117 Les caramelles

Les caramelles són una festa tradicional de Pasqua, en què les colles de caramellaires van per les cases i canten (i de vegades, ballen) cançons, que poden ser satíriques, de festeig, religioses… o de celebració de la primavera.

Aquestes cançons, com les colles que les canten i la festa en si, s’anomenen caramelles. I també són caramelles el menjar o els diners que els donen els veïns per fer un tec al final. A part d’això, la nit de Nadal a Eivissa també es canten caramelles, en aquest cas de tipus religiós.

La paraula té diversos significats i formes. Segons el lloc, se’n diu camarelles, camilleres, camigeres, camalleres o camarleres. Però la forma més general és caramelles. A la Catalunya Nord parlen dels goigs dels ous o de les botifarres, i a Mallorca i Menorca, de la capta de la panada. És que cantar ens agermana, però un bon tiberi, encara més!

A part d’això, una caramella, en singular, és un instrument rústic de vent, fet de canya o de fusta i amb embocadura de flabiol o de llengüeta. Singular o plural, la paraula està relacionada amb la música.

Tenim, doncs, una paraula amb diversitat de nombre, de formes i de significats. Però no hi ha diversitat d’hipòtesis sobre l’origen. En aquest cas, l’etimologia és força clara. En llatí calămus vol dir ‘canya’. D’aquí ve el diminutiu calamĕllus, que seria una ‘canya petita’, d’on prové calamĕlla. D’aquí ve l’instrument caramella i després les caramelles.

El llatí calămus també és al darrere de xeremia i xirimita, que designen instruments. També en prové caramell, que és un penjoll de glaç, una estalactita o un regalim de cera. I caramel, que passa pel portuguès caramelo. Si heu fet mai sucre cremat, sabeu que quan arriba al punt de caramel i es deixa refredar, el regalim s’assembla a un caramell de gel. D’aquí ve la relació.

I amb aquest final tan dolç que vincula les caramelles i el sucre, ens acomiadem per avui!

Versió sonora

Anuncis

113 “La cançó del tururut” i el cuplet

Imatge de @tanaka_tatsuya
Un cuplet és una cançó lleugera amb textos picants i de vegades satírics. El gènere va ser molt popular a Catalunya, sobretot a començament del segle XX, i la paraula prové del francès couplet, que, com cobla en català, vol dir ‘conjunt de versos’. En el cas de la cobla sardanista, ‘conjunt de músics’. Tot plegat ve del llatí cōpŭla, que vol dir ‘unió’.
Segur que més d’un cop heu sentit cantar cuplets. Per exemple, a la Núria Feliu amb “La marieta de l’ull viu” o a la Guillermina Motta amb “La cançó del tururut”.
I què és el tururut, d’on ve la paraula? Tururut és una onomatopeia que imita el so de la trompeta, i també expressa que una cosa se n’ha anat en orris. “Tururut!”, diem quan alguna cosa acaba malament. I per referir-nos a qui en paga les conseqüències, “Tururut, tururut, qui gemega ja ha rebut!”.
Aquesta frase apareix a diferents cançons. A la d’“El senyor Ramon”, que cantava, per exemple, La Trinca, o al cuplet de “La cançó del tururut”. A més, als espectacles de putxinel·lis, almenys fa uns anys, les obres solien acabar amb el ball del Tururut, en què els diferents personatges es clavaven cops de bastó a tort i a dret.
Com que som gent civilitzada, no acabarem a bastonades, però sí amb frases fetes amb tururut. Tenim tururut sant Pere, tururut dotze hores, tururut pa amb oli… hi ha molts finals possibles amb tururut. Fins i tot n’hi ha de musicals, com ara tururut violes.  Que en aquestes violes no hi veieu instruments sinó flors? Doncs tururut flabiol, que aquí ho deixem!

Versió sonora

Nota: El grup Roba Estesa actualitza i capgira el tururut: “Les criades” (2016) passen a empaitar el senyor Ramon.

109 Taral·legem? (o “Cançons amb taral·leig”)

Diuen que cantar, o taral·lejar, té molts beneficis. Va bé contra l’estrès, serveix d’exercici físic, reforça el sistema immunitari i la salut cardiovascular, i ajuda a no roncar quan es dorm.

Cantar és fantàstic, sens dubte. Però taral·lejar també és boníssim, i serveix per cantar encara que no recordem la lletra.

Taral·lejar, o taral·larejar, ve de l’onomatopeia taral·larà, que és més o menys el que diem quan cantem sense dir les paraules d’una cançó.

Això ho podem fer individualment, per mandra o desmemòria. Col·lectivament, és un recurs habitual en cançons infantils. Així, els que se la saben canten els fragments difícils, i els que no, fan de cor a les tornades.

El taral·leig també forma part de moltes cançons populars. Per exemple, de “La filadora”:

https://www.youtube.com/watch?v=ToHHNW72b8E 

A “L’hereu Riera” també es taral·leja:

https://www.cantut.cat/canconer/cancons/item/1292-l-hereu-riera 

A la “Marieta cistellera” el taral·leig s’allarga bastant:

https://www.youtube.com/watch?v=KtQBFyvj2es 

I a “Els contrabandistes”, déu-n’hi-do:

https://www.youtube.com/watch?v=dtnHYkQezTo

Evidentment, el taral·leig pot variar molt segons la versió, per aquest element d’improvisació que acostuma a tenir…

Que no recordeu una lletra d’una cançó i la voleu cantar? No hi fa res, sempre la podeu taral·lejar!

Versió sonora

84 Música i lletres

Hem parlat més d’un dia de la relació entre la música i els números, però, en canvi, no hem parlat gaire de les lletres, i ja tocaria. Perquè en la música i en la llengua la part essencial és sonora, però totes dues troben en l’escriptura una eina important.

Anotar una melodia en una partitura o escriure unes paraules en un paper obre la porta a reproduir-les més endavant, les fa perdurables i permet que altres persones les llegeixin i les interpretin.

L’escriptura està feta de signes, que en la música són els de la notació musical, i en els textos escrits, bàsicament, les lletres de l’alfabet.

Però aquestes lletres també són presents en la notació musical. De les notes que solem anomenar la si do re mi fa sol, també se’n diu A B C D E F i G. Noms de lletres!

A més, instruments com el violí o el violoncel tenen unes obertures a la caixa que, per la forma, s’anomenen efes. Un altre nom de lletra!

I un altre punt de contacte entre el món de les lletres i el de la música: les partitures són plenes de notes. I molts llibres erudits també en tenen, de notes: les notes al peu!

Finalment, el punt essencial. Una cançó popular, una cantata o una òpera no són altra cosa que el resultat de conjuminar lletra i música. Si lletra i música no coincidissin, no hi hauria cançons! I què faríem, sense cançons?

Versió sonora

41 De la “tornada” al “ritornello”

Moltes cançons tenen tornada. Són aquells versos que apareixen amb regularitat entre les altres estrofes, una part que es va repetint, sempre amb la mateixa lletra i la mateixa tonada. Per això, perquè van tornant, s’anomenen tornada.

Normalment, la tornada és el fragment més fàcil de recordar d’una cançó, el que taral·legem quan volem que algú la identifiqui.

Si hi ha unes parts de solista i unes altres que es canten col·lectivament, la tornada la sol cantar el grup. Segurament per això en anglès s’anomena chorus, que vol dir ‘cor’.

En castellà en diuen estribillo. Per què? Doncs perquè és com un petit estrep que serveix per repenjar-s’hi. És una base, un punt de suport en la progressió de la cançó.

En francès i alemany la tornada és el refrain , que en anglès es pronuncia [rifréjn]. Altres llengües, com el rus o el neerlandès, també fan servir paraules semblants a refrany. I en català tant refrany com recoble són sinònims de tornada.

En italià, en diuen ritornello, que vindria a ser una ‘tornada petita’.

En català i altres llengües ritornello és un terme musical, però té un significat una mica diferent del de tornada. El ritornello, com la tornada, és un fragment que es va repetint al llarg d’una obra. La diferència és que la tornada és invariable i cantada, mentre que el ritornello sol ser instrumental i pot tenir petites variacions.

Recordeu-ho: en català no necessitem dir estribillo. La paraula tornada designa el mateix concepte i és ben viva i comprensible!

Versió sonora