186 La música “clàssica”

De tot el grup d’emissores de Catalunya Ràdio, Catalunya Música és la de música clàssica. I què vol dir, música clàssica? 

Aquesta vegada el diccionari no ens resol el dubte. Diu que és clàssic el que ‘pertany a l’antiguitat grega o llatina’, i no és el cas de la música clàssica. 

També diu que és clàssic el que ‘segueix els patrons establerts, tradicional’. Doncs no s’hi ajusta ben bé. Precisament “tradicional” s’aplica a un tipus música que no és el que entenem per “clàssica”.

Segons el diccionari, també és clàssic el que ‘representa un moment culminant dins un art’, però no totes les obres i autors de música clàssica representen un moment culminant… Hi ha de tot!

Clàssic també vol dir ‘molt elaborat, amb grans recursos tècnics’. Doncs… no és ben bé això, però s’hi acosta.

Tanquem el diccionari i intentem definir-la pel nostre compte…

Per música clàssica entenem en general ‘música occidental culta’, des de l’edat mitjana fins als nostres dies, per oposició a música popular i tradicional i a música de cultures no occidentals. 

A alguns no els satisfà la denominació música clàssica perquè clàssic també vol dir ‘relatiu al classicisme musical’, que és un període concret, i podria semblar que s’exclou la música anterior i la posterior. De fet, de vegades es parla de música clàssica i contemporània, per abastar també la més recent.

A d’altres no els agrada la denominació música culta perquè pot fer pensar que altres músiques, com la popular i tradicional, no són cultura. Queda la possibilitat de dir-ne música acadèmica, però no té un ús general i potser no ens fa entendre ben bé el mateix que música clàssica.

Resumint, la fórmula música clàssica no s’ajusta a les definicions del diccionari, és una mica massa genèrica i pot fer pensar coses que no són. Però tots entenem intuïtivament a què es refereix, i la denominació és ben viva. O sigui que, mentre no tinguem cap fórmula millor, endavant amb la música clàssica!

Versió sonora

154 La música, una eina lingüística

Diuen que, en les criatures, l’educació musical millora l’aprenentatge de la lectura i de la llengua, tant la pròpia com la resta. A més, fa més fàcil aprendre matemàtiques, i millora el rendiment acadèmic en general. Els infants que aprenen música capten més bé el que els ensenyen a l’escola, aprenen amb més facilitat i dominen la pròpia llengua abans que els que no reben educació musical.

En els adults, la música també és un estímul emocional directe, més que les paraules. I, a més, ens entreté. Això vol dir que, si sentim habitualment cançons en una llengua que no sapiguem, ens acostarem sense gaire esforç al seu sistema de sons. Si, a més, les cantem, aquestes cançons, serem més a prop d’acabar parlant aquesta llengua. A part d’imitar-ne els sons, deduirem com funciona i adquirirem paraules noves. Si volem aprendre una llengua o integrar-nos en una cultura, les cançons ens hi ajudaran. 

Per tot això que dèiem, la música pot ser molt útil en l’aprenentatge i normalització del català entre joves i adults nouvinguts. 

Si voleu aprendre català o conèixer més bé la llengua, formar part d’una coral, per exemple, us podria anar molt bé. I si sou catalanoparlants, recordeu que una bona manera d’ajudar els nouvinguts a adquirir la llengua és adreçar-vos-hi en català.

La música és una gran eina. Tant si sou joves com si sou grans, tant si heu nascut aquí com si veniu de fora, la música us pot ajudar a ampliar coneixements lingüístics i pot convertir l’esforç d’aprendre en un autèntic plaer!

Versió sonora

130 Gigues i gigues

Avui comencem amb noves tecnologies: parlem d’una paraula vinculada a la telefonia mòbil i internet. Es tracta de giga, és a dir, gigabyte, una unitat d’emmagatzematge utilitzada en telecomunicacions.

En aquest cas, giga ve de γίγας, que en grec vol dir ‘gegant’, i quan actua com a forma prefixada el que fa és multiplicar pel factor 10 elevat a nou la unitat que té al darrere. Un gigabyte, doncs, són 1 000 000 000 bytes.

En canvi, una giga, en femení, és tota una altra cosa, o més aviat dues, totes dues vinculades a la música, i no tan recents com els gigabytes.

Per una banda, una giga és un instrument musical antic, de corda fregada i amb forma de pera. Probablement, la paraula té el mateix origen que el nom alemany del violí, geige.

D’aquí ve també l’altra giga vinculada a la música. En aquest cas, una dansa popular força animada que ens arriba a través del francès gigue després de passar per l’anglès jig (o jigg), i que encara ara és una dansa popular a Irlanda i Escòcia. A part d’això, en el Barroc la giga forma part de les suites, i n’han compost, entre d’altres, Bach o Händel.

Tant si sou de gigues masculins com de gigues femenines, mireu d’aprofitar el millor de cada cosa. Si teniu gigabytes disponibles, els podeu fer servir per escoltar per internet gigues barroques, o per mirar vídeos de gent que balla gigues. 

Però hi ha opcions encara més interessants. Per exemple, abstenir-se d’internet durant uns minuts, hores o dies, i dedicar aquest temps a anar a concerts o a ballar danses antigues. O, fins i tot, a aprendre a construir una giga, l’instrument, amb les vostres pròpies mans! No us agradaria?

Versió sonora

128 Música i gastronomia

Avui farem un menú musical. Comencem amb Gioachino Rossini, un compositor gastrònom que dona nom a receptes com els canelons Rossini i el turnedó Rossini. Al Parlant de música (124) ja vam relacionar una obra seva, Quatre hors d’œuvres et quatre mendiants, amb les postres de músic. I a més a més, dels hors d’œuvres en diríem entremesos, que és el nom d’un plat, però també el divertiment musical que s’intercala entre els actes d’una òpera.

De segon, tenim sarsuela, que és el nom d’un plat i també d’un gènere musical. Per cert: sabeu que si s’afegeix llagosta al plat, la sarsuela passa a anomenar-se òpera?

A la sarsuela hi posarem rap, nom d’un peix i d’un estil musical nascut al segle XX. També és una mena de peix i un estil de música electrònica el bakalao, escrit amb k.

Ara, si mengem bacallà, que sigui amb samfaina! Perquè samfaina té relació etimològica amb simfonia i amb simbomba. Doble referència musical!

També en la viola de gamba trobem coincidències entre gastronomia i música. Una, que la paraula viola pot venir de uĭtŭla, que en llatí vol dir ‘vedella’, ingredient de plats com el fricandó. Una altra, que gamba en la viola vol dir ‘cama’ (perquè la viola de gamba s’aguanta entre les cames), però normalment quan parlem de gambes pensem en uns crustacis molt valorats en gastronomia.

Continuem amb cames i cuixes. Un gigot és una ‘cuixa de moltó rostida’. La paraula, francesa, ve de gigue, que en francès també és una cuixa, però més petita. A més, una gigue (en català, giga) també és un instrument antecessor del violí, i una dansa.

Però hem menjat massa proteïna. Tallarem unes verdures amb la mandolina, que tant pot ser un estri de cuina com un instrument de corda. 

Per fi, després d’aquest tiberi, arribem a les postres. I menjarem postres de músic, és evident!

En fi, hi ha tantes coincidències entre música i gastronomia que ens hem atipat massa! Per fer-ho baixar, acabem amb una tònica, una beguda amb propietats digestives i, a més, un terme lingüístic i musical. 

Salut i bon profit! 

Versió sonora

Encara hi podríem afegir el pastís Pàvlova, com la ballarina, i el Museu de la Música de Barcelona (gràcies, @museumusicabcn!) ens aporta a través de Twitter (4/10/2019) totes aquestes idees complementàries: cafè tuba (Senegal), flauta de pernil, trompetes de la mort, ampolla Anís del Mono, timbal de verdures, platerets de postres, bateria de cuina, xupa-xup d’èmbol, corn de mar, canya (cervesa i llengüeta).

111 Música i mobiliari

La paraula mobiliari ve del llatí mōbĭlis, que vol dir ‘mòbil’, és a dir, ‘que es pot moure’. De fet, canviar els mobles de lloc és la típica cosa que fem quan volem un canvi a casa amb la mínima despesa.

Mobiliari, fusta i música són matèries molt vinculades. De fer mobles, se n’encarreguen els fusters, o més concretament els ebenistes, que treballen amb fustes fines com l’eben, del qual ve el nom de l’ofici. I una de les especialitzacions de l’ebenisteria és la lutieria, la fabricació d’instruments musicals.

La paraula lutier, com llaüt, té a veure amb la fusta des de la mateixa arrel ûd, que en àrab vol dir això: ‘fusta’. Instruments com l’oboè o la flauta dolça generalment estan fets de fusta. Pertanyen al grup dels anomenats de vent de fusta, que curiosament n’inclou alguns de fets de metall. El saxofon, per exemple, és considerat de fusta, i és pel tipus d’embocadura.

Encara ara, quan gairebé tot es fa de plàstic, la major part dels instruments de corda, sigui fregada, percudida o pinçada, es continuen fent de fusta. Igual que molts instruments de percussió.

En instruments grossos com el piano o l’orgue, de l’estructura se’n diu moble. I també és un moble, en general de fusta, el tamboret o banc on s’asseu qui els toca.

La fusta transmet calidesa i humanitat. Venen de la fusta l’escalfor de la llar de foc i els mobles de casa. Ser de bona fusta és tenir una constitució sana, i de fusta es fan tant bressols com taüts. 

Si teniu fusta de músics o de lutiers, seguiu aquesta predisposició. Així podreu regalar a la humanitat calidesa i emoció, la barreja de natura i cultura que ens aporta la música, sovint per mitjà de la fusta.

Versió sonora

Nota: Una altra paraula en què coincideixen música i mobiliari és musiquer, un moblet per guardar-hi els papers de música.

93 Rèquiem

Aquesta setmana, el dia 1 de novembre, és Tots Sants, i el dia 2, la Diada dels Difunts, dates en què recordem els parents i amics morts.

Som a la tardor, el dia ja fa temps que s’escurça i la foscor guanya terreny. Encara falta per arribar a Nadal amb el seu “pas de pardal”. És temps de malenconia, d’introspecció, i també de rèquiems, composicions a partir del text de la missa de difunts.

La paraula rèquiem és un llatinisme ja adaptat, que escrivim i pronunciem en català. L’escrivim amb accent greu sobre la primera e. Si no fos per això, la paraula catalana seria idèntica a la llatina de la qual prové, requiem [rékwiem]. Fixem-nos que la pronúncia llatina és diferent de la catalana. En català oriental, [rɛ́kiəm]; en occidental, [rɛ́kiem]. En llatí, [rékwiem].

La paraula rèquiem ve d’un text en llatí que diu “Dona’ls, Senyor, l’etern descans“. I és que en llatí requiem vol dir ‘descans’. I la R de  l’acrònim llatí RIP, que trobem en làpides i esqueles, ve de requiescat, ‘descansi’. RIP vol dir ‘descansi en pau’.

Així doncs, i ja acabem, tant si voleu homenatjar els que han trobat el descans etern de la mort, com si voleu percebre la breu intensitat de la vida per mitjà de la música, aquests dies us recomanem que deixeu sonar un rèquiem.

Versió sonora

87 El calderó

Després de la pausa de l’estiu, tornem al “Parlant de música” encara amb la calor a sobre. És que n’hem passat molta, de calda, aquest any!

El substantiu calda té l’origen en l’adjectiu antic cald calda, que vol dir ‘calent’ i ve del llatí vulgar caldus.

D’aquí venen topònims com Caldes de Malavella, d’Estrach, de Boí o de Montbui, llocs on hi havia ‘aygua calda’, és a dir ‘aigua calenta’. També hi tenen relació els verbs escaldar, escalfar i escalivar.

De cald deriven calder, caldera i calderó, recipients que es posen al foc per escalfar el que hi ha dins. A més, un calder és un gorg de forma arrodonida on et pots banyar, no necessàriament amb aigua calenta. D’aquí venen noms de lloc com ara Monistrol de Calders.

Però centrem-nos en el calderó, una paraula en què conflueixen música i tipografia. El calderó és un signe musical que indica que una nota, o una pausa, s’allarga a voluntat. I també un signe tipogràfic que indica separació entre paràgrafs.

La paraula calderó té a veure amb caldera, això sembla clar, però, d’on ve aquesta relació? Pot tenir a veure amb la forma. El calderó musical és un cercle coronat per una semicircumferència. I una caldera amb la nansa rígida abaixada, vista des de dalt, seria això: cercle i semicircumferència. Però també pot tenir a veure amb la funció: el calderó musical manté enlaire un so. Igual com una caldera que penja d’uns clemàstecs manté enlaire, just a sobre del foc, el menjar que s’hi cou.  

Aquí ho deixem, suspès, i que es vagi coent!

 

Versió sonora
Signes de calderó musical i calderó tipogràfic, respectivament:

84 Música i lletres

Hem parlat més d’un dia de la relació entre la música i els números, però, en canvi, no hem parlat gaire de les lletres, i ja tocaria. Perquè en la música i en la llengua la part essencial és sonora, però totes dues troben en l’escriptura una eina important.

Anotar una melodia en una partitura o escriure unes paraules en un paper obre la porta a reproduir-les més endavant, les fa perdurables i permet que altres persones les llegeixin i les interpretin.

L’escriptura està feta de signes, que en la música són els de la notació musical, i en els textos escrits, bàsicament, les lletres de l’alfabet.

Però aquestes lletres també són presents en la notació musical. De les notes que solem anomenar la si do re mi fa sol, també se’n diu A B C D E F i G. Noms de lletres!

A més, instruments com el violí o el violoncel tenen unes obertures a la caixa que, per la forma, s’anomenen efes. Un altre nom de lletra!

I un altre punt de contacte entre el món de les lletres i el de la música: les partitures són plenes de notes. I molts llibres erudits també en tenen, de notes: les notes al peu!

Finalment, el punt essencial. Una cançó popular, una cantata o una òpera no són altra cosa que el resultat de conjuminar lletra i música. Si lletra i música no coincidissin, no hi hauria cançons! I què faríem, sense cançons?

Versió sonora

80 Són bones persones, els músics? (refranys)

Avui plantegem una pregunta de resposta òbvia. Això és Catalunya Música, o sigui que… qui gosaria criticar-hi els músics? Seria com escopir al cel! Aquí, tots som una mica músics, i també bones persones!

Ja vam veure fa temps que la saviesa popular relaciona la música amb els diners… o més aviat amb els pocs diners. Avui volem saber què diuen els refranys sobre els músics: són bones persones?

Escolà, músic o barber, home de bé no pot ser. Caram! Amb una sola frase es condemna músics, escolans i barbers! No anem bé…

Una altra: Ni barber mut, ni músic amb cervell pur. Però què els passa, amb els barbers? I amb els músics!

Remenem una mica més entre els refranys, que la saviesa popular per força ha de dir alguna cosa bona sobre els músics…!

Per fi: On hi ha música, mala cosa no hi pot haver i On hi ha música, no hi pot haver dolenteria. Això sí que són frases assenyades! I una altra: La música amanseix les feres. Si això és bo, els que fan música també han de ser bons.

A més, De músic, boig i poeta, tots en tenim una miqueta. Ja ho dèiem al començament: aquí, tots som una mica músics, i també bones persones!

Versió sonora

74 Tarantel·les i aranyes

No fa gaire vam parlar de danses amb noms que provenen de topònims, i una era la tarantel·la. Una dansa popular napolitana de moviment molt viu.

En realitat, la paraula tarantel·la no ve directament del nom de la ciutat (i província) italiana de Tàrent (que en italià és Taranto). El que ve de Taranto és taranta o tarantola, que és la nostra taràntula, és a dir, una aranya, i d’aquí ve el nom de la tarantella, la dansa.

I com és que el nom de la dansa té a veure amb una aranya? Doncs perquè a la regió hi abundaven les aranyes d’aquesta espècie. I per tant, les picades. I a la picada de la taràntula se li atribuïa una síndrome molt greu, que causava convulsions, dolor i ofuscació mental.

Per curar-se, a la persona mossegada se li aplicava la tarantel·la, que a la Itàlia del segle XIV era una mena d’exorcisme musical.

Amb la música, el malalt reaccionava i ballava durant hores, i fins i tot dies, de manera frenètica. De tarantel·les, n’hi havia de diversos tipus, segons els símptomes de la persona mossegada, que treia el verí del cos ballant cada vegada més de pressa. Quedava exhausta, però així es començava a recuperar.

Almenys aquesta era la idea de la tarantel·la. Amb un tractament tan contundent, o et recuperaves o ja no te’n sorties. I no parlem dels músics, que feien autèntiques maratons! El malalt potser es curava, però els músics devien quedar ben baldats!

Versió sonora