Parlant de música

Un blog amb els textos de l’espai sobre música i llengua Parlant de música, amb Marga Hervàs, del Departament d’Assessorament Lingüístic de la CCMA.

L’espai forma part del programa de Catalunya Música Tots els matins del món, amb Joan Vives i Ester Pinart.

Anuncis

54 Els noms de la noia verda

Avui parlem de la criatura verda, mossa verda o noia verda. No, no és cap extraterrestre… És un instrument musical!

Un instrument format per un sac i tres tubs: el grall, el bordó i el bufador.

Parlem del sac de gemecs, cornamusa o xeremia, un instrument molt arrelat en la nostra música tradicional i que té molts noms.

Tot i que la forma gaita està molt estesa, en català és una denominació recent. D’entrada, la paraula designava només la gaita gallega, i més endavant, segurament coincidint amb l’arraconament del sac de gemecs a Catalunya, va passar a ser un genèric.

La denominació més antiga de l’instrument sembla que és cornamusa. Era el nom més habitual durant l’Edat Mitjana, i es documenta per tot el territori des del segle XIV.

El sac tradicional és un recipient de pell, un bot. Per això l’instrument rep noms com bot, botella o botet. I també sac de gemecs. Com que és fet de pell de cabra o d’ovella, també se’n diu borrega, cabreta, manxa borrega o cames d’ovella (això perquè els tubs que surten del bot poden semblar potes).

Al Principat, la forma més tradicional és sac de gemecs, i a les Illes Balears, xeremia o xeremies. A Mallorca, està tan associada a les festes populars que un dia de xeremies vol dir ‘un dia de festa grossa’.

Pel so, que es pot assemblar a un lament, rep el nom de sac de gemecs o bot dels gemecs, i també ploranera.

I ja arribem al final: com que el sac o bot sol anar cobert d’una funda, en alguns llocs també se’n diu coixinera o borrassa, que és el drap de collir les olives. I com que el drap de la funda solia ser verd, també ha rebut els noms de marieta verda, criatura verda, mossa verda o noia verda.

Versió sonora

53 Curiositats de la trompa marina

La trompa o trompeta marina és un instrument curiós per diversos motius i amb un nom desconcertant. Avui en parlem.

Per començar, la paraula trompa (o trompeta) ens porta a pensar en un instrument de vent, bufat amb la boca. Doncs resulta que és un instrument de corda, una de sola, i que es toca amb arquet. Fa prop de dos metres i té una caixa molt estreta, com una piràmide allargada.

D’altra banda, el nom trompa marina ens fa pensar en el mar. És cert que l’instrument sona una mica com una sirena de vaixell, però és probable que marina tingui relació amb mariana, és a dir, relativa a Maria, i no pas amb el mar. En alemany l’instrument s’anomena nonnengeige, que vol dir ‘violí de les monges’, i és que les monges (que prenien Maria com a model) tocaven la trompa marina.  

I com és que les monges tocaven aquesta trompa que no ho és ben bé?

Doncs ve del fet que durant molts segles no estava ben vist que les dones toquessin instruments. Només ho podien fer algunes dones de classe alta, entre elles les monges. A més, es considerava “impropi de senyores” tocar segons què. Per exemple, instruments bufats amb la boca com la trompeta, o alguns que es col·loquen entre les cames, com el violoncel.

En aquest context de restriccions, les monges alemanyes, molt aficionades a la música, no tenien permès tocar la trompeta. Precisament quan la música de trompeta era molt habitual a les esglésies. Per això les monges van substituir la trompeta de boca per la trompa marina, que sona una mica com una trompeta i, com que es toca dempeus, permet mantenir les cames juntes!

52 Expressions amb “cantar”

Diu la dita que Qui canta, els seus mals espanta, i és que no hi ha res com la música per esbandir penes i mals. Perquè Cantant, cantant, les penes se’n van. La música, que també inclou el ball: Per cantar i per ballar, hom no pot mal pensar. I si no mal pensem, més feliços serem.

Però ja se sap: els refranys ara diuen una cosa i ara en diuen una altra, perquè la saviesa popular és molt gran, però també molt variada.

N’hi ha de materialistes, que troben que Per qui té gana, val més un mal menjar que un bon cantar.

I d’altres troben que cantar està bé, però depèn de què cantis. Així, diuen que Cantant la veritat, es perd l’amistat. Ara, si passa això potser és que l’amistat no era tal, perquè la dita també diu: Canta-li a l’ase i et respondrà amb un pet.


En tot cas, com que L’aigua fa suar i el vi fa cantar, potser és millor no beure gaire i saber què es canta. Això sí, sempre n’hi haurà d’inconscients, perquè Qui canta a taula i xiula al llit, no té el seny complit. I d’altres que s’adaptaran a les circumstàncies: Segons canta el capellà, li respon l’escolà.


Tant és com siguem, que en un moment o altre, cantarem. Si hi tenim tirada, ho farem a qualsevol hora, perquè A casa del músic, qui no canta, taral·leja. I si no ens agrada gaire, amb un incentiu acabarem cedint, perquè Pagant, Sant Pere canta.
Vaja, que si no canteu mai mai, hauríeu de fer-ho encara que només sigui perquè no us mirin malament. Recordeu què diu la dita: No et fiïs d’home (o dona) que no canti.

Versió sonora

51 Un bravo per la música!

En un altre “Parlant de música” (“L’hora dels aplaudiments”) vam repassar diferents maneres de referir-se als aplaudiments al final d’un concert. Avui tocarem una matèria que hi té molt a veure: les exclamacions d’entusiasme.

Aplaudir al final d’un concert és mostra de bona educació, i sobretot d’agraïment per la feina dels músics. Ara, algunes vegades aplaudint no en tenim prou i hem de cridar per fer saber als artistes que ens han arribat al cor.

És llavors quan apareixen les interjeccions: els visques, els bravos i fins i tot els hurres.

La interjecció visca és una forma arcaica de visqui, el subjuntiu de viure, i en origen és una fórmula per desitjar llarga vida a algú. De la forma conjugada “Que visquin els músics!” s’arriba a “Visca els músics!”, invariable, en què visca serveix per expressar entusiasme.

Pel que fa a bravo, ve de l’italià. En aquesta llengua és un adjectiu que vol dir ‘bo, valent’, i concorda en gènere i nombre amb la persona a qui qualifica. Així, en italià bravo s’aplica a un home, brava a una dona; bravi a dos o més homes, i brave a dues o més dones.

Independentment del que faci l’italià, en català bravo, com visca, és invariable, i per tant no concorda amb el destinatari de l’exclamació. Així, tant diríem Bravo, Joan Pons! com Bravo, Elena Copons!

Això sí, si aplaudint la italiana Cecilia Bartoli ens ve de gust parlar-li en italià, podríem dir Brava, Cecilia!, però sapigueu que dit en català el més normal seria Bravo, Cecilia!

Versió sonora

50 L’os de la música

No tothom sent la música de la mateixa manera. N’hi ha que amb dues notes s’emocionen, i fins i tot ballen. En canvi, d’altres no segueixen mai el ritme; si canten, desafinen, i la música els recorda el soroll.

Malgrat això, ningú es pot sostreure del tot a aquesta força tan poderosa. I és que tothom: dones i homes, criatures i avis, té al cos l’os de la música, i segur que alguna vegada li ha sonat!

L’os de la música (també conegut com l’os de l’alegria) és molt  sensible als cops secs. Sabeu allò que et claves un cop al colze i tens una enrampada per tot el braç? Doncs és que has encertat de ple l’os de la música!

Cal dir que és un os una mica bromista… Primer, perquè no és un os! En realitat és un nervi. I segon, perquè si t’hi claves un cop, més que sentir música veus les estrelles!

Els catalans no som els únics que, malgrat tot, el trobem simpàtic. En alemany en diuen musikantenknochen, és a dir, ‘os músic’; en portuguès és l’osso engraçado i en anglès el funny bone, l’‘os divertit’.

Doncs resulta que en anglès el funny bone passa just pel costat del humerus, que és l’os que va del colze a l’espatlla. O sigui, el nostre húmer. I en anglès sona igual que humorous, un adjectiu que també vol dir ‘graciós’, ‘humorístic’.

O sigui que al colze dels britànics hi coincideixen el nervi més divertit i musical i l’os més simpàtic. S’ho deuen passar pipa, tots dos, quan agafen la tasseta de te!

Versió sonora

 

49 L’origen del faristol

 

El faristol és aquell objecte on els músics repengen les partitures. Com que forma un pla inclinat que es pot ajustar, permet llegir-les amb comoditat. Generalment es plega i té un peu ajustable.

No ho sembla, però aquest estri tan discret i pràctic té uns orígens força majestuosos. L’etimologia ens ho fa veure.

La paraula faristol està emparentada amb faldistori. Un faldistori és un seient que fan servir els bisbes per seure-hi o per repenjar-s’hi en les cerimònies solemnes.

Aquesta paraula, faldistori, ve del llatí, que l’agafa del fràncic. En la llengua dels antics francs, amb falden (que vol dir ‘plegar’) i stuol (‘cadiral’) es forma faldistôl, que vol dir ‘cadiral plegable’. D’aquí en català passa a fal·listol, que evoluciona fins a faristol.

I com es passa d’una cadira a un faristol? Doncs s’hi passa perquè els dos objectes s’assemblen. Per la forma, perquè tots dos solen estar formats per un peu i una base plegables i són fàcils de transportar. I també per les funcions: el faldistori serveix per repenjar-s’hi i al faristol s’hi repengen partitures.

Aquí us ho deixem! Pleguem el faristol… i pleguem!

Versió sonora

 

 

48 La claca

Diuen que l’emperador romà Neró era molt aficionat a la música, i que quan cantava o tocava la lira, per assegurar-se una bona resposta del públic, convocava 5.000 soldats al concert perquè li fessin de claca.

A part d’aplaudir-lo i riure-li les gràcies, aquests soldats entonaven un encomi dedicat a l’emperador. Aquesta paraula prové del grec ἐγκώμιον, que vol dir ‘lloança’, i d’aquí ve encomiable, ‘digne d’elogi’. A més, en català tenim una paraula que vol dir ‘digne d’aplaudiment’, i de fet té la mateixa arrel que el verb aplaudir. És plausible, que també vol dir ‘versemblant’.

Però tornem a la claca… La claca no és altra cosa que l’aplaudiment per encàrrec i, sense arribar a l’exageració de Neró, ha tingut èpoques d’esplendor. Al segle XIX es va professionalitzar i les feines es repartien: hi havia caps de claca i comissaris, n’hi havia uns que reien, uns que ploraven, uns que feien broma i uns altres que demanaven bisos… Fins i tot es van crear agències de claca, sovint vinculades a grans teatres, com el de la Scala de Milà, el Metropolitan de Nova York o la Royal Opera House de Londres.

Pel que fa a l’etimologia, la paraula claca ve del francès claque, que també vol dir bufetada, o sigui, cleca. Tant claca com cleca, ja es veu, tenen origen onomatopeic. Us sembla plausible?

I ja està, hem acabat.

Ui, no se sent cap aplaudiment? Vaja, m’he tornat a descuidar de contractar la claca!

 

Versió sonora

47 Trompes, trompetes i patacades

Les persones que han pogut sentir en directe el crit d’un elefant enfadat diuen que és espaordidor. Pensem que una trompa d’elefant fa uns dos metres de llarg i pesa més de 100 quilos. No és estrany que quan l’animal bramula se’l pugui sentir a 3 km de distància.

Igual que el “nas” de l’elefant, tenim un instrument de vent-metall que es diu trompa. És difícil que superi en soroll la de l’elefant, però pels 35 centímetres de diàmetre que té, deu-n’hi-do!

L’etimologia de la paraula trompa no és segura. N’hi ha que hi veuen un origen onomatopeic i d’altres la vinculen a στρομβός, que en grec vol dir ‘cargol de mar’. En qualsevol cas, tant la probòscide de l’animal com els cargols marins, com l’instrument de vent-metall, poden fer força soroll i s’assemblen de forma: tots són un tub que es cargola en espiral.

Trompeta és un diminutiu de trompa, una ‘trompa petita’. En canvi, trombó ve d’un augmentatiu en italià, trombone, que ve de tromba, ‘trompeta’. Un trombó seria, doncs, una ‘trompeta grossa’.

Però no tots els derivats de trompa són instruments. Una  trompada és un ‘cop de trompa’, però també qualsevol ‘cop fort’, una patacada. I entrompar-se ve de trompa, ‘borratxera’. S’hi afegeix anar de trompis, que vol dir ‘caure, anar per terra’.

Vaja, que tocar la trompa, la trompeta o el trombó no tenen més perill que el de fer soroll. Però vigileu amb altres trompes, que poden acabar en caiguda i patacada!

Versió sonora

46 Germanismes musicals 2 (lied)

Avui tornem a parlar de germanismes. En concret, de lied.

En alemany la paraula lied vol dir senzillament ‘cançó’, però en català l’hem adoptada amb un significat més precís, i designa la ‘cançó culta, generalment en llengua alemanya i acompanyada amb piano’.

Es tracta d’un manlleu no adaptat. Per tant, ho escrivim lied i ho pronunciem [lit], com en alemany.

El dubte lingüístic pot ser: sent una paraula alemanya, fem el plural com en català, o com en alemany?

Doncs la regla general és fer el plural afegint una essa a la paraula, com si fos catalana: per tant, lieds [lits]. Però en aquest cas també podem fer lieder [líðə], pronunciat com en alemany, o [líðər], més catalanitzat.

Això que hi hagi més d’una possibilitat passa amb alguns manlleus, pocs, que no s’han integrat del tot al sistema català. És el cas, per exemple, de land, la paraula que designa cada un dels territoris d’Alemanya i Àustria, que en català pot fer el plural länder [lɛ́ndə/lɛ́ndər], com en alemany, o bé lands, com en català.

Per tant, en singular lied, escrit com en alemany. I en plural, lieds o lieder , com ens agradi més, mentre la normativa no desestimi clarament una de les dues formes.

Versió sonora