66 La batuta

Una batuta és la vareta que els directors d’orquestra porten a la mà durant els concerts. Com que allarga l’efecte visual del braç, ajuda a transmetre les indicacions als músics.

La paraula ve de l’italià battuta, participi del verb battere, és a dir, ‘batre’, ‘picar’. Té relació amb la idea de ‘picar per marcar el ritme’.

En català tenim l’expressió d’origen musical portar la batuta, que vol dir ‘manar’ o ‘dirigir’. En versió hípica, seria portar les regnes; en versió patriòtica, portar la bandera; en versió nàutica, portar el timó, i en versió gastronòmica, tallar el bacallà, remenar les cireres o tenir la paella pel mànec.

Però no ens allunyem de la batuta! Com l’anomenen, altres llengües? Doncs és curiós, perquè moltes van a buscar una paraula d’una altra llengua!

En castellà, en basc i en portuguès, com en català, parlen de batuta. Un manlleu de l’italià.

En canvi, en italià no en diuen battuta, sinó bacchetta, que vindria a ser un ‘bastonet’.

En anglès, agafen una paraula del francès baton, és a dir, ‘bastó’, i ho pronuncien [bátən].

En canvi, en francès de la batuta en diuen baguette! I no és que a França dirigeixin les orquestres amb una barra de pa! És que baguette, com bacchetta o baton, vol dir ‘bastó’ o ‘vareta’, que és el que és una batuta!

Versió sonora

 

Anuncis

65 Expressions amb “piano”

Entre els instruments musicals, un dels més coneguts és el piano. És de corda percudida: quan es toca una tecla, un martellet pica una corda, que vibra.

Sembla senzill, però funciona amb un mecanisme de palanques molt complex. 88 tecles, cada una amb la corda i el martellet corresponents, i moltes peces més. I amb una caixa de ressonància de bona mida. En el cas del piano de cua, el moble pot fer més de dos metres i mig de llarg.

Precisament per la grandària, el piano apareix com a terme de comparació en diferents expressions. Per exemple, diem que una cosa és gran com un piano igual com diríem que és gran com una casa de pagès. (En la mateixa línia, però més malsonants, tenim fotre’s una hòstia com un piano i portar una merda com un piano.)

Igualment, per la complexitat del mecanisme, per referir-nos a un afer complicat diem que té més tecles que un piano, o que té moltes tecles. I si algú s’encarrega de moltes coses diferents, que toca moltes tecles.

També tenim l’exclamació de sorpresa la mare del Tano!, que es pot allargar fins a convertir-se en la mare del Tano quan era gitano i tocava el piano!

Tocar-li el piano a algú, sobretot a una criatura, era el mateix que pegar-li. Confiem que tant l’expressió com l’acció hagin passat de moda, i que també estigui superada aquella frase que deia En la casa en que hay piano, no se habla valenciano.

Per sort, la nostra llengua, com qualsevol altra llengua normal, la parlem persones de tota condició, amb piano a casa o sense!

Versió sonora

64 Oïda o orella?

Tots tenim dues orelles a banda i banda del cap, com dues nanses. Si les tenim molt grosses i esbatanades, podem dir que tenim orelles de pàmpol, o un bon parell de pàmpols.

Les orelles són una part del cos, i cada una està formada per l’orella externa, la mitjana i la interna. Són òrgans anatòmics amb una funció específica: la de permetre que hi sentim. Les orelles són els òrgans de l’audició.

L’oïda, en canvi, no és cap òrgan del cos, sinó un sentit, el que ens permet percebre els sons. Podem tenir molt bona oïda –sentir-hi molt bé–, tocar d’oïda –per intuïció–, o ens pot fallar l’oïda. Però no podem fer servir la paraula oïda per referir-nos a la part del cos, a les orelles. Ens pot fer mal l’orella o podem tenir les orelles petites, però, atenció, no ens pot *fer mal l’oïda ni podem *tenir les oïdes petites!

Fixeu-vos que l’oïda és com la vista o el tacte: un sentit, un de sol. No va mai en plural.

En canvi, la paraula orella tant designa l’òrgan, és a dir, l’orella física,  com el sentit, l’audició: s’hi barregen l’òrgan i la funció.

Si parem orella, obrim l’orella o drecem les orelles, vol dir que escoltem amb interès. Si donem orella a una cosa, que l’escoltem. Si tenim orella musical, que tenim bona intuïció en matèria de música. Si som durs d’orella o tenim les orelles a cal ferrer, que no sentim bé el que ens diuen.

Dreceu l’orella, que resumim! Les orelles són els òrgans de l’audició, i en singular, l’orella, també el sentit. En canvi, l’oïda és el sentit, però mai mai mai l’òrgan!

Versió sonora

63 Afinar o desafinar, aquesta és la qüestió!  

Per algú que es dediqui a la música, afinar és bàsic. Posem que toqui el violí. Doncs abans de res ha d’afinar l’instrument, perquè cada corda tingui el punt de tensió exacte i soni com ha de sonar. Un cop fet això, per afinar les notes també haurà d’estar al cas de posar els dits exactament en la posició on han d’anar.

Ja es veu que en música és crucial afinar. La paraula té l’origen en el llatí finis, que vol dir ‘fi’. Fi en el sentit de ’elaborat amb cura’, com a cristalleria fina. Fi com a ‘subtil i perceptiu’, com quan parlem de tenir l’orella fina. O com quan diem que algú treballa fi, que no està fi o que no va fi. I és que per afinar cal cura i precisió. Si no encertem la nota precisa, sortim de to, desafinem.

També té l’origen en finis la paraula fi en un altre sentit, el de ‘moment en què una cosa s’acaba’. Fixem-nos que en aquest cas la paraula fi és femenina ―la fi― i es pot substituir per el final. Tant podem dir que “un concert arriba a la fi” com que “arriba al final”. Una altra cosa és el fi en masculí, que té relació amb ‘finalitat, objectiu’. Per exemple, “el fi justifica els mitjans”, una frase que s’atribueix a Maquiavel.

Sense ser maquiavèl·lics (és a dir, ambiciosos sense escrúpols), si volem ser “gent fina”, en el sentit de mostrar una educació exquisida i parlar amb precisió, hem d’afinar bé i no confondre el fi amb la fi. Recordeu-ho: el fi és l’objectiu i la fi és el final. Just on arribem ara: a la fi!

Versió sonora

61 Concerts de Cap d’Any  

Un dels concerts més assenyalats de l’any musical, per tradició i per difusió internacional, és el Concert de Cap d’Any de la Filharmònica de Viena. I ja fa anys que va reapareixent el dubte: com n’hem de dir, Concert de Cap d’Any o Concert d’Any Nou?

En català tenim l’expressió Cap d’Any, molt viva, que designa el primer dia de l’any. A més, Cap d’Any designa també la vigília, el 31 de desembre, quan amb les dotze campanades celebrem el canvi d’any. D’aquest moment i dels primers dies de l’any nou també en diem entrada d’any.

A part d’això, podem referir-nos al conjunt de l’any que comença com l’any nou.

Així, amb Cap d’Any designem sobretot el primer dia de l’any (o la vigília), i amb any nou, el conjunt de l’any en què entrem. Diem: “Què feu per Cap d’Any?” parlant del sopar del 31 de desembre o el dinar de l’1 de gener, però “Bona entrada d’any!”, “Bon any! o “Feliç any nou! per transmetre bons desitjos durant tot l’any.

Així doncs, el Concert de Cap d’Any, què? Doncs molt millor que ho diguem així, perquè es fa pels volts de Cap d’Any, i no pas durant tot l’any!

Ara,  som una llengua petita i, com que les que tenim més a prop fan servir majoritàriament expressions en la línia de “any nou”, el manteniment de Cap d’Any se’ns complica. En alemany, diuen Neujahrskonzert; en castellà, Concierto de Año Nuevo; en anglès, New Year’s Concert, i en francès, Concert du nouvel an. Si aquí, a Catalunya, qui organitza un concert l’anomena oficialment i en català “Concert d’Any Nou”, poca cosa hi podem fer!

Malgrat tot, benvinguts al 2018, un any que us desitgem fantàstic!

NOTA: No estem sols al món, en això del Cap d’Any… En italià és Concerto di CAPODANNO!

Versió sonora

60 Instruments de Nadal: la pandereta

Sí, ja hi tornem a ser: “ara ve Nadal i matarem el gall”! Però no n’hi ha prou amb l’escudella i la carn d’olla! També hem de tenir nadales i això vol dir panderetes!

La pandereta és un instrument fet amb una membrana de pell d’animal, ben tibant sobre un cèrcol de fusta. Vaja, això era abans, que ara sovint tot és de plàstic: cèrcol i membrana!

Puntualitzem: un cèrcol de fusta amb una membrana, i sovint amb sonalls, seria un pandero. Perquè es converteixi en pandereta ha de ser una mica més petit i per força ha de tenir sonalls, campanetes o cascavells, que li proporcionen el so típic de platerets metàl·lics.

La mateixa paraula ja ens diu que una pandereta és un pandero petit. Però d’on ve pandero? Ho vam tocar de passada l’altre dia, però ho recordarem: pandero és una paraula documentada en català ja al segle XV. L’origen llunyà el té en el grec πανδοῦρα (pandoũra), un llaüt de tres cordes, probablement relacionat amb l’àrab طنبور (ṭanbūr, que vol dir ‘tambor’), que ens va arribar a través del llatí pandorius. Amb aquest mateix origen etimològic tenim instruments de corda com la bandúrria, la mandola i la mandolina.

Però és Nadal, deixem-nos d’etimologies i belluguem-nos! Agafem panderetes, simbombes, guitarres, maraques, qualsevol cosa que faci soroll, i a cantar nadales! I sobretot, aixequem un altre tipus de pandero, el que tenim just a sobre la cadira, que si no arribarem a Cap d’Any amb uns quants quilos sobrers!

Bones festes a tothom!

Versió sonora

59 Instruments de Nadal: la simbomba

Ja sabeu que “ara ve Nadal i matarem el gall”. Ja podeu treure del calaix panderetes i simbombes, i afinar la veu, que és l’hora de les nadales!

Avui parlem d’un instrument que només sona per Nadal, i encara! La simbomba: un recipient de terrissa amb una pell tibant on hi ha fixada una canya. Fregant-la amb la mà humida, aquesta canya fa vibrar la pell i produeix un soroll greu i ronc.

El diccionari normatiu només recull simbomba, començada amb essa. Però parlant també se’n diu ximbomba.

Al País Valencià també en diuen pandorga, una forma que no és al diccionari normatiu. Ve del castellà i està relacionada amb la paraula llatina pandorium, que vol dir ‘bandúrria’ i està en l’origen de pandero.

Cal dir que la humil simbomba ve de la paraula llatina symphonia, tan important en música, que vol dir “concert, acompanyament musical”, i que passant per l’àrab es converteix en simbònia. Després, simbònia, combinada amb bombo, passa a ser simbomba. De fet, si en traguéssim la canya, una simbomba s’assemblaria força a un bombo

Acabem amb un detall gastronòmic, ara que ve època de tiberis. Sabeu que tant simfonia com simbomba estan relacionades etimològicament amb un plat molt nostre? La samfaina! Tot són acompanyaments: la symphonia, musical, i la samfaina, gastronòmic.

Bones festes i bon profit!

51 Un bravo per la música!

En un altre “Parlant de música” (“L’hora dels aplaudiments”) vam repassar diferents maneres de referir-se als aplaudiments al final d’un concert. Avui tocarem una matèria que hi té molt a veure: les exclamacions d’entusiasme.

Aplaudir al final d’un concert és mostra de bona educació, i sobretot d’agraïment per la feina dels músics. Ara, algunes vegades aplaudint no en tenim prou i hem de cridar per fer saber als artistes que ens han arribat al cor.

És llavors quan apareixen les interjeccions: els visques, els bravos i fins i tot els hurres.

La interjecció visca és una forma arcaica de visqui, el subjuntiu de viure, i en origen és una fórmula per desitjar llarga vida a algú. De la forma conjugada “Que visquin els músics!” s’arriba a “Visca els músics!”, invariable, en què visca serveix per expressar entusiasme.

Pel que fa a bravo, ve de l’italià. En aquesta llengua és un adjectiu que vol dir ‘bo, valent’, i concorda en gènere i nombre amb la persona a qui qualifica. Així, en italià bravo s’aplica a un home, brava a una dona; bravi a dos o més homes, i brave a dues o més dones.

Independentment del que faci l’italià, en català bravo, com visca, és invariable, i per tant no concorda amb el destinatari de l’exclamació. Així, tant diríem Bravo, Joan Pons! com Bravo, Elena Copons!

Això sí, si aplaudint la italiana Cecilia Bartoli ens ve de gust parlar-li en italià, podríem dir Brava, Cecilia!, però sapigueu que dit en català el més normal seria Bravo, Cecilia!

Versió sonora

50 L’os de la música

No tothom sent la música de la mateixa manera. N’hi ha que amb dues notes s’emocionen, i fins i tot ballen. En canvi, d’altres no segueixen mai el ritme; si canten, desafinen, i la música els recorda el soroll.

Malgrat això, ningú es pot sostreure del tot a aquesta força tan poderosa. I és que tothom: dones i homes, criatures i avis, té al cos l’os de la música, i segur que alguna vegada li ha sonat!

L’os de la música (també conegut com l’os de l’alegria) és molt  sensible als cops secs. Sabeu allò que et claves un cop al colze i tens una enrampada per tot el braç? Doncs és que has encertat de ple l’os de la música!

Cal dir que és un os una mica bromista… Primer, perquè no és un os! En realitat és un nervi. I segon, perquè si t’hi claves un cop, més que sentir música veus les estrelles!

Els catalans no som els únics que, malgrat tot, el trobem simpàtic. En alemany en diuen musikantenknochen, és a dir, ‘os músic’; en portuguès és l’osso engraçado i en anglès el funny bone, l’‘os divertit’.

Doncs resulta que en anglès el funny bone passa just pel costat del humerus, que és l’os que va del colze a l’espatlla. O sigui, el nostre húmer. I en anglès sona igual que humorous, un adjectiu que també vol dir ‘graciós’, ‘humorístic’.

O sigui que al colze dels britànics hi coincideixen el nervi més divertit i musical i l’os més simpàtic. S’ho deuen passar pipa, tots dos, quan agafen la tasseta de te!

Versió sonora

 

49 L’origen del faristol

 

El faristol és aquell objecte on els músics repengen les partitures. Com que forma un pla inclinat que es pot ajustar, permet llegir-les amb comoditat. Generalment es plega i té un peu ajustable.

No ho sembla, però aquest estri tan discret i pràctic té uns orígens força majestuosos. L’etimologia ens ho fa veure.

La paraula faristol està emparentada amb faldistori. Un faldistori és un seient que fan servir els bisbes per seure-hi o per repenjar-s’hi en les cerimònies solemnes.

Aquesta paraula, faldistori, ve del llatí, que l’agafa del fràncic. En la llengua dels antics francs, amb falden (que vol dir ‘plegar’) i stuol (‘cadiral’) es forma faldistôl, que vol dir ‘cadiral plegable’. D’aquí en català passa a fal·listol, que evoluciona fins a faristol.

I com es passa d’una cadira a un faristol? Doncs s’hi passa perquè els dos objectes s’assemblen. Per la forma, perquè tots dos solen estar formats per un peu i una base plegables i són fàcils de transportar. I també per les funcions: el faldistori serveix per repenjar-s’hi i al faristol s’hi repengen partitures.

Aquí us ho deixem! Pleguem el faristol… i pleguem!

Versió sonora