43 Germanismes musicals 1 (fiscorn, xotis, iòdel) 

La cultura alemanya ha estat bressol de grans músics. Bach, Beethoven, Mozart, Schubert … No acabaríem mai la llista!

En canvi, si parlem de l’aportació de la llengua alemanya al lèxic musical, la llista no és gaire llarga. 

Prové de l’alemany el nom d’un instrument de la nostra cobla, el fiscorn. Ve de flügelhorn, que vol dir ‘corn d’ales’. Es diu així perquè donava l’ordre d’atac als flancs, és a dir, les ales, de l’exèrcit o d’una partida de caça. Barrejat amb la paraula italiana fischietto, que vol dir ‘xiulet’, en italià es va convertir en fliscorno, després va passar a fiscorno i, finalment, en català fiscorn.

Una altre germanisme és xotis. Encara que designi el ball típic madrileny, ve de schottisch, que en alemany vol dir ‘escocès’, i es balla en diferents països. Per exemple, en uns quants llocs d’Amèrica, on van portar la dansa els emigrants alemanys i polonesos.

L’últim germanisme d’avui és iòdel, el típic cant tirolès en què la veu diguem-ne “normal” passa de cop al falset, de manera que els aguts ressonen per valls i cims. La paraula ve d’un verb alemany onomatopeic derivat del crit “iò”. El iòdel servia perquè els pastors cridessin el bestiar, i també per comunicar els pobles.

Un altre dia potser parlarem de lied i leitmotiv, també aportacions de l’alemany al lèxic musical, però avui ho deixem aquí, amb el iòdel.

Versió sonora

Uns quants exemples més de compositors de cultura alemanya: Tellemann, Händel, Gluck, Haydn, Mendelssohn, Schumann, els Strauss, Brahms, Wagner, Bruckner, Mahler, Paul Hindemith, Carl Orff, Schönberg, Alban Berg, Stockhaussen…

 

Anuncis

42 Petites formacions musicals (més números)

En música no tot són orquestres simfòniques i filharmòniques i grans cors professionals. Les agrupacions més petites, professionals o amateurs, també poden sonar molt bé. Avui en parlem!

En música instrumental o vocal, la unitat mínima és l’intèrpret individual, el solista. Quan, dins un grup, un sol músic interpreta un fragment sense acompanyament, diem que fa un solo.

Si diem que actua sol o tot sol, és que toca sense cap més músic. I si no té companyia de cap mena, ni tan sols de públic, diem que toca a soles.

En grups de dos i de tres músics, parlem de duo i de trio, o bé de duet i tercet. Aquests termes designen l’agrupació de dos (o tres) músics, i també les composicions pensades per a aquestes formacions.

En conjunts més grans només hi ha una paraula per xifra. Entre els quatre i els nou integrants tenim el quartet, el quintet, el sextet, el septet, l’octet i el nonet.

Hem vist que, relacionat amb dos, tenim duo i duet, procedents de l’italià. Però a part d’això hi ha el doset, un derivat de dos també relacionat amb la música. Un doset és un grup de dues notes iguals que es toquen en el temps que correspondria a tres notes de la mateixa figura. Com el doset, hi ha el treset (interpretat en el temps de dues o quatre notes), el cinquet (en el temps de quatre), el siset (també en el temps de quatre) i el setet (en el temps de vuit).

Ja ho veieu: els números i la música es relacionen per totes bandes!

Versió sonora

41 De la “tornada” al “ritornello”

Moltes cançons tenen tornada. Són aquells versos que apareixen amb regularitat entre les altres estrofes, una part que es va repetint, sempre amb la mateixa lletra i la mateixa tonada. Per això, perquè van tornant, s’anomenen tornada.

Normalment, la tornada és el fragment més fàcil de recordar d’una cançó, el que taral·legem quan volem que algú la identifiqui.

Si hi ha unes parts de solista i unes altres que es canten col·lectivament, la tornada la sol cantar el grup. Segurament per això en anglès s’anomena chorus, que vol dir ‘cor’.

En castellà en diuen estribillo. Per què? Doncs perquè és com un petit estrep que serveix per repenjar-s’hi. És una base, un punt de suport en la progressió de la cançó.

En francès i alemany la tornada és el refrain , que en anglès es pronuncia [rifréjn]. Altres llengües, com el rus o el neerlandès, també fan servir paraules semblants a refrany. I en català tant refrany com recoble són sinònims de tornada.

En italià, en diuen ritornello, que vindria a ser una ‘tornada petita’.

En català i altres llengües ritornello és un terme musical, però té un significat una mica diferent del de tornada. El ritornello, com la tornada, és un fragment que es va repetint al llarg d’una obra. La diferència és que la tornada és invariable i cantada, mentre que el ritornello sol ser instrumental i pot tenir petites variacions.

Recordeu-ho: en català no necessitem dir estribillo. La paraula tornada designa el mateix concepte i és ben viva i comprensible!

Versió sonora

 

40 Intervals musicals (música i números)

Diuen que el savi Pitàgores passejava un dia pel carrer quan va sentir uns cops rítmics i harmònics. Venien de cal ferrer, que picava sobre l’enclusa amb martells de mides diferents.

Estudiant-ho, els pitagòrics també es van adonar que si feien sonar totes alhora cordes de llargada diferent, de vegades sonaven bé i de vegades, no gaire. Depenia de l’interval, la distància entre els diferents sons, i tenia a veure amb les proporcions en la llargada de les cordes.

Aquestes proporcions fan que els intervals s’expressin amb numerals ordinals. Segons la distància entre les notes, diem que l’interval és una segona, tercera, quarta, quinta, sexta, sèptima o octava.

Fixem-nos que a partir del 5 els numerals ordinals tenen doble versió: n’hi ha uns de formació regular en català, com cinquè, i uns altres que provenen directament del llatí, com quint.

Els d’ús més general ara mateix són els que es formen amb el sufix o -ena. De cinc, cinquè cinquena, i així successivament. Així, parlem de la cinquena i la sisena simfonia de Beethoven, de la setena actuació d’una orquestra o del vuitè vers del coral d’una cantata.

Els numerals que prenem del llatí, com quint, de quintus, només tenen alguns usos específics, com precisament aquest dels intervals de quinta, sexta, sèptima i octava. Es podria dir que són l’excepció.

Ja per acabar, recordeu que NO és *intèrval sinó interval, que rima, precisament, amb musical!

Nota: Si hi voleu aprofundir, podeu llegir l’article d’Oriol Romaní “Parlem d’intervals”, publicat a l'”Esmucdigital”.

Versió sonora