Parlant de música

Un blog amb els textos de l’espai sobre música i llengua Parlant de música, amb Margarida Hervàs, del Departament d’Assessorament Lingüístic de la CCMA.

L’espai forma part del programa de Catalunya Música Tots els matins del món, amb Joan Vives i Ester Pinart.

Anuncis

87 El calderó

Després de la pausa de l’estiu, tornem al “Parlant de música” encara amb la calor a sobre. És que n’hem passat molta, de calda, aquest any!
El substantiu calda té l’origen en l’adjectiu antic cald calda, que vol dir ‘calent’ i ve del llatí vulgar caldus.
D’aquí venen topònims com Caldes de Malavella, d’Estrach, de Boí o de Montbui, llocs on hi havia ‘aygua calda’, és a dir ‘aigua calenta’. També hi tenen relació els verbs escaldar, escalfar i escalivar.
De cald deriven calder, caldera i calderó, recipients que es posen al foc per escalfar el que hi ha dins. A més, un calder és un gorg de forma arrodonida on et pots banyar, no necessàriament amb aigua calenta. D’aquí venen noms de lloc com ara Monistrol de Calders.
Però centrem-nos en el calderó, una paraula en què conflueixen música i tipografia.
El calderó és un signe musical que indica que una nota, o una pausa, s’allarga a voluntat. I també un signe tipogràfic que indica separació entre paràgrafs.
La paraula calderó té a veure amb caldera, això sembla clar, però, d’on ve aquesta relació? Pot tenir a veure amb la forma. El calderó musical és un cercle coronat per una semicircumferència. I una caldera amb la nansa rígida abaixada, vista des de dalt, seria això: cercle i semicircumferència. Però també pot tenir a veure amb la funció: el calderó musical manté enlaire un so. Igual com una caldera que penja d’uns clemàstecs manté enlaire, just a sobre del foc, el menjar que s’hi cou.
Aquí ho deixem, suspès, i que es vagi coent!

Versió sonora
Signes de calderó musical i calderó tipogràfic, respectivament:

86 L’ukelele o ukulele

Ara que entrem a l’estiu i tothom pensa en vacances, parlarem d’un instrument que ens transporta a platges paradisíaques.

Anem cap a Hawaii, unes illes del Pacífic que ens fan venir al cap collarets de flors, camises llampants i danses com el hula. I si parem bé l’orella, també sentirem el so brillant de l’ukelele, una mena de guitarra menuda de quatre cordes.

El diccionari general no recull la paraula ukelele; l’instrument encara ens resulta exòtic. El Termcat opta per ukulele com a forma principal, amb ukelele com a sinònim. O sigui que ho podem dir de qualsevol de les dues maneres. I molts músics li escurcen el nom i l’anomenen uke.

Pel que fa a la pronúncia, la més habitual és ukelele [ukeléle], però, com que cada vegada és més conegut entre nosaltres, en català oriental en podríem acabar dient [ukəlélə].

En hawaià s’escriu i pronuncia ukulele  [ukuléle], i segons la llegenda ve de ‘uku i lele, ‘puça saltadora’, per la velocitat amb què es belluguen els dits dels intèrprets. Hi ha altres etimologies possibles, potser més rigoroses, però aquesta és la més difosa.

Està ben documentat que l’ukelele és fill del cavaquinho (o braguinha) i el rajão, instruments que els immigrants de Madeira van portar a Hawaii a finals del segle XIX. Tot i això, n’hi ha que diuen que a Hawaii ja tocaven l’ukelele des de molt abans.

O sigui que ja ho veieu, un instrument tan petit, bonic i simpàtic, i quants dubtes que genera: doble nom, múltiple pronúncia, etimologia poc clara i genealogia discutida! Però no hi fa res! A nosaltres ens agrada i per això acomiadarem la temporada en hawaià, dient-vos: A hui hou  i mahalo nui loa, ‘fins aviat!’ i ‘moltes gràcies’!

Versió sonora

85 Kumbaià

Ara fa cinquanta anys, el maig del 68, es va fer al Parc de la Ciutadella de Barcelona el Primer Festival de Folk. El Kumbayà* és una de les cançons que s’hi van cantar.

A la introducció d’aquest espiritual negre (al disc Festival Folk), Xesco Boix explicava que kumbaià* vol dir “Vine aquí”, i que ve d’una frase en anglès. “Come by here”, dit amb l’accent dels negres americans dels estats del sud, es converteix en kumbaià.

Arran de la cançó, la paraula kumbaià ha passat a formar part del lèxic comú. Està recollida al Gran Diccionari de la Llengua Catalana, que remarca que té un ús irònic. Dir d’algú que és “una mica kumbaià” és com dir que és “un idealista il·lús”…

Des del bàndol conservador, als Estats Units també s’ha qualificat de kumbayas* els progressistes. És una manera de tractar-los d’ingènuament optimistes, i per tant condemnats a estavellar-se contra la crua realitat.

No ho sé, això que diré ara potser és un senyal que he enganxat el virus del Maig del 68

Potser -només potser- si els realistes cínics no dediquessin tants esforços a desmuntar l’optimisme dels kumbaiàs, l’optimisme podria deixar de ser ingenu, i pessimisme no seria sinònim de realisme. I a més, la realitat seria menys crua.

 

Nota: En anglès ho escriuen kumbaya. Al disc Festival folk, Kumbayà. I el diccionari català recull la paraula amb la grafia kumbaià, que actualment en català és la més difosa.

Versió sonora

84 Música i lletres

Hem parlat més d’un dia de la relació entre la música i els números, però, en canvi, no hem parlat gaire de les lletres, i ja tocaria. Perquè en la música i en la llengua la part essencial és sonora, però totes dues troben en l’escriptura una eina important.

Anotar una melodia en una partitura o escriure unes paraules en un paper obre la porta a reproduir-les més endavant, les fa perdurables i permet que altres persones les llegeixin i les interpretin.

L’escriptura està feta de signes, que en la música són els de la notació musical, i en els textos escrits, bàsicament, les lletres de l’alfabet.

Però aquestes lletres també són presents en la notació musical. De les notes que solem anomenar la si do re mi fa sol, també se’n diu A B C D E F i G. Noms de lletres!

A més, instruments com el violí o el violoncel tenen unes obertures a la caixa que, per la forma, s’anomenen efes. Un altre nom de lletra!

I un altre punt de contacte entre el món de les lletres i el de la música: les partitures són plenes de notes. I molts llibres erudits també en tenen, de notes: les notes al peu!

Finalment, el punt essencial. Una cançó popular, una cantata o una òpera no són altra cosa que el resultat de conjuminar lletra i música. Si lletra i música no coincidissin, no hi hauria cançons! I què faríem, sense cançons?

Versió sonora

83 “Flamenco” o “flamenc”?

Alguna vegada ens han preguntat: “De la música flamenca, l’andalusa, n’hem de dir flamenc, en català, o flamenco, en castellà?”

La resposta és molt clara: flamenc.

El Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans recull la paraula amb el significat de ‘música, cant o ball flamencs, art musical popular dels gitanos andalusos’. El Gran Diccionari de la Llengua Catalana, igual: flamenc.

L’única forma normativa és flamenc, i també és la més habitual ara mateix, tant oralment com per escrit, i tant en situacions formals com informals.

No s’hi val argumentar que si diem tango i fado, i no pas *tang i *fat, hauríem de dir flamenco i no pas flamenc.

De vegades les paraules que agafem d’altres llengües no canvien de forma, però altres vegades sí, i de fet el més normal és que canviïn.

Si un manlleu té poc ús, o si convé remarcar que forma part d’una altra cultura, de vegades es manté sense adaptar. Igual com diem en anglès Nottingham, o whisky, o copyright, diem cante jondo, cantaor o soleá en castellà.

Però si la paraula té un ús freqüent i contacte pròxim amb la nostra cultura, el més habitual és que evolucioni i acabi adoptant forma catalana. Així, London es converteix en Londres, New York en Nova York, cannelloni en canelons i flamenco en flamenc.

Versió sonora

Si en voleu saber més, llegiu l’article: http://www.enderrock.cat/noticia/13958/flamenc/flamenco

82 Cant gregorià amb foques

Us podeu imaginar un cor de foques cantant el Pange lingua en un monestir? Les foques entonarien la melodia bramant amb una serietat absoluta, i cada foca aguantaria la partitura amb aquelles aletes que són com bracets escurçats.

L’aplicació de l’etimologia ens podria portar a aquesta imatge xocant. I és que la paraula monjo, com monacal i monàstic, ve del llatí monăchus, que vol dir això, ‘monjo’. Per tant, podríem dir que la foca mediterrània, de nom científic Monăchus monăchus, és un “monjo monjo”, un autèntic monjo, perquè és monăchus tant de gènere com d’espècie.

La foca mediterrània és coneguda sobretot com a vell marí, però també té altres noms, com ara foca caputxina i foca frare. O sigui que en les denominacions catalanes s’hi manté la referència monacal. Tot plegat ve del seu aspecte: pel color marró amb la panxa blanca, recorda un frare caputxí.

Aquesta referència monacal en el nom deu ser de les poques coses que s’han mantingut del pobre animal, perquè els pescadors el van combatre durant molts anys, fins a portar-lo a la vora de l’extinció.

Tornant a l’etimologia, monăchus ve del grec μοναχός, ‘solitari’, que té com a arrel μόνος: ‘sol’, ‘un de sol’. Per tant, si continuéssim portant l’etimologia a l’extrem, avui ens hauríem d’acomiadar amb la imatge delirant d’una sola foca cantant el Pange lingua.

Encara sort que som gent de seny i no arribaríem mai a aquests extrems etimològics!

Versió sonora

81 A cappella

Martí de Tours, un bisbe del segle IV  després de Crist, va ser un sant molt venerat a l’edat mitjana. Nascut al que ara és Hongria, va servir l’exèrcit romà fins que es va convertir al cristianisme i es va dedicar a evangelitzar la Gàl·lia.

Una de les llegendes sobre Martí de Tours diu que un vespre d’hivern va donar la meitat de la capa a un pobre que tenia molt de fred. En aquell mateix moment el cel es va obrir, el sol va fondre la neu i es va formar un gran arc iris. Que per això s’anomena arc de Sant Martí. També per això, si pels volts de Sant Martí (l’11 de novembre), quan ja ha entrat el fred, fa uns dies de calor, diem que és l’estiuet de Sant Martí.

Però tornem a la capa del sant. La paraula cappella, origen de la nostra capella i de capellà, en llatí medieval és un diminutiu de cappa. El nom ve del lloc on es guardava com una relíquia la capa de Martí. Una capa petita, una cappella, perquè només se’n va quedar la meitat.

I també de cappella, en italià ve a cappella, que és cantar sense acompanyament instrumental, cosa molt pròpia de la música sacra que sonava en esglésies i capelles. Però el cant a capella arriba també a la música pop, rap o hip-hop, per exemple amb el beatboxing o percussió bucal.

Pel que fa a la grafia, en català agafem l’expressió tal com és en italià, a cappella, escrit amb dues pes i dues eles. Si ho escrivíssim amb una sola pe, en llatí i en italià no vindria de cappa sinó de caper, ‘cabra’, i voldria dir ‘cabreta’! Per tant, el cant a cappella, sense acompanyament, l’hem d’escriure de totes totes amb dues pes i dues eles!

Versió sonora

80 Són bones persones, els músics?

Avui plantegem una pregunta de resposta òbvia. Això és Catalunya Música, o sigui que… qui gosaria criticar-hi els músics? Seria com escopir al cel! Aquí, tots som una mica músics, i també bones persones!

Ja vam veure fa temps que la saviesa popular relaciona la música amb els diners… o més aviat amb els pocs diners. Avui volem saber què diuen els refranys sobre els músics: són bones persones?

Escolà, músic o barber, home de bé no pot ser. Caram! Amb una sola frase es condemna músics, escolans i barbers! No anem bé…

Una altra: Ni barber mut, ni músic amb cervell pur. Però què els passa, amb els barbers? I amb els músics!

Remenem una mica més entre els refranys, que la saviesa popular per força ha de dir alguna cosa bona sobre els músics…!

Per fi: On hi ha música, mala cosa no hi pot haver i On hi ha música, no hi pot haver dolenteria. Això sí que són frases assenyades! I una altra: La música amanseix les feres. Si això és bo, els que fan música també han de ser bons.

A més, De músic, boig i poeta, tots en tenim una miqueta. Ja ho dèiem al començament: aquí, tots som una mica músics, i també bones persones!

Versió sonora