Parlant de música

Un blog amb els textos de l’espai sobre música i llengua Parlant de música, amb Marga Hervàs, del Departament d’Assessorament Lingüístic de la CCMA.

L’espai forma part del programa de Catalunya Música Tots els matins del món, amb Joan Vives i Ester Pinart.

Anuncis

80 Són bones persones, els músics?

Avui plantegem una pregunta de resposta òbvia. Això és Catalunya Música, o sigui que… qui gosaria criticar-hi els músics? Seria com escopir al cel! Aquí, tots som una mica músics, i també bones persones!

Ja vam veure fa temps que la saviesa popular relaciona la música amb els diners… o més aviat amb els pocs diners. Avui volem saber què diuen els refranys sobre els músics: són bones persones?

Escolà, músic o barber, home de bé no pot ser. Caram! Amb una sola frase es condemna músics, escolans i barbers! No anem bé…

Una altra: Ni barber mut, ni músic amb cervell pur. Però què els passa, amb els barbers? I amb els músics!

Remenem una mica més entre els refranys, que la saviesa popular per força ha de dir alguna cosa bona sobre els músics…!

Per fi: On hi ha música, mala cosa no hi pot haver i On hi ha música, no hi pot haver dolenteria. Això sí que són frases assenyades! I una altra: La música amanseix les feres. Si això és bo, els que fan música també han de ser bons.

A més, De músic, boig i poeta, tots en tenim una miqueta. Ja ho dèiem al començament: aquí, tots som una mica músics, i també bones persones!

79 Te amb txa-txa-txa

El txa-txa-txa és un ball nascut a Cuba que combina dos passos lents i tres de ràpids: “un, dos, un-dos-tres”. O el que és el mateix: “un, dos, txa-txa-txa”.

El nom txa-txa-txa ve d’aquests tres passos. També podria tenir relació amb unes maraques anomenades txatxàs, però és poc probable.

El que potser no s’ha plantejat mai ningú és que el txa-txa-txa pugui estar relacionat amb el te! Sí: en portuguès del te se’n diu cha, i per tant tres tasses de te seguides farien un cha-cha-cha.

Moltíssimes llengües del món, no tan sols el portuguès, anomenen el te [ʧá] o [ʧáj]. I la resta de llengües, [tɛ́]. Amb molt poques variants.

Limitant-nos a Europa, als països de més a prop d’Àsia tot són variants de [ʧáj]: des del nord de Rússia fins a Grècia i Turquia, passant pels Balcans. Se’n diu [ʧáj] allà on el te va arribar per terra, seguint la Ruta de la Seda, des de la Xina.

En canvi, a l’oest d’Europa hi predominen variants de [tɛ́] te, perquè hi portaven l’herba els holandesos, per mar des del sud-est de la Xina.

Als llocs d’Europa, Àsia o Àfrica on aquesta infusió va arribar seguint la Ruta de la Seda, se’n diu txa, perquè en xinès mandarí la paraula te es pronuncia [ʧá]. En canvi, als llocs on el te va arribar per mar des del sud-est de la Xina, se’n sol dir així, [tɛ́], perquè en xinès min, el que es parla a la costa sud-est, es pronuncia [tɛ́] te.

Portugal és l’únic país de l’oest d’Europa on en diuen cha [ʃá]. Això és perquè el te no hi va arribar a través dels holandesos, sinó que els mateixos portuguesos el portaven des de Macau (on en diuen [ʧá]).

En fi, tot això són curiositats lingüístiques. En realitat, la hipòtesi que el txa-txa-txa cubà pugui venir de cha (o te), és fàcil de desmentir: ja se sap que a Cuba són més de cafè que no pas de te!

Versió sonora

78 La roseta

Amb el bon temps, tot són flors i violes. Per Sant Jordi el país s’omple de roses i poc després arriba la festa de la Mare de Déu de Montserrat, la Rosa d’Abril.

Rosa, que l’amor s’hi posa”, diu la dita, i és que la relació entre el color rosa, la flor i l’amor ve de molt lluny. Afrodita portava una corona de flors, i a El naixement de Venus de Botticelli es pot veure la deessa de l’amor sobre una petxina i sota una pluja de roses.

Rosa en català ve de la mateixa paraula en llatí, que al seu torn ve del grec ρόδον, també referit a la flor i vinculat al significat de ‘fragància, olor’.

En l’àmbit musical no sé si hi ha roses, però sí que hi ha la roseta, que és el forat rodó que hi ha a la tapa harmònica d’alguns instruments de corda pinçada. En la guitarra, aquest forat sol ser buit, amb una sanefa de marqueteria al voltant, i més aviat se l’anomena boca.

Les rosetes més típiques són aquelles que tenen un enreixat a l’interior de l’obertura. Per exemple les dels  llaüts, la guitarra barroca i el clavicèmbal. De vegades en un sol instrument hi ha dues o tres rosetes, que a dins poden tenir una mena de calat de fusta molt treballat, o bé múltiples capes de pergamí tallat.

Aquestes rosetes, que es diuen així perquè per la forma poden imitar una rosa i els seus pètals, ens recorden unes altres roses semblants però molt més grosses: les rosasses o rosetons de les catedrals. Aquests finestrals vidrats són espectaculars, però les rosetes dels instruments de corda, tot i ser molt més petites, tenen un mèrit incalculable!

Versió sonora

77 El Virolai 

El monestir de Montserrat és un centre religiós situat en un entorn únic, però també un centre de cultura que ha conreat i protegit la nostra llengua, i que ha fet créixer el coneixement musical. Per tot això, i aprofitant que el 27 d’abril és la festa de la Mare de Déu de Montserrat, avui parlem del Virolai.

Conegut també com el Rosa d’abril perquè comença amb aquestes paraules, el Virolai és l’himne de la Mare de Deu de Montserrat. Per celebrar el mil·lenari de la troballa de la Moreneta, es va convocar un concurs per posar música a la lletra que mossèn Cinto havia escrit a partir d’un poema anterior. El premi el va guanyar Josep Rodoreda.

Tot i haver guanyat el concurs, la composició va tenir molts detractors que la trobaven massa difícil de cantar.

Al final, la cançó ha acabat sent molt coneguda, però potser no tothom sap d’on ve la paraula virolai

En irlandès antic, laid  volia dir ‘cançó’, i sembla que els joglars bretons van portar el gènere i la paraula, lai, al continent europeu.

Del lai, el poema medieval, que en francès és lai, i virer (que vol dir ‘girar, tornar’), en francès sorgeix virelai, un poema compost de tres estrofes i una tornada que va reapareixent. De virelai anem a parar de seguida a virolai, que en català, més enllà de l’himne de la Moreneta, designa una “composició poètica antiga per ser posada en música”.

Acabem recordant que ara fa setanta anys, i precisament a Montserrat, per primera vegada després de la Guerra Civil es va fer ús públic del català en un acte multitudinari. Ningú va poder evitar que la multitud, unes cent mil persones, cantés el Virolai, una cançó que va fer les funcions d’himne substitut durant anys, quan tantes coses estaven prohibides.

Versió sonora

 

76 Germanismes musicals 3 (leitmotiv)

Avui, un altre espai –segurament l’últim– dedicat als manlleus de l’alemany en l’àmbit musical. Ja hem parlat del lied, el iòdel, el fiscorn i el xotis. Avui el tema és el leitmotiv.

I justament el leitmotiv és un tema, el tema central i recurrent d’una obra musical. És un mot compost format en alemany amb leiten ‘conduir’ i motiv ‘motiu’. En català també en podem dir motiu conductor.

La paraula leitmotiv està recollida al diccionari normatiu amb la indicació que es tracta d’una paraula alemanya.

Sobre la grafia no hi ha dubtes: s’escriu com en alemany. Tot junt, leitmotiv, amb leit escrit amb e i motiv acabat amb v. El que ens pot fer dubtar és com ho hem de pronunciar: [lɛjdmotíf] o [lájdmotíf]?

La pronúncia [lɛjdmotíf], amb e oberta, està recollida al GDLC. Per tant, és admissible. Però també, com que és un manlleu no adaptat, és lògic pronunciar la paraula com en alemany, [lájdmotíf], amb [a]. És el mateix que fem amb playback o copyright. Són manlleus que escrivim i llegim com en la llengua de la qual provenen.

Quan agafem una paraula d’una altra llengua, de vegades passa una època de vacil·lació. Com leitmotiv: tenim clar com s’escriu, però la pronúncia no està del tot fixada. No patiu, que amb el temps tot arribarà! De moment, sapigueu que les dues pronúncies, [lɛjdmotíf] i [lájdmotíf], són admissibles.

Versió sonora

75 La música dels arbres

Segons l’autor de “La vida secreta dels arbres”, l’alemany Peter Wohlleben, els arbres es comuniquen per mitjà de les olors, dels colors i d’impulsos elèctrics. Però també perceben i emeten sons. Es comuniquen.

Wohlleben explica que, quan germinen, els cereals fan un sorollet, una crepitació de les arrels de 20 Hz. I que quan senten aquesta freqüència, altres brots de cereal s’orienten cap a la banda d’on ve el so. Reaccionen al que senten.

Potser us pregunteu: “I això què hi té a veure, amb la llengua i la música?” Doncs és que la llengua és comunicació i la música és so. I viceversa. I, com dèiem, les plantes es comuniquen, suposadament, amb el so. Però, a més, de les plantes ve la fusta, que és un material bàsic en la fabricació d’instruments: els de vent-fusta (com el clarinet o la flauta) però també el xilòfon, el piano, la viola, el llaüt

Parlant del llaüt… Sabeu d’on ve, la paraula? Doncs ve de l’àrab. Hi ha un instrument típic de l’Orient Mitjà que es diu ud. Precisament, un “avantpassat” del llaüt. I què vol dir en àrab la paraula ûd? Doncs ni més ni menys que ‘fusta’! Afegint-hi l’article al-, ûd passa a ser al-‘ûd, i d’aquí surt primer laüt i després llaüt.

Tot està relacionat i trobem música fins i tot en els arbres! Si voleu comprovar si les plantes parlen, canten o es comuniquen, feu l’experiment d’escoltar el creixement dels cereals. Penseu que s’ha de tenir l’orella molt fina per detectar un so de 20 Hz, però no deixeu de provar-ho: poseu a germinar un cereal i pareu l’orella. És difícil, però segurament, amb molta paciència, no és impossible!

Versió sonora

74 Tarantel·les i aranyes

No fa gaire vam parlar de danses amb noms que provenen de topònims, i una era la tarantel·la. Una dansa popular napolitana de moviment molt viu.

En realitat, la paraula tarantel·la no ve directament del nom de la ciutat (i província) italiana de Tàrent (que en italià és Taranto). El que ve de Taranto és taranta o tarantola, que és la nostra taràntula, és a dir, una aranya, i d’aquí ve el nom de la tarantella, la dansa.

I com és que el nom de la dansa té a veure amb una aranya? Doncs perquè a la regió hi abundaven les aranyes d’aquesta espècie. I per tant, les picades. I a la picada de la taràntula se li atribuïa una síndrome molt greu, que causava convulsions, dolor i ofuscació mental.

Per curar-se, a la persona mossegada se li aplicava la tarantel·la, que a la Itàlia del segle XIV era una mena d’exorcisme musical.

Amb la música, el malalt reaccionava i ballava durant hores, i fins i tot dies, de manera frenètica. De tarantel·les, n’hi havia de diversos tipus, segons els símptomes de la persona mossegada, que treia el verí del cos ballant cada vegada més de pressa. Quedava exhausta, però així es començava a recuperar.

Almenys aquesta era la idea de la tarantel·la. Amb un tractament tan contundent, o et recuperaves o ja no te’n sorties. I no parlem dels músics, que feien autèntiques maratons! El malalt potser es curava, però els músics devien quedar ben baldats!

Versió sonora

73 Expressions amb percussió  

Avui portem expressions relacionades amb la percussió… Mirarem de picar fluix i a bon ritme, perquè no us agafi mal de cap!

Que malgrat això us noteu atabalats, amb el cap espès o mentalment cansats? Doncs podeu dir que teniu el cap com un timbal. I si algú us mareja a força de parlar, que us posa el cap com un bombo.

Si pel motiu que sigui desbarreu una mica, podrien dir que toqueu timbals… o campanes o el bombo! Tot, instruments de percussió!

Si us passa això, tranquils, però potser us valdria més no sentir-ho. Ho podríeu aconseguir si fóssiu més sords que una campana o sords com un timbal. Però ni això, ni tenir el ventre com un timbal, com un tabal o com un tambor són coses que es triïn.

En tot cas, com que la percussió serveix per donar solemnitat o fer més espectacular allò que acompanya, acabarem fent tam-tam del nostre espai, és a dir, publicitat. Hi donarem bombo, ens farem autobombo! Sí: a so de campanes, de tabal, o de bombo i platerets us anunciem que acabeu de sentir el Parlant de música, que forma part del magnífic programa Tots els matins del món!

Versió sonora

72 Primavera musical

Aquesta setmana comença la primavera. És una època de creixement, de recuperació després del fred. Encara no fa calor com a l’estiu i se’ns obre al davant un període de bon temps abans que torni a fer fred.

A la primavera tot es desperta, també la música. Fins i tot els ocells canten més, entre l’abril i el juny. Des d’abans de sortir el sol i durant un parell d’hores se sent una bona piuladissa. És el que en anglès anomenen dawn chorus, ‘el cor de l’alba’.

Inspirats com els ocells, molts músics han dedicat composicions a aquesta estació. La sonata per a violí “Primavera” de Beethoven, “La primavera” de Haydn, el vals “Veus de primavera” de Strauss, “La consagració de la primavera” de Stravinsky, el quartet “La primavera” de Mozart, la simfonia “Primavera” de Schumann o la primera de “Les quatre estacions” de Vivaldi.

La paraula primavera ve del llatí. Està formada per prima, que vol dir ‘primera’, i vera, que en llatí també designava aquesta estació, la primavera. Abans de la reforma de Juli Cèsar, el calendari romà no començava com ara al gener, sinó al març, i per tant la primavera era la primera estació de l’any. Més enllà del llatí, de la mateixa arrel que vera podrien provenir paraules com verd, verdura o verger, un jardí ple de plantes.

Arribem al final, doncs, amb un esclat vegetal. Us deixem amb la prima vera, la ‘primera primavera’, amb la seva verdor i amb tota la piuladissa i la música que ha inspirat.

Versió sonora

71 El silenci

El silenci és l’absència de so o de soroll, o el fet de callar.

En una composició musical, un silenci és una pausa sense música ni cant, i el signe gràfic que indica la durada d’aquesta pausa al pentagrama.

Les figures musicals tenen una part rodona, el cap, que indica l’altura del so segons la posició al pentagrama. Sense so no hi ha altura, i per això els silencis són acèfals, no tenen cap. Només indiquen durada.

Parlar del silenci és una paradoxa, perquè quan parlem el trenquem. La paraula silenci té l’origen en el verb llatí silēre, que vol dir ‘callar’. La millor manera de parlar del silenci seria callar, no dir res.

Però a la ràdio, com en la música, els silencis no es poden allargar gaire. Un blanc (un silenci massa llarg) és una cosa temible, en una ràdio. I tot i així, el silenci és imprescindible, en la ràdio, en la música i en la vida. Però sempre voluntari.

Com que el tema és el silenci, reflexionem i callem. Blaise Pascal va dir: “Tots els problemes de la humanitat provenen de la incapacitat de les persones d’estar-se assegudes, soles i en silenci”.

Versió sonora