28 Els valors de la jota

La jota és un ball popular de ritme ternari, molt arrelat a l’Aragó, però també a les terres de l’Ebre, el País Valencià i les Illes.

L’origen de la paraula és incert, però podria venir de l’àrab i ens ha arribat a través del castellà.

En alguns llocs del territori catalanoparlant es manté amb la fonètica original i l’anomenen [χóta], mentre que en altres s’ha convertit en cota [kɔ́tə]. En estàndard s’ha imposat la pronúncia [ʒɔ́tə], que aplica a la paraula escrita les regles de lectura del català.

Però a més de ser un ball, la jota també és una lletra, i cal dir que té valors molt diferents segons la llengua, i per això no sempre és fàcil de llegir.

En moltes llengües romàniques, la lletra j sona com en català. Per exemple en francès, al nom Jérome [ʒeróm], o en romanès. O en portuguès, a José [ʒuzɛ́].

En anglès el so és una mica diferent, africat, com a John [ʤɔ́n].

El castellà és potser l’única llengua en què la lletra j es llegeix amb el so gutural [χóta], com a Juan.

A la majoria de les llengües de l’est d’Europa i en islandès, la lletra j es llegeix com les “is” de iaia. Sona així en llengües eslaves com ara el polonès, el txec o el serbocroat; bàltiques com el letó; i també en llengües germàniques com l’alemany, el suec, el noruec, el danès i el neerlandès. Per exemple, a Johann [jóhan] en alemany o a Andrej [ándɾej] en txec.

Acabem amb un fet curiós sobre la lectura de la jota en català. Hi ha dues paraules en què podem llegir la lletra “j” de dues maneres diferents, totes dues es consideren genuïnes. Són jo [ʒɔ́] i ja [ʒá], que també podem pronunciar “io” [jɔ́] i “ia”[já].

I aquí s’acaba la jota!

Versió sonora

 

Anuncis

26 Instruments onomatopeics

Per reproduir sons amb paraules fem servir onomatopeies, però també hi ha instruments que, pel mateix nom que reben, ens remeten al so que fan.

Per exemple, entre els instruments de vent tenim el xiulet i la flauta. Tots dos comencen amb una fricativa: xeix, efa… sons que es produeixen estrenyent el punt per on passa l’aire. Això mateix és el que fan els instruments de vent: sonen perquè l’aire passa amb força per un pas estret. Xiulet i flauta són mots onomatopeics.

Fixem-nos en uns quants noms d’instruments de percussió: timbal, tabal, tambor, bombo

Veieu que hi dominen les consonants oclusives (com t i b) i la nasal m? Així fan pensar en un cop sobtat seguit d’una vibració. O més aviat un doble cop, perquè són dues síl·labes. Un cas clar d’instrument onomatopeic i amb reduplicació és el tam-tam.

A part, derivat de timbal tenim timbala, i de tambor, tamborí. Més exòtics, en la marimba i el berimbau també es combinen bes i emes.

Un altre tipus de so és el que fa la matraca, carraca, xerrac o carrau. En aquest cas, la combinació d’oclusives i erres reflecteix un so sec i estrident. Més que música, aquests estris fan soroll… Tinguem en compte que xerrac té a veure amb xerricar, i que és el nom d’un tipus de serra.

I us deixem amb un instrument exòtic, molt apropiat per acabar. Amb una sola síl·laba, un sol cop, aconsegueix fer una entrada o un final contundent. Oi que endevineu de què es tracta? Sí: és és el gong!

Versió sonora

3 El nom de Wagner: Richard

El nom de Wagner és [ríʃard] o [ríχard]?

Cada llengua és un sistema de sons, que poden ser idèntics, semblants o molt diferents dels d’una altra llengua.

Com que és impossible reproduir tots els sons de les llengües del món, a Catalunya Música, quan diem un nom estranger, mirem d’acostar-nos a la pronuncia original, però sense forçar-ho. Ho fem amb els sons del català i un parell més que hem après.

En alemany estàndard, el nom de pila de Wagner conté un so molt difícil de reproduir en català, perquè no el tenim. És una fricativa entre [ʃ] i [χ], però no és exactament cap d’aquests dos sons.

Fixeu-vos com sona:

Quin so heu sentit? Costa, oi? És que, quan un so no pertany a la pròpia llengua, no és que costi de pronunciar, és que costa identificar-lo exactament, i no tots sentim el mateix!

A més, el que en alemany s’escriu amb “ch”, es pronuncia amb sons diferents segons el context. I, a sobre, no tots els parlants ho diuen igual; varia segons el dialecte.

Per tot plegat, per fer-ho fàcil i unificar, a les nostres emissores optem per llegir sempre aquest dígraf “ch” de l’alemany igual com sona al cognom “Bach”.

Així doncs, fem [ríχardbáŋnər]/[RÍKHARD BÀGNaR].

Versió sonora