111 Música i mobiliari

La paraula mobiliari ve del llatí mōbĭlis, que vol dir ‘mòbil’, és a dir, ‘que es pot moure’. De fet, canviar els mobles de lloc és la típica cosa que fem quan volem un canvi a casa amb la mínima despesa.

Mobiliari, fusta i música són matèries molt vinculades. De fer mobles, se n’encarreguen els fusters, o més concretament els ebenistes, que treballen amb fustes fines com l’eben, del qual ve el nom de l’ofici. I una de les especialitzacions de l’ebenisteria és la lutieria, la fabricació d’instruments musicals.

La paraula lutier, com llaüt, té a veure amb la fusta des de la mateixa arrel ûd, que en àrab vol dir això: ‘fusta’. Instruments com l’oboè o la flauta dolça generalment estan fets de fusta. Pertanyen al grup dels anomenats de vent de fusta, que curiosament n’inclou alguns de fets de metall. El saxofon, per exemple, és considerat de fusta, i és pel tipus d’embocadura.

Encara ara, quan gairebé tot es fa de plàstic, la major part dels instruments de corda, sigui fregada, percudida o pinçada, es continuen fent de fusta. Igual que molts instruments de percussió.

En instruments grossos com el piano o l’orgue, de l’estructura se’n diu moble. I també és un moble, en general de fusta, el tamboret o banc on s’asseu qui els toca.

La fusta transmet calidesa i humanitat. Venen de la fusta l’escalfor de la llar de foc i els mobles de casa. Ser de bona fusta és tenir una constitució sana, i de fusta es fan tant bressols com taüts. 

Si teniu fusta de músics o de lutiers, seguiu aquesta predisposició. Així podreu regalar a la humanitat calidesa i emoció, la barreja de natura i cultura que ens aporta la música, sovint per mitjà de la fusta.

Versió sonora

Nota: Una altra paraula en què coincideixen música i mobiliari és musiquer, un moblet per guardar-hi els papers de música.

Anuncis

107 El charango

El charango és un instrument de corda típic dels països andins. De mida és petit, si fa no fa com un tiple menorquí o un ukelele. Però si l’ukelele té quatre cordes i el tiple quatre o cinc, el charango en sol tenir cinc parells, o sigui deu. Per això té el mànec i el claviller força grossos, comparats amb la caixa.

L’instrument (igual que el timple canari) té la caixa de ressonància bombada com l’esquena d’un animal. De fet, es construïa amb la closca d’un quirquincho, un tipus d’armadillo. Ara se sol fer buidant una peça de fusta, o bé amb fusta laminada, de manera que sembli una closca.

Molts estudiosos han investigat d’on ve la paraula, però no han arribat a cap conclusió definitiva.

Uns diuen que charango ve del quítxua chajhucu, que vol dir ‘xerraire’, combinat amb el castellà charanga, que a Amèrica és una ‘orquestra popular descompassada’. Altres veuen en charán l’onomatopeia d’un instrument de corda rascat i al darrere el sufix despectiu -ango. N’hi ha que defensen que el nom ve de les charangas dels colonitzadors espanyols d’Amèrica, que incloïen timples, instrument que alguns consideren l’origen del charango.

Abans del charango ja hi havia el charrango, un instrument primitiu rascat que fa força soroll. Potser per això, o potser pel menyspreu dels colonitzadors per la música indígena, charranguear i charanguear és ‘tocar malament’, o ‘tocar un instrument desafinat’.

El cas és que l’etimologia de charango continua sent un misteri per resoldre. I no passa res… Sentim com sona, deixem que la música ens porti imatges de còndors, llames i muntanyes verdes o nevades, i deixem-nos estar d’etimologies!

Versió sonora

105 Bombardes, bombardins i bombardons

La paraula bombarda ja apareix en català a la Crònica de Pere el Cerimoniós, al segle XIV, amb el significat d’‘artefacte explosiu’. Una bombarda era una arma de foc semblant a un canó. Segons Joan Coromines, com que venia d’Itàlia primer es va anomenar lombarda, per la Llombardia, i després, pel soroll que feia, es va convertir en bombarda.

Hi ha un instrument de vent de fusta avantpassat de l’oboè que també es diu bombarda. Potser perquè de forma s’assembla una mica a un canó, però sobretot per la potència sonora. És de llengüeta doble (com la gralla o la tenora) i encara es fa servir en la música tradicional bretona.

Amb la mateixa arrel que bombarda i un sufix diminutiu, tenim el bombardí, en aquest cas un instrument de vent de metall. També se’n diu tuba tenor o eufoni, paraula que prové del grec εὔφωνος (euphōnos) i vol dir ‘que té bon so’.

A l’altre extrem, més gros i greu que la bombarda, i també de vent de fusta, hi ha el bombardó o contrabaix de bombarda. Però un bombardó sol ser més aviat un bombardí gros, l’instrument de vent de metall anomenat tuba (o tuba baixa).

Tots aquests instruments, siguin de fusta o de metall, bombardes, bombardins o bombardons, el que tenen en comú és que peten fort. No és estrany si mirem d’on venen. Ja en grec βόμβος (bómbos) i en llatí bombus volien dir ‘soroll’. Fixeu-vos que rebombori, bombo i esbombar tenen la mateixa arrel onomatopeica, explosiva.

El que és curiós és que el bombardí, que té aquesta arrel tan -diguem-ne- ‘sorollosa’, tingui com a sinònim una paraula tan ‘delicada’ com és eufoni. Curiós, però no estrany: es pot tocar fort i alhora molt bé. Mèrit doble!

Versió sonora

75 La música dels arbres

Segons l’autor de “La vida secreta dels arbres”, l’alemany Peter Wohlleben, els arbres es comuniquen per mitjà de les olors, dels colors i d’impulsos elèctrics. Però també perceben i emeten sons. Es comuniquen.

Wohlleben explica que, quan germinen, els cereals fan un sorollet, una crepitació de les arrels de 20 Hz. I que quan senten aquesta freqüència, altres brots de cereal s’orienten cap a la banda d’on ve el so. Reaccionen al que senten.

Potser us pregunteu: “I això què hi té a veure, amb la llengua i la música?” Doncs és que la llengua és comunicació i la música és so. I viceversa. I, com dèiem, les plantes es comuniquen, suposadament, amb el so. Però, a més, de les plantes ve la fusta, que és un material bàsic en la fabricació d’instruments: els de vent de fusta (com el clarinet o la flauta) però també el xilòfon, el piano, la viola, el llaüt

Parlant del llaüt… Sabeu d’on ve, la paraula? Doncs ve de l’àrab. Hi ha un instrument típic de l’Orient Mitjà que es diu ud. Precisament, un “avantpassat” del llaüt. I què vol dir en àrab la paraula ûd? Doncs ni més ni menys que ‘fusta’! Afegint-hi l’article al-, ûd passa a ser al-‘ûd, i d’aquí surt primer laüt i després llaüt.

Tot està relacionat i trobem música fins i tot en els arbres! Si voleu comprovar si les plantes parlen, canten o es comuniquen, feu l’experiment d’escoltar el creixement dels cereals. Penseu que s’ha de tenir l’orella molt fina per detectar un so de 20 Hz, però no deixeu de provar-ho: poseu a germinar un cereal i pareu l’orella. És difícil, però segurament, amb molta paciència, no és impossible!

Versió sonora