87 El calderó

Després de la pausa de l’estiu, tornem al “Parlant de música” encara amb la calor a sobre. És que n’hem passat molta, de calda, aquest any!

El substantiu calda té l’origen en l’adjectiu antic cald calda, que vol dir ‘calent’ i ve del llatí vulgar caldus.

D’aquí venen topònims com Caldes de Malavella, d’Estrach, de Boí o de Montbui, llocs on hi havia ‘aygua calda’, és a dir ‘aigua calenta’. També hi tenen relació els verbs escaldar, escalfar i escalivar.

De cald deriven calder, caldera i calderó, recipients que es posen al foc per escalfar el que hi ha dins. A més, un calder és un gorg de forma arrodonida on et pots banyar, no necessàriament amb aigua calenta. D’aquí venen noms de lloc com ara Monistrol de Calders.

Però centrem-nos en el calderó, una paraula en què conflueixen música i tipografia. El calderó és un signe musical que indica que una nota, o una pausa, s’allarga a voluntat. I també un signe tipogràfic que indica separació entre paràgrafs.

La paraula calderó té a veure amb caldera, això sembla clar, però, d’on ve aquesta relació? Pot tenir a veure amb la forma. El calderó musical és un cercle coronat per una semicircumferència. I una caldera amb la nansa rígida abaixada, vista des de dalt, seria això: cercle i semicircumferència. Però també pot tenir a veure amb la funció: el calderó musical manté enlaire un so. Igual com una caldera que penja d’uns clemàstecs manté enlaire, just a sobre del foc, el menjar que s’hi cou.  

Aquí ho deixem, suspès, i que es vagi coent!

 

Versió sonora
Signes de calderó musical i calderó tipogràfic, respectivament:

Anuncis

84 Música i lletres

Hem parlat més d’un dia de la relació entre la música i els números, però, en canvi, no hem parlat gaire de les lletres, i ja tocaria. Perquè en la música i en la llengua la part essencial és sonora, però totes dues troben en l’escriptura una eina important.

Anotar una melodia en una partitura o escriure unes paraules en un paper obre la porta a reproduir-les més endavant, les fa perdurables i permet que altres persones les llegeixin i les interpretin.

L’escriptura està feta de signes, que en la música són els de la notació musical, i en els textos escrits, bàsicament, les lletres de l’alfabet.

Però aquestes lletres també són presents en la notació musical. De les notes que solem anomenar la si do re mi fa sol, també se’n diu A B C D E F i G. Noms de lletres!

A més, instruments com el violí o el violoncel tenen unes obertures a la caixa que, per la forma, s’anomenen efes. Un altre nom de lletra!

I un altre punt de contacte entre el món de les lletres i el de la música: les partitures són plenes de notes. I molts llibres erudits també en tenen, de notes: les notes al peu!

Finalment, el punt essencial. Una cançó popular, una cantata o una òpera no són altra cosa que el resultat de conjuminar lletra i música. Si lletra i música no coincidissin, no hi hauria cançons! I què faríem, sense cançons?

Versió sonora

80 Són bones persones, els músics?

Avui plantegem una pregunta de resposta òbvia. Això és Catalunya Música, o sigui que… qui gosaria criticar-hi els músics? Seria com escopir al cel! Aquí, tots som una mica músics, i també bones persones!

Ja vam veure fa temps que la saviesa popular relaciona la música amb els diners… o més aviat amb els pocs diners. Avui volem saber què diuen els refranys sobre els músics: són bones persones?

Escolà, músic o barber, home de bé no pot ser. Caram! Amb una sola frase es condemna músics, escolans i barbers! No anem bé…

Una altra: Ni barber mut, ni músic amb cervell pur. Però què els passa, amb els barbers? I amb els músics!

Remenem una mica més entre els refranys, que la saviesa popular per força ha de dir alguna cosa bona sobre els músics…!

Per fi: On hi ha música, mala cosa no hi pot haver i On hi ha música, no hi pot haver dolenteria. Això sí que són frases assenyades! I una altra: La música amanseix les feres. Si això és bo, els que fan música també han de ser bons.

A més, De músic, boig i poeta, tots en tenim una miqueta. Ja ho dèiem al començament: aquí, tots som una mica músics, i també bones persones!

Versió sonora

74 Tarantel·les i aranyes

No fa gaire vam parlar de danses amb noms que provenen de topònims, i una era la tarantel·la. Una dansa popular napolitana de moviment molt viu.

En realitat, la paraula tarantel·la no ve directament del nom de la ciutat (i província) italiana de Tàrent (que en italià és Taranto). El que ve de Taranto és taranta o tarantola, que és la nostra taràntula, és a dir, una aranya, i d’aquí ve el nom de la tarantella, la dansa.

I com és que el nom de la dansa té a veure amb una aranya? Doncs perquè a la regió hi abundaven les aranyes d’aquesta espècie. I per tant, les picades. I a la picada de la taràntula se li atribuïa una síndrome molt greu, que causava convulsions, dolor i ofuscació mental.

Per curar-se, a la persona mossegada se li aplicava la tarantel·la, que a la Itàlia del segle XIV era una mena d’exorcisme musical.

Amb la música, el malalt reaccionava i ballava durant hores, i fins i tot dies, de manera frenètica. De tarantel·les, n’hi havia de diversos tipus, segons els símptomes de la persona mossegada, que treia el verí del cos ballant cada vegada més de pressa. Quedava exhausta, però així es començava a recuperar.

Almenys aquesta era la idea de la tarantel·la. Amb un tractament tan contundent, o et recuperaves o ja no te’n sorties. I no parlem dels músics, que feien autèntiques maratons! El malalt potser es curava, però els músics devien quedar ben baldats!

Versió sonora

72 Primavera musical

Aquesta setmana comença la primavera. És una època de creixement, de recuperació després del fred. Encara no fa calor com a l’estiu i se’ns obre al davant un període de bon temps abans que torni a fer fred.

A la primavera tot es desperta, també la música. Fins i tot els ocells canten més, entre l’abril i el juny. Des d’abans de sortir el sol i durant un parell d’hores se sent una bona piuladissa. És el que en anglès anomenen dawn chorus, ‘el cor de l’alba’.

Inspirats com els ocells, molts músics han dedicat composicions a aquesta estació. La sonata per a violí “Primavera” de Beethoven, “La primavera” de Haydn, el vals “Veus de primavera” de Strauss, “La consagració de la primavera” de Stravinsky, el quartet “La primavera” de Mozart, la simfonia “Primavera” de Schumann o la primera de “Les quatre estacions” de Vivaldi.

La paraula primavera ve del llatí. Està formada per prima, que vol dir ‘primera’, i vera, que en llatí també designava aquesta estació, la primavera. Abans de la reforma de Juli Cèsar, el calendari romà no començava com ara al gener, sinó al març, i per tant la primavera era la primera estació de l’any. Més enllà del llatí, de la mateixa arrel que vera podrien provenir paraules com verd, verdura o verger, un jardí ple de plantes.

Arribem al final, doncs, amb un esclat vegetal. Us deixem amb la prima vera, la ‘primera primavera’, amb la seva verdor i amb tota la piuladissa i la música que ha inspirat.

Versió sonora

69 El compàs multilingüe

A l’últim “Parlant de música” comentàvem que la paraula compàs té relació amb el ritme que marquem amb el pas quan caminem. Així ho veuen llengües com el català i el castellà, que parlen de compàs i compás, i el portuguès, que en diu compasso.

Altres llengües designen el compàs musical amb paraules relacionades amb mesura, com mesure en francès; misura en italià; measure en anglès i măsură en romanès. Té lògica: el compàs musical és una unitat de mesura del temps. Cal dir que en italià també en diuen battuta, i en anglès, bar.

D’altra banda, la majoria de les llengües de l’est d’Europa, com l’alemany, les nòrdiques i les eslaves, en diuen takt. Ve del participi del verb llatí tangere, ‘tocar’, i equivaldria a ‘toc’. Al darrere també hi ha la idea de temps i ritme.

A part d’això, en català la paraula compàs és a la base d’unes quantes expressions, sempre relacionades amb mesura, seny o regularitat.

Si marxem compassadament vol dir que anem amb ordre, seguint un ritme, i si ho fem descompassadament, que anem a empentes i rodolons. Les persones assenyades gasten amb compàs. És a dir, fan un racó o guarden un roc a la faixa… Si algú no es descompassa mai, és que no perd les bones maneres. En canvi, si perd el compàs és que perd els estreps, la paciència. Això és que alguna cosa l’ha tret de compàs, o sigui, de polleguera.

I acabem obrint un compàs d’espera! Fins aviat!

Versió sonora

68 Compassos i marxes

En música, el compàs és una unitat de mesura del temps. Els diferents compassos d’una peça musical són grups rítmics i mètrics de la mateixa durada i d’accentuació regular. Al pentagrama queden delimitats per unes línies divisòries verticals: són les barres de compàs.

Relacionat amb el compàs, tenim el verb compassar. Sense cap a- al davant. No és *acompassar sinó compassar, i, igualment, descompassar!

Compàs ve del llatí cum (que vol dir ‘amb’) i passus (‘pas’). Entre els romans un passus era una unitat de mesura equivalent a cinc peus (gairebé un metre i mig), i també cada un dels passos que es fan quan es camina.

Com que tenim les dues cames igual de llargues, quan avancem ara l’una ara l’altra, és a dir, quan caminem, tendim a marcar un ritme regular, i a recórrer la mateixa distància amb cada pas. Per això els passos són una unitat bàsica per mesurar distàncies quan no es tenen altres eines.

A part d’això, amb cada pas marquem la pulsació, l’accent de la marxa, que determina el compàs, musical o de la caminada. Ja ho hem dit: la paraula compàs ve de cum i passus, és a dir, ‘amb el pas’!

D’aquesta relació entre caminades i música neixen les marxes, peces musicals que acompanyen el pas de tropes, seguicis, o grups excursionistes! En les marxes, des de la clàssica Marxa Radetzky de Strauss fins a la popular Vella xiruca, el pas marca el compàs!

Versió sonora

66 La batuta

Una batuta és la vareta que els directors d’orquestra porten a la mà durant els concerts. Com que allarga l’efecte visual del braç, ajuda a transmetre les indicacions als músics.

La paraula ve de l’italià battuta, participi del verb battere, és a dir, ‘batre’, ‘picar’. Té relació amb la idea de ‘picar per marcar el ritme’.

En català tenim l’expressió d’origen musical portar la batuta, que vol dir ‘manar’ o ‘dirigir’. En versió hípica, seria portar les regnes; en versió patriòtica, portar la bandera; en versió nàutica, portar el timó, i en versió gastronòmica, tallar el bacallà, remenar les cireres o tenir la paella pel mànec.

Però no ens allunyem de la batuta! Com l’anomenen, altres llengües? Doncs és curiós, perquè moltes van a buscar una paraula d’una altra llengua!

En castellà, en basc i en portuguès, com en català, parlen de batuta. Un manlleu de l’italià.

En canvi, en italià no en diuen battuta, sinó bacchetta, que vindria a ser un ‘bastonet’.

En anglès, agafen una paraula del francès baton, és a dir, ‘bastó’, i ho pronuncien [bátən].

En canvi, en francès de la batuta en diuen baguette! I no és que a França dirigeixin les orquestres amb una barra de pa! És que baguette, com bacchetta o baton, vol dir ‘bastó’ o ‘vareta’, que és el que és una batuta!

Versió sonora

 

65 Expressions amb “piano”

Entre els instruments musicals, un dels més coneguts és el piano. És de corda percudida: quan es toca una tecla, un martellet pica una corda, que vibra.

Sembla senzill, però funciona amb un mecanisme de palanques molt complex. 88 tecles, cada una amb la corda i el martellet corresponents, i moltes peces més. I amb una caixa de ressonància de bona mida. En el cas del piano de cua, el moble pot fer més de dos metres i mig de llarg.

Precisament per la grandària, el piano apareix com a terme de comparació en diferents expressions. Per exemple, diem que una cosa és gran com un piano igual com diríem que és gran com una casa de pagès. (En la mateixa línia, però més malsonants, tenim fotre’s una hòstia com un piano i portar una merda com un piano.)

Igualment, per la complexitat del mecanisme, per referir-nos a un afer complicat diem que té més tecles que un piano, o que té moltes tecles. I si algú s’encarrega de moltes coses diferents, que toca moltes tecles.

També tenim l’exclamació de sorpresa la mare del Tano!, que es pot allargar fins a convertir-se en la mare del Tano quan era gitano i tocava el piano!

Tocar-li el piano a algú, sobretot a una criatura, era el mateix que pegar-li. Confiem que tant l’expressió com l’acció hagin passat de moda, i que també estigui superada aquella frase que deia En la casa en que hay piano, no se habla valenciano.

Per sort, la nostra llengua, com qualsevol altra llengua normal, la parlem persones de tota condició, amb piano a casa o sense!

Versió sonora

64 Oïda o orella?

Tots tenim dues orelles a banda i banda del cap, com dues nanses. Si les tenim molt grosses i esbatanades, podem dir que tenim orelles de pàmpol, o un bon parell de pàmpols.

Les orelles són una part del cos, i cada una està formada per l’orella externa, la mitjana i la interna. Són òrgans anatòmics amb una funció específica: la de permetre que hi sentim. Les orelles són els òrgans de l’audició.

L’oïda, en canvi, no és cap òrgan del cos, sinó un sentit, el que ens permet percebre els sons. Podem tenir molt bona oïda –sentir-hi molt bé–, tocar d’oïda –per intuïció–, o ens pot fallar l’oïda. Però no podem fer servir la paraula oïda per referir-nos a la part del cos, a les orelles. Ens pot fer mal l’orella o podem tenir les orelles petites, però, atenció, no ens pot *fer mal l’oïda ni podem *tenir les oïdes petites!

Fixeu-vos que l’oïda és com la vista o el tacte: un sentit, un de sol. No va mai en plural.

En canvi, la paraula orella tant designa l’òrgan, és a dir, l’orella física,  com el sentit, l’audició: s’hi barregen l’òrgan i la funció.

Si parem orella, obrim l’orella o drecem les orelles, vol dir que escoltem amb interès. Si donem orella a una cosa, que l’escoltem. Si tenim orella musical, que tenim bona intuïció en matèria de música. Si som durs d’orella o tenim les orelles a cal ferrer, que no sentim bé el que ens diuen.

Dreceu l’orella, que resumim! Les orelles són els òrgans de l’audició, i en singular, l’orella, també el sentit. En canvi, l’oïda és el sentit, però mai mai mai l’òrgan!

Versió sonora