manlleus no s’han adaptat. Els escrivim i pronunciem com en italià.

Així, en català oriental, l’indicador d’intensitat és l’adverbi piano [piáno] i en canvi l’instrument, un substantiu, és el piano [piánu]. Això que dèiem: dos pianos iguals, però diferents!

Versió sonora