33 L’hora dels aplaudiments

Si aneu gaire a concerts, ja sabeu que la música no és l’únic so que s’hi sent. Sempre hi ha algun estossec, el paper de cel·lofana d’un caramel, el brunzit d’un mòbil i, al final, els aplaudiments.

Picar de mans per mostrar alegria és un gest universal que compartim persones i micos. Ens surt per instint. I alhora és un acte social, una convenció, per mostrar aprovació col·lectivament, per exemple al final d’un concert.

De picar de mans o aplaudir també en diem batre de mans. I, sobretot en llenguatge infantil, fer ballmanetes o fer mamballetes.

Les paraules aplaudir i aplaudiment venen del llatí applaudĕre. Els antics romans també tenien explaudĕre, un verb de desaprovació, perquè quan un artista no els agradava picaven de mans per fer-lo fora de l’escenari. En català en aquest cas piquem de peus, escridassem l’artista o el xiulem.  

Quan els aplaudiments són intensos, parlem d’ovacionar. Ovació ve del llatí, ovatio, que era la ‘celebració d’un triomf menor’. Es diu així perquè la cerimònia romana acabava amb el sacrifici d’una cabra, és a dir bestiar oví.

Si al final d’un concert l’entusiasme es desferma, també s’hi poden sentir crits i exclamacions. En aquest cas, parlem d’aclamar, que ve del llatí clamare, ‘cridar’, i victorejar, que ve de víctor, ‘vencedor’.

Feu el que us surti del cor: piqueu de peus, aplaudiu, ovacioneu, aclameu o victoregeu, però, si pot ser, agraïu la imprescindible feina dels artistes!

Versió sonora

32 Epònims de la música

Un epònim és una paraula que ve d’un nom de persona.

Per exemple, són epònims l’acte de protesta anomenat boicot, el gos dobermann i el jerseiet que coneixem com a rebeca.

Però parlem d’epònims musicals!

Adolphe Sax era un belga inventor d’instruments. A partir del seu cognom es va batejar el saxofon. I li devia agradar posar el seu nom a les coses, perquè també va inventar el saxotromba, el saxhorn i la saxtuba!

Un altre epònim és decibel, la unitat de mesura de la intensitat acústica. Correspon a la desena part del bel, i pren el nom de l’escocès Graham Bell, que va patentar el telèfon. Per sota de 0 dB no sentim res; 40 és la intensitat d’una conversa, i 120 dB, la d’un concert de rock.

Un altre epònim és la nota do, que ve del cognom de Giovanni Battista Doni, que és qui va posar el nom a les notes musicals.

I l’últim epònim té relació amb la música coral. Prové d’un personatge de la mitologia grega a qui s’atribueix la invenció de la lira. Va baixar a l’Hades per recuperar la seva estimada Eurídice. Sabeu de qui es tracta? Doncs sí: d’Orfeu.  Afegint-hi ōdeĩon, que en grec vol dir ‘auditori’, en surt la paraula orfeó.

Versió sonora

Nota: L’administrador de finques anglès anomenat Boycott [bòicòt] era tan abusiu amb els seus arrendataris que es van acabar revoltant contra ell. Per això l’home té el trist honor d’haver passat a la història amb la paraula boicot. També és un epònim la raça de gos creada per protegir el senyor Dobermann quan anava a recaptar impostos. I rebeca, el jersei de punt obert del davant, que ve d’una pel·lícula d’Alfred Hitchcock.

 

31 No ens aixafeu la guitarra!

Les frases fetes són grups de paraules que tenen el valor d’una de sola. El que signifiquen no es pot deduir de la suma dels seus components i costen molt de traduir d’una llengua a una altra.

Aixafar la guitarra és justament això, una frase feta que NO significa literalment “esclafar un instrument de corda”, sinó “desbaratar-li els plans a algú”. Se’n deriva un substantiu: aixafaguitarres.

El verb aixafar s’escriu amb una a i una i al començament. En alguns parlars predomina la pronúncia amb i: a[iʃ]afar, i en altres sense i, a[ʃ]afar. Però també es pot escriure xafar, començat directament amb la lletra x.  

Per cert, voleu uns quants consells amb sinònims d’”aixafar la guitarra”?

Si tenim bona voluntat, evitem espatllar o aigualir la festa a ningú, i també ensorrar-li la barraca per terra, fer-li la punyeta, la garseta, la guitza o la santíssima, o tirar-li la botifarra per terra. Si de cas, no li esguerrem el marro ni li esqueixem la grua. Recordem que és molt lleig tocar la pera, les pilotes o els pebrots, i també fer l’arquet, fer nyic-nyic o la tinyeta. Va, fem un esforç i no toquem el voraviu a la gent…!

En resum, si volem tenir una vida pacífica, no aixafem la guitarra a ningú, i deixem que la música continuï sonant!

Versió sonora

Nota: xafar en català oriental estàndard es pronuncia [∫]afar, amb un so fricatiu, i [ʧ]afar, africat, en els parlars occidentals

30 Bisos i propines

Quan s’acaba un concert és habitual que els músics, en resposta als aplaudiments, ofereixin alguna peça de regal, fora de programa. D’aquestes peces se’n diu bisos.  

La paraula ve del llatí bis, que vol dir “dues vegades”, i en moltes llengües té aquest significat d’obra que serveix de propina al final d’un concert. En català també en diem així mateix, propina, i a més tenim el verb bisar, que vol dir el mateix que fer un bis.

Si ens hi poséssim estrictes, un bis seria només la repetició d’una de les peces que s’acaben d’interpretar, mentre que una propina tant podria ser una obra ja interpretada com una de nova. A la pràctica, els dos termes funcionen com a sinònims, encara que podríem fer aquesta distinció. Peça repetida, bis. Peça nova, propina.

En anglès en diuen encore, que ve del francès, però els francesos més aviat fan servir bis, rappel o une autre. I aquí, entre nosaltres, “Una altra!” és el que el crida el públic per reclamar una propina de l’artista si amb els aplaudiments no ho aconsegueix.

S’anomenin com s’anomenin, i preparats o improvisats, els bisos o propines sempre s’han de fer pregar una mica. Ja ho deia el director hongarès János Ferencsik: “No hi ha res pitjor que fer un bis abans d’hora”.

 Versió sonora

Nota:  Es diu bis, entre altres llengües, en portuguès, italià, castellà i català, i també en holandès, polonès i ucraïnès.
En diverses llengües bis es refereix no tan sols a una peça repetida, sinó a una de nova.  Així ho recullen diccionaris com el Garzanti en italià, el Larousse en francès, el de la Real Academia Española en castellà o, en català, el Diccionari de locucions i frases llatines d’Antoni Peris (2001).
Jaume Corbera aporta l’ús de plus amb el significat de ‘peça nova interpretada al final del programa’, en oposició a bis, ‘peça repetida’.

 

29 Dos pianos iguals però diferents

Avui tornem a parlar de manlleus, paraules que una llengua manlleva, agafa, d’una altra, en aquest cas el català de l’italià.

I com és que tenim dos pianos iguals però diferents? Doncs perquè en l’àmbit musical la paraula piano té dos usos ben diferenciats.

Un dels pianos és l’instrument que tots coneixem, de tecles negres i blanques. Piano és una forma escurçada a partir de pianoforte.  Es va anomenar així perquè permetia tocar fluix (piano) i fort (forte), amb intensitat variable. Vaja, que si en comptes de manllevar de l’italià la forma piano traduíssim literalment pianoforte, d’un piano en diríem un fluixfort! Es fa estrany, oi?

Piano, l’instrument, és un manlleu adaptat fonèticament. S’escriu com en italià, però en català oriental ho pronunciem amb el so [u] al final perquè ja és una paraula del tot nostra.

El segon piano és tota una altra cosa. Les partitures inclouen sovint indicadors de tempo o d’intensitat. Anotacions que indiquen a quina velocitat i a quin volum s’han d’interpretar, i acostumen a ser paraules italianes: allegro [alégro], andante [andànte], presto [prèsto], crescendo [kreshèndo]… i unes quantes més, com ara piano.

Aquests manlleus no s’han adaptat. Els escrivim i pronunciem com en italià.

Així, en català oriental, l’indicador d’intensitat és l’adverbi piano [piáno] i en canvi l’instrument, un substantiu, és el piano [piánu]. Això que dèiem: dos pianos iguals, però diferents!

Versió sonora