Parlant de música

Un blog amb els textos de l’espai sobre música i llengua Parlant de música, amb Margarida Hervàs, del Departament d’Assessorament Lingüístic de la CCMA.

L’espai forma part del programa de Catalunya Música Tots els matins del món, amb Joan Vives i Ester Pinart.

Anuncis

Aquesta setmana per antena: “El violí i el ‘fiddle'”

Aquesta setmana, a l’antena de Catalunya Música, dins l’espai “Parlant de música” del programa despertador “Tots els matins del món”: “El violí i el ‘fiddle'”.

Aviat trobareu aquí el text corresponent a aquest espai i l’enllaç a l’arxiu d’àudio.

103 Expressions amb “ballar”

Ballar està molt relacionat amb la música, entre altres coses perquè tant ballar com escoltar música fan augmentar el nivell d’endorfines, unes hormones naturals que ens generen benestar.

En canvi, en moltes frases fetes ballar té connotacions negatives.

Si ballem de capoll o de corcoll, o estem atrafegats o les coses no ens van bé. Si ballem els goigs de sant Prim, passem gana. Si la ballem magra, la ballem prima, la ballem negra, o simplement la ballem, passem privacions o se’ns ha complicat la vida.

Si ens fan ballar com un putxinel·li o com una baldufa, ens manipulen. Si algú ens fa ballar el cap o el paraigua, ens atabala. Si en un llibre les lletres ballen, ens costarà de llegir, i si en un negoci ens ballen els números, no rutlla del tot. Si algú ens fa ballar els ulls verds és que ens dona molts disgustos. Quan les coses es compliquen, hi balla el diable.

Si algú balla segons el so o balla al so que toquen, s’adapta a les circumstàncies, però potser és fals o massa submís. I si s’entén i balla sol, vol dir que va a la seva.

Sembla tot dolent, però ballar té moltes coses bones!

La balleu grassa? Vol dir que teniu calés! Li balleu en l’ull a algú? Us estima molt! Us ballen l’aigua als ulls? Us han seduït! Balleu amb un peu, d’un peu o per un peu? Això és que esteu molt contents!

Pot ser que balleu més que el gegant de la ciutat, que sigueu molt balladors. O bé que quan diuen que algú fa ballar un mort, el “mort” sigueu vosaltres perquè no en sabeu gens, de ballar. El cas és que si som al ball, hem de ballar, és el que toca!

I no oblideu que ballar genera endorfines. Per tant, balleu, balleu, que el món s’acaba!

Versió sonora

102 Frère Jacques i la litotomia

Gairebé tothom coneix el Frère Jacques o Germà Jaume, un monjo que ha passat a la posteritat pel fet de ser un pèl mandrós. A la cançó infantil que protagonitza, les estrofes es repeteixen en forma de cànon, de manera que les campanes que criden a l’oració van sonant, i al final, quan la cançó s’acaba, ens quedem sense saber si el monjo s’ha llevat o no s’ha llevat. Probablement, no.
La cançó, originalment en francès, es pot dir que és universal. Té versions en moltes llengües, i més d’una versió en català, i hi ha diferents teories sobre què vol dir. Alguns defensen que critica la vida que feien els frares dominics. D’altres opinen que originalment es burlava dels jueus, o dels protestants. I altres estudiosos han investigat si aquest famós Frère Jacques podria ser un cirurgià litotomista del segle XVII.

Litotomia ve del grec λῐθος lithos, que vol dir ‘pedra’, i τέμνω temno, que vol dir ‘tallar’. Frère Jacques Beaulieu es dedicava a això, a tallar per treure pedres de la bufeta, era un litotomista. En aquella època els cirurgians no tenien ni el prestigi ni els mitjans tècnics que tenen ara i Frère Jacques oferia els seus serveis de manera ambulant. Tot i uns coneixements d’anatomia limitats, va inventar un mètode d’operació que va fer avançar la cirurgia. Es diu que en dinou anys d’exercici va operar uns 4.500 malalts de pedra i uns 2.000 d’hèrnia.
La relació entre els dos Frère Jacques, el de la cançó i el que treia pedres de la bufeta, no s’ha pogut confirmar. Tampoc sabem si el compositor Marin Marais va ser intervingut pel Frère Jacques cirurgià, però al compositor li van treure una pedra i té una obra titulada justament “Quadre de l’operació per treure un càlcul”, que narra, com si fos una auca cantada, ni més ni menys que una operació per extreure càlculs renals! No em direu que no és un tema ben curiós!

Versió sonora

101 Pompeu Fabra i Pau Casals (Nadal del 48 a Prada)

Les vides de Pompeu Fabra i Pau Casals, un gramàtic i un músic, s’encreuen a Prada, al Conflent, on tots dos van a parar seguint el camí de l’exili al final de la Guerra Civil espanyola.

El 26 de gener del 1939 les tropes franquistes entren a Barcelona i Casals s’exilia. Fabra travessa la frontera el 31 de gener.

Malgrat l’exili, cap dels dos s’allunya mai gaire de Catalunya. Físicament, poc, i emocionalment, gens. Pompeu Fabra no va gaire més enllà de París. Li ofereixen bitllets per anar a Amèrica, però s’estima més quedar-se a Prada. Tot i les privacions econòmiques, s’hi sent “a casa”. Al Conflent s’hi parla català, hi ha altres refugiats i, com rememorava la seva filla Carola: “Ens ho passàvem molt bé. No menjàvem, però rèiem”.

El franquisme confisca els béns a Pau Casals, però ell continua fent concerts per Europa i Amèrica. Malgrat els viatges, resideix a Prada en diferents èpoques: primer en un hotel, més endavant a Vil·la Colette, i després en una torreta anomenada El cant dels ocells. Casals fa concerts a benefici dels refugiats, participa en campanyes per recaptar menjar, roba i medicaments, escriu cartes a personalitats, i dona diners a altres exiliats.

Fabra és un dels receptors de la seva ajuda. A l’exili, Fabra hi passa estretors, tot i que no para de treballar. Entre altres coses, elabora la gramàtica publicada pòstumament el 1956.

Pompeu Fabra va morir ara fa 70 anys, el dia de Nadal de 1948, a Prada. Als seus funerals, Pau Casals va interpretar un motet de Bach, i també “El cant dels ocells”.

Aquests dos mestres, de la llengua i de la música, van saber practicar tot l’any la generositat pròpia d’aquests dies. Una manera d’homenatjar-los podria ser mirar d’aplicar cada dia, cada un de nosaltres, la coneguda frase de Pompeu Fabra: “Cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança”.

Versió sonora

100 Homòfons

Arribem al “Parlant de música” número 100, i per “celebrar-ho”, entre cometes, parlarem d’homòfons. Per què justament avui? Doncs perquè el número cent té un parell d’homòfons: sent gerundi del verb ser,  i sent de sentir.

Ens agraden les coincidències de llengua i música, i en la paraula homòfon coincideixen totes dues coses. Homòfon és un compost de tipus culte, d’origen grec, format amb el lexema homo- (ὁμός), que vol dir “el mateix, igual’, i -fon (φωνή), que vol dir ‘veu, so’. És homòfon allò que sona igual (que una altra cosa).

En el terreny musical, és homòfon el cant o la música en què les diverses veus no són independents, sinó que avancen compactes com una unitat.

En l’àmbit lingüístic, són homòfones les paraules que es pronuncien igual, que tenen el mateix so, però diferent significat i grafia. Per exemple, el número cent i la tercera persona del singular del verb sentir: sent.

Els homòfons són parcialment homònims. Són homònimes les paraules que, com els homòfons, es pronuncien igual, però a més també s’escriuen igual. Per exemple, sent de sentir i sent del verb ser. O el número deu, i deu com a naixement d’aigua origen d’una font.

Però avui al “Parlant de música” no arribem al número deu sinó al cent. Un cent numeral, homòfon de sent de sentir, com a la frase: “L’audiència d’aquesta emissora sempre sent molt bona música”.

Versió sonora

 

99 Els lutiers

Lutier és la persona que fabrica o repara instruments musicals de corda, com ara violins, violes, violoncels o contrabaixos. Per extensió, també s’aplica als que construeixen altres instruments, però llavors potser és millor parlar de fabricants o constructors de l’instrument corresponent, o bé acompanyar la paraula lutier del tipus d’instruments que fabrica. Així podríem arribar a parlar, per exemple, d’un lutier de vent o un lutier d’oboès. Si diem lutier tot sol, sense concretar més, pensem bàsicament en instruments de corda.

De fet, podria ser que la paraula tingués l’origen llunyà en el persa رود‎ (rud), que vol dir ‘corda’ i també designa un tipus de llaüt. D’aquí passaria a l’àrab العود  (al ūd), que vol dir ‘fusta’ i també és el nom d’un llaüt. A través de l’antic provençal laüt arriba al francès, que en diu luth  i d’aquí deriva luthier, que passa al català i a moltes altres llengües. En francès amb una hac entre la t i la i; en català, sense hac, convertit en lutier.

Amb el mateix significat de lutier tenim violer i violera, derivat de viola. Però ara mateix la paraula lutier ha pres molt de terreny a violer. I també a guitarrer i guitarrera, que és qui fabrica guitarres, guitarrons i instruments semblants.

La paraula lutier està tan arrelada entre nosaltres que fins i tot té un derivat: lutieria (no pas *luteria!), que tant es pot referir a l’ofici com a l’obrador o la botiga del lutier.

Per acabar, tot i que l’ofici de lutier és ben seriós, si voleu riure una mica escolteu el grup argentí Les Luthiers, que fa més de cinquanta anys que fan humor i música, sovint, com bons lutiers, amb instruments construïts per ells mateixos!

Versió sonora

98 L’organologia

L’organologia és la ciència musicològica que estudia els instruments musicals. La paraula ens pot fer pensar en un instrument musical concret, l’orgue, i és que en realitat tot ve del mateix: del grec όργανον, que vol dir ‘eina, instrument’, i també ‘orgue’. És un derivat d’έργον, que vol dir ‘acció, obra’.

Òrgan, organisme, organitzar i orgànic tenen el mateix origen.

I també organigrama, la representació esquemàtica de les relacions i funcions dels elements que formen part d’una organització (paraula que també ve d’όργανον).

Organitzar els instruments és precisament el que van fer els dos organòlegs que donen nom a l’esquema Hornbostel-Sachs, pel qual des del 1914 els diferents instruments musicals es classifiquen en quatre grups. Més endavant s’hi va afegir un cinquè grup, però a part d’això continua vigent.

Repassem-los. Els idiòfons produeixen el so per la vibració de tot el material que els forma. Per exemple, unes castanyoles. Els membranòfons, per la vibració d’una membrana. És el que fa un timbal. En els cordòfons, com la guitarra, vibra una corda, o unes quantes. En els aeròfons, vibra l’aire. Com en una flauta. I finalment, en els electròfons, com un sintetitzador, el so es genera per mitjans elèctrics o electrònics.

Fins ara hem parlat de coses molt grans: organitzacions, organigrames i organismes. Toquem de peus a terra i tornem a les coses petites amb una frase feta: ser l’últim pet de l’orgue, que vol dir ‘ser poc important’. I és que als orgues, aquests instruments tan solemnes, de vegades quan ja han acabat de tocar se’ls escapa una nota que no ve a tomb. És l’últim pet de l’orgue. I és que no som res…

Versió sonora

97 El busuqui i els sistemes d’escriptura

Cada llengua és un sistema organitzat d’expressió, amb regles pròpies. I aquesta expressió, que primordialment és oral, parlada, de vegades queda fixada gràcies a l’escriptura.

Els sistemes d’escriptura de les llengües del món són molt variats. El català és alfabètic, amb lletres que representen vocals i consonants. En hebreu només escriuen les consonants. El sistema japonès es basa en les síl·labes. En xinès, s’expressen conceptes amb ideogrames.

Limitant-nos als sistemes alfabètics, i només als que tenim més a prop, a part de l’alfabet llatí -el nostre-, potser els més coneguts són el ciríl·lic -que és el del rus- i l’alfabet grec.

Del grec, de la llengua grega, ve la paraula busuqui (μπουζούκι), que designa un instrument de la família dels llaüts típic de Grècia. Té la caixa de ressonància bombada com una panxa grossa, un mànec força llarg, i pot ser tricord o tetracord, és a dir, de tres o quatre cordes. I doncs… com hem d’escriure en català aquesta paraula d’origen grec?

Establir una regla per passar paraules d’una llengua a una altra (amb una forma estandarditzada) no és senzill quan provenen d’un alfabet diferent -com és el cas de busuqui! L’Institut d’Estudis Catalans té propostes sobre transcripció del rus, l’hebreu i l’àrab. En canvi, no hi ha norma oficial sobre el grec modern, i per això als textos en català hi trobem les paraules gregues escrites seguint criteris diferents.

En el cas de busuqui: de vegades ho trobem escrit amb u i de vegades amb o, u; amb essa o amb zeta; amb q, u o amb k… Sapigueu, però, que en aquesta paraula concreta el Termcat ja ha proposat una grafia, que vol reproduir la pronúncia original del grec amb les regles d’escriptura del català. Per tant, probablement el diccionari normatiu acabarà recollint busuqui escrit b, u, s, u, q, u, i, amb essa i q.

Versió sonora

96 El sacabutx

Avui parlem d’un instrument de música antiga antecessor del trombó de vares: el sacabutx. Tots dos s’assemblen força, però el sacabutx és una mica més petit.

El lexicògraf espanyol Sebastián de Covarrubias deia que, com que l’instrument s’estira i s’arronsa, quan va cap endavant sembla que “tregui el pap enfora”, és a dir, que “saque el buche”. D’aquí, segons ell, vindria sacabuche. Però en general es considera que la paraula ve del francès. De sacquer (‘estirar’) i bouter (‘empènyer’) en surt sacqueboute, que és d’on provindrien sackbut en anglès, sacabuche en castellà i sacabutx en català.

En qualsevol cas, sacabutx té a veure amb ‘estirar’ i ‘empènyer’, perquè és com una trompeta que, en comptes de fer les notes pitjant pistons, es toca modificant la llargada de les vares. Estirant i empenyent, fent-les lliscar, les vares s’escurcen o s’allarguen.

El sacabutx pertany a la família dels instruments de colissa. De fet, el seu descendent, el trombó de vares, també s’anomena trombó de colissa. I què és una colissa? Doncs el mateix que una vara de trombó. La paraula ve del francès coulisse, que és un mecanisme en què un element llisca per una guia. Com la vara del sacabutx, o com el teló o les cortines d’un teatre quan, com ara, s’acaba la sessió.

Versió sonora

95 El sirtaki i els xenismes

Avui parlem d’una dansa popular que representa arreu del món la cultura de Grècia i que s’ha convertit en una de les atraccions turístiques del país.

Molts coneixem el sirtaki de la pel·lícula Zorba el grec, on el vitalista Zorba aconsegueix que Basil, un anglès més aviat seriós, acabi ballant amb ell en una platja.

El que no sap tothom és que el sirtaki no és una dansa tradicional grega, sinó que es va crear expressament per a aquesta pel·lícula (de l’any 1964). Per això té grans adeptes, però també detractors ferotges que consideren que suplanta les autèntiques danses tradicionals gregues.

El sirtaki parteix de balls com el khasàpiko (χασάπικο) i el pidikhtós (πηδηχτός). Sol començar amb moviments lents que de mica en mica es van accelerant, i es balla en línia o en un cercle obert.

La paraula sirtaki ve, lògicament, del grec. L’element principal és sirtós (συρτός), que és un grup de danses folklòriques gregues. Sirtós vol dir ‘lent, arrossegat’, i el sufix -aki és diminutiu. Sirtaki, doncs, es podria traduir per “arrossegadet”. Però no es tradueix. Sirtaki és un xenisme, una paraula estrangera que designa una realitat d’una altra cultura no existent en la pròpia, i que manllevem directament sense traduir-la.

La paraula xenisme ve de xénos (ξένος), que en grec vol dir ‘estranger’. Avui, com que parlem de Grècia, hem dit uns quants xenismes que també són hel·lenismes, tots relacionats amb la dansa. Repassem-los per acabar: sirtaki, khasàpiko, pidikhtós i sirtós. (Potser un altre dia parlarem del busuqui, un altre xenisme d’origen grec.)

Versió sonora