60 Instruments de Nadal: la pandereta

Sí, ja hi tornem a ser: “ara ve Nadal i matarem el gall”! Però no n’hi ha prou amb l’escudella i la carn d’olla! També hem de tenir nadales i això vol dir panderetes!

La pandereta és un instrument fet amb una membrana de pell d’animal, ben tibant sobre un cèrcol de fusta. Vaja, això era abans, que ara sovint tot és de plàstic: cèrcol i membrana!

Puntualitzem: un cèrcol de fusta amb una membrana, i sovint amb sonalls, seria un pandero. Perquè es converteixi en pandereta ha de ser una mica més petit i per força ha de tenir sonalls, campanetes o cascavells, que li proporcionen el so típic de platerets metàl·lics.

La mateixa paraula ja ens diu que una pandereta és un pandero petit. Però d’on ve pandero? Ho vam tocar de passada l’altre dia, però ho recordarem: pandero és una paraula documentada en català ja al segle XV. L’origen llunyà el té en el grec πανδοῦρα (pandoũra), un llaüt de tres cordes, probablement relacionat amb l’àrab طنبور (ṭanbūr, que vol dir ‘tambor’), que ens va arribar a través del llatí pandorius. Amb aquest mateix origen etimològic tenim instruments de corda com la bandúrria, la mandola i la mandolina.

Però és Nadal, deixem-nos d’etimologies i belluguem-nos! Agafem panderetes, simbombes, guitarres, maraques, qualsevol cosa que faci soroll, i a cantar nadales! I sobretot, aixequem un altre tipus de pandero, el que tenim just a sobre la cadira, que si no arribarem a Cap d’Any amb uns quants quilos sobrers!

Bones festes a tothom!

Versió sonora

Anuncis

59 Instruments de Nadal: la simbomba

Ja sabeu que “ara ve Nadal i matarem el gall”. Ja podeu treure del calaix panderetes i simbombes, i afinar la veu, que és l’hora de les nadales!

Avui parlem d’un instrument que només sona per Nadal, i encara! La simbomba: un recipient de terrissa amb una pell tibant on hi ha fixada una canya. Fregant-la amb la mà humida, aquesta canya fa vibrar la pell i produeix un soroll greu i ronc.

El diccionari normatiu només recull simbomba, començada amb essa. Però parlant també se’n diu ximbomba.

Al País Valencià també en diuen pandorga, una forma que no és al diccionari normatiu. Ve del castellà i està relacionada amb la paraula llatina pandorium, que vol dir ‘bandúrria’ i està en l’origen de pandero.

Cal dir que la humil simbomba ve de la paraula llatina symphonia, tan important en música, que vol dir “concert, acompanyament musical”, i que passant per l’àrab es converteix en simbònia. Després, simbònia, combinada amb bombo, passa a ser simbomba. De fet, si en traguéssim la canya, una simbomba s’assemblaria força a un bombo

Acabem amb un detall gastronòmic, ara que ve època de tiberis. Sabeu que tant simfonia com simbomba estan relacionades etimològicament amb un plat molt nostre? La samfaina! Tot són acompanyaments: la symphonia, musical, i la samfaina, gastronòmic.

Bones festes i bon profit!

58 “Anatomia” de la figura musical  

Una figura musical és la representació d’una nota sobre una partitura. La figura ens diu l’altura i la durada de cada nota.

L’altura ens la indica la posició del cap de la figura al pentagrama: com més amunt, més agut és el so.

La durada d’una nota (o d’un silenci) ens la diu el tipus de figura. Un tipus concret sempre equival al doble del tipus inferior. Per exemple, una rodona dura el doble que una blanca, i dividint per dos anem obtenint la durada de la resta de les figures.

La rodona de nota es representa amb una rodona buida de dins. El cap i prou.

La blanca també és una rodona buida, però amb una barra vertical, que es diu plica.

La negra és una rodona farcida, i també porta plica.

Les notes més petites tenen un element més: el ganxo, una mena de cueta adherida a l’extrem de la plica. I amb cada divisió guanyen un ganxo. Així, la corxera té un ganxo i la semicorxera, dos. Si n’ajuntem unes quantes, els ganxos es converteixen en barres.

Resumint: la figura musical la formen: cap, plica i ganxo. Totes les figures (però no pas els silencis), tenen cap. Totes menys la rodona tenen plica, i de ganxo només en porten les més breus que la negra.

I recordem que en català la figura que hi ha just per sota de la negra no es diu pas corchea, sinó corxera! Un altre dia en parlarem!

Versió sonora

 

 

57 Gentilicis i danses

Un gentilici és la paraula que designa les persones d’un poble o un territori. Per exemple, de Catalunya, català; del Priorat, prioratí. Ve del llatí gens, que vol dir ‘família’ i és l’origen de gent.

Entre el que comparteix la gent d’un mateix origen hi ha la música i les danses. Per això, quan un ball surt fora del lloc on ha sorgit, de vegades se l’anomena amb un gentilici.

Per exemple, sardana ve de la Cerdanya.

L’havanera ve de Cuba, concretament, de l’Havana.

De Màlaga, Granada i Sevilla sorgeixen la malaguenya, la granaïna i les sevillanes.

La polonesa és l’antecessora de la polca. I en txec polka és el gentilici de les dones poloneses. Ara, tot i que aquesta dansa ve d’una paraula txeca, sembla que no prové de polka sinó de půlka, que vol dir ‘mig’, pels mitjos passos propis d’aquesta dansa.

Altres danses que venen de gentilicis. La masurca ve del polonès mazur, gentilici de Masòvia, un territori de Polònia. I xotis ve de l’alemany schottisch, que vol dir ‘escocès’.

Del nord d’Itàlia ve la bergamasca, que a part de ser una dansa és el gentilici femení de la ciutat de Bèrgam. I del sud, de Tàrent, ve la paraula tarantel·la.

Finalment, la pavana ve de l’italià padovana, gentilici de Pàdua. Nosaltres no us engeguem a cantar pavanes, és a dir, de mala manera. Al contrari: ens acomiadem ben gentilment. Fins aviat!

Versió sonora

56 L’ànima dels instruments de corda  

Definir l’ànima és difícil. Mentre que tots sabem què és el cos, l’ànima (si és que existeix…) és incorpòria. L’ànima és la intel·ligència, és l’esperit, és la sensibilitat, és el principi vital de les persones…

I si l’ànima és tot això, és evident que ha de tenir alguna relació amb la música. Perquè en la música, els instruments i la tècnica es posen al servei de la sensibilitat.

Diu Lluís Claret que “El cello vol una unió entre l’esperit, el cos del qui toca i la música”. Sí: el violoncel no apareix pas per casualitat quan es parla de l’ànima. Diuen que és l’instrument que més s’assembla a la veu humana. També diuen que cal agafar-lo com si s’abracés una persona. De fet, té cos, és un instrument amb cintura, abraçable per les escotadures, i cada gest amb l’arquet és una carícia sonora. Un so que ens fa vibrar alguna cosa de dins… potser l’ànima.

Sent tan semblant a una persona, és normal que el violoncel tingui ànima… Dins els instruments de corda fregada hi ha una peça molt petita, invisible des de fora. Un cilindre de fusta que s’aguanta per la pressió entre les dues tapes, la tapa harmònica i el fons, i que transmet les vibracions.

Aquesta peça és l’ànima, un bastonet petit i fràgil, d’equilibri delicat. Si amb un cop a un violí li cau l’ànima, deixarà de sonar. Fins que un lutier expert l’hi torni a posar. I és que sense ànima, no hi ha música.

Versió sonora