Parlant de música

Un blog amb els textos de l’espai sobre música i llengua Parlant de música, amb Marga Hervàs.

L’espai forma part del programa de Catalunya Música Tots els matins del món, amb Joan Vives i Ester Pinart.

Anuncis

45 Germanismes musicals 2 (lied)

Avui tornem a parlar de germanismes. En concret, de lied.

En alemany la paraula lied vol dir senzillament ‘cançó’, però en català l’hem adoptada amb un significat més precís, i designa la ‘cançó culta, generalment en llengua alemanya i acompanyada amb piano’.

Es tracta d’un manlleu no adaptat. Per tant, ho escrivim lied i ho pronunciem [lit], com en alemany.

El dubte lingüístic pot ser: sent una paraula alemanya, fem el plural com en català, o com en alemany?

Doncs la regla general és fer el plural afegint una essa a la paraula, com si fos catalana: per tant, lieds [lits]. Però en aquest cas també podem fer lieder [líðə], pronunciat com en alemany, o [líðər], més catalanitzat.

Això que hi hagi més d’una possibilitat passa amb alguns manlleus, pocs, que no s’han integrat del tot al sistema català. És el cas, per exemple, de land, la paraula que designa cada un dels territoris d’Alemanya i Àustria, que en català pot fer el plural länder [lɛ́ndə/lɛ́ndər], com en alemany, o bé lands, com en català.

Per tant, en singular lied, escrit com en alemany. I en plural, lieds o lieder , com ens agradi més, mentre la normativa no desestimi clarament una de les dues formes.

46 Diades, himnes i senyeres

Aquesta setmana parlem de diades, com sempre des del punt de vista lingüisticomusical.

Diada és un derivat intensiu de dia. Afegim a dia el sufix -ada i es converteix en una ‘festa grossa’, un ‘dia assenyalat’. Així, tenim la diada de Corpus, o una diada castellera. Però la diada per antonomàsia és l’Onze de Setembre, la Diada amb majúscula.

A casa nostra, les festes solen tenir una part gastronòmica (amb un pastís o un tortell) i una part musical, que sovint és un himne.

La paraula himne té l’origen en el llatí hymnus, que ve del grec ὕμνος. És una composició que exalça els ideals d’un individu o un col·lectiu. Quan aquest col·lectiu és una nació, parlem d’himne nacional.

A Catalunya l’himne nacional oficial és, des del 1993, “Els segadors”, però també en tenim d’oficiosos: des de “L’emigrant” fins a “El cant dels ocells” o “El virolai”, les sardanes “La santa espina” i “L’Empordà” i, molt destacat, “El cant de la senyera”.

La paraula senyera ve de senya, procedent de signum, que en llatí era l’emblema que identificava cada una de les unitats de l’exèrcit romà. Senyera vol dir ‘bandera’ en general, però en l’ús ha acabat designant la ‘bandera catalana’, la quadribarrada clàssica.

Finalment, proclamada neologisme 2014 per l’Institut d’Estudis Catalans, tenim estelada, la bandera que simbolitza la independència de Catalunya. S’anomena així perquè a les quatre barres s’hi ha afegit un estel.

Ens acomiadem amb totes aquestes banderes voleiant al damunt dels nostres cants. Que passeu una bona setmana!

Versió sonora

44 El francès i el ballet

Així com la llengua de l’òpera és l’italià, el ballet és inseparable del francès.  

(El rei de França Lluís XIV, que era molt aficionat al ball, va fundar l’Acadèmia Reial de Dansa al segle XVII. Arran d’això, el francès es proclama la llengua del ballet.)

La direcció, els moviments, els desplaçaments, els salts… cada cosa té un nom… en francès! Així, encara que parlem en català, diem en avant (que vol dir ‘endavant’), en arrière (‘cap enrere’), en face (‘de cara’) o croisé  (‘creuat’).

També hi ha endehors  i endedans (‘enfora’ i ‘endins’).

I un munt de participis, com ara allongé (‘estirat’), effacé  (‘amagat’), coupé  (‘tallat’), o chainés (‘encadenats’).

A més, hi ha el battement (de ‘batre’), que pot ser fondu (‘fos’),  frappé (‘picat’), glissé (‘lliscat’),  jeté (‘llançat’), tendu (‘estès’), o d’altres tipus.

També hi ha expressions, com ara cou-de-pied  (‘coll del peu’), entrechat quatre  (‘entrecreuat’, més el número 4) o rond de jambe en l’air (‘cercle amb la cama enlaire’).

Entremig de tantes paraules franceses, sí que es diuen en català les posicions dels peus, de la primera a la sexta. I les dels braços: preparació, primera, segona, tercera, quarta, quarta creuada i cinquena. Entre les catalanes primera i segona, però, es cola la francesa demi-seconde, o demí. I també s’acostumen a dir en català canvi, contratemps o mitja punta.

En francès, ballet [bəʎɛ́t] és ballet [balé], que prové de l’italià balletto [ballɛ́tto], diminutiu de ballo [bállo] , ‘ball’. Ballet vol dir, doncs, “ball petit”.

Ho deixem aquí i sortim de puntetes de l’escenari…

Versió sonora

43 Germanismes musicals 1 (fiscorn, xotis, iòdel) 

La cultura alemanya ha estat bressol de grans músics. Bach, Beethoven, Mozart, Schubert … No acabaríem mai la llista!

En canvi, si parlem de l’aportació de la llengua alemanya al lèxic musical, la llista no és gaire llarga. 

Prové de l’alemany el nom d’un instrument de la nostra cobla, el fiscorn. Ve de flügelhorn, que vol dir ‘corn d’ales’. Es diu així perquè donava l’ordre d’atac als flancs, és a dir, les ales, de l’exèrcit o d’una partida de caça. Barrejat amb la paraula italiana fischietto, que vol dir ‘xiulet’, en italià es va convertir en fliscorno, després va passar a fiscorno i, finalment, en català fiscorn.

Una altre germanisme és xotis. Encara que designi el ball típic madrileny, ve de schottisch, que en alemany vol dir ‘escocès’, i es balla en diferents països. Per exemple, en uns quants llocs d’Amèrica, on van portar la dansa els emigrants alemanys i polonesos.

L’últim germanisme d’avui és iòdel, el típic cant tirolès en què la veu diguem-ne “normal” passa de cop al falset, de manera que els aguts ressonen per valls i cims. La paraula ve d’un verb alemany onomatopeic derivat del crit “iò”. El iòdel servia perquè els pastors cridessin el bestiar, i també per comunicar els pobles.

Un altre dia potser parlarem de lied i leitmotiv, també aportacions de l’alemany al lèxic musical, però avui ho deixem aquí, amb el iòdel.

Versió sonora

Uns quants exemples més de compositors de cultura alemanya: Tellemann, Händel, Gluck, Haydn, Mendelssohn, Schumann, els Strauss, Brahms, Wagner, Bruckner, Mahler, Paul Hindemith, Carl Orff, Schönberg, Alban Berg, Stockhaussen…

 

42 Petites formacions musicals

En música no tot són orquestres simfòniques i filharmòniques i grans cors professionals. Les agrupacions més petites, professionals o amateurs, també poden sonar molt bé. Avui en parlem!

En música instrumental o vocal, la unitat mínima és l’intèrpret individual, el solista. Quan, dins un grup, un sol músic interpreta un fragment sense acompanyament, diem que fa un solo.

Si diem que actua sol o tot sol, és que toca sense cap més músic. I si no té companyia de cap mena, ni tan sols de públic, diem que toca a soles.

En grups de dos i de tres músics, parlem de duo i de trio, o bé de duet i tercet. Aquests termes designen l’agrupació de dos (o tres) músics, i també les composicions pensades per a aquestes formacions.

En conjunts més grans només hi ha una paraula per xifra. Entre els quatre i els nou integrants tenim el quartet, el quintet, el sextet, el septet, l’octet i el nonet.

Hem vist que, relacionat amb dos, tenim duo i duet, procedents de l’italià. Però a part d’això hi ha el doset, un derivat de dos també relacionat amb la música. Un doset és un grup de dues notes iguals que es toquen en el temps que correspondria a tres notes de la mateixa figura. Com el doset, hi ha el treset (interpretat en el temps de dues o quatre notes), el cinquet (en el temps de quatre), el siset (també en el temps de quatre) i el setet (en el temps de vuit).

Ja ho veieu: els números i la música es relacionen per totes bandes!

Versió sonora

41 De la “tornada” al “ritornello”

Moltes cançons tenen tornada. Són aquells versos que apareixen amb regularitat entre les altres estrofes, una part que es va repetint, sempre amb la mateixa lletra i la mateixa tonada. Per això, perquè van tornant, s’anomenen tornada.

Normalment, la tornada és el fragment més fàcil de recordar d’una cançó, el que taral·legem quan volem que algú la identifiqui.

Si hi ha unes parts de solista i unes altres que es canten col·lectivament, la tornada la sol cantar el grup. Segurament per això en anglès s’anomena chorus, que vol dir ‘cor’.

En castellà en diuen estribillo. Per què? Doncs perquè és com un petit estrep que serveix per repenjar-s’hi. És una base, un punt de suport en la progressió de la cançó.

En francès i alemany la tornada és el refrain , que en anglès es pronuncia [rifréjn]. Altres llengües, com el rus o el neerlandès, també fan servir paraules semblants a refrany. I en català tant refrany com recoble són sinònims de tornada.

En italià, en diuen ritornello, que vindria a ser una ‘tornada petita’.

En català i altres llengües ritornello és un terme musical, però té un significat una mica diferent del de tornada. El ritornello, com la tornada, és un fragment que es va repetint al llarg d’una obra. La diferència és que la tornada és invariable i cantada, mentre que el ritornello sol ser instrumental i pot tenir petites variacions.

Recordeu-ho: en català no necessitem dir estribillo. La paraula tornada designa el mateix concepte i és ben viva i comprensible!

Versió sonora

 

40 Intervals musicals

Diuen que el savi Pitàgores passejava un dia pel carrer quan va sentir uns cops rítmics i harmònics. Venien de cal ferrer, que picava sobre l’enclusa amb martells de mides diferents.

Estudiant-ho, els pitagòrics també es van adonar que si feien sonar totes alhora cordes de llargada diferent, de vegades sonaven bé i de vegades, no gaire. Depenia de l’interval, la distància entre els diferents sons, i tenia a veure amb les proporcions en la llargada de les cordes.

Aquestes proporcions fan que els intervals s’expressin amb numerals ordinals. Segons la distància entre les notes, diem que l’interval és una segona, tercera, quarta, quinta, sexta, sèptima o octava.

Fixem-nos que a partir del 5 els numerals ordinals tenen doble versió: n’hi ha uns de formació regular en català, com cinquè, i uns altres que provenen directament del llatí, com quint.

Els d’ús més general ara mateix són els que es formen amb el sufix o -ena. De cinc, cinquè cinquena, i així successivament. Així, parlem de la cinquena i la sisena simfonia de Beethoven, de la setena actuació d’una orquestra o del vuitè vers del coral d’una cantata.

Els numerals que prenem del llatí, com quint, de quintus, només tenen alguns usos específics, com precisament aquest dels intervals de quinta, sexta, sèptima i octava. Es podria dir que són l’excepció.

Ja per acabar, recordeu que NO és *intèrval sinó interval, que rima, precisament, amb musical!

Nota: Si hi voleu aprofundir, podeu llegir l’article d’Oriol Romaní “Parlem d’intervals”, publicat a l'”Esmucdigital”.

Versió sonora

39 Muses, música i musiques

La paraula música prové del grec τέχνη μουσική, és a dir, ‘l’art de les muses’.

En la mitologia grega, les muses (no pas *musses!) eren filles de Zeus, el deu suprem de l’Olimp, i Mnemosine, la deessa de la memòria, i inspiraven tant la literatura com la ciència i les arts en general.

A la Grècia antiga, la paraula música incloïa qualsevol art inspirada per les muses, fins i tot l’astronomia, però protegien sobretot la poesia i el que ara entenem pròpiament per música, l’art de combinar els sons seguint les lleis de la melodia, l’harmonia i el ritme.

Cal dir, però, que en català la paraula música no sempre es refereix a una melodia harmònica, sinó que, en una antífrasi, és a dir, expressant el contrari del que significa, apareix a diferents frases fetes. Per exemple, a moure música, que vol dirprovocar baralles o crits”.

Amb aquest ús antifràstic, significant “complicacions i maldecaps”, es fa servir sobretot la variant plana musica, més que l’esdrúixola música. Així, tenir musiques vol dir “tenir disputes”; anar darrere musiques, “ficar-se en embolics”, i riure’s de la musica, “no immutar-se per les adversitats”.

De la musica venen les musicadures o musiqueries, complicades figures fetes treballant la fusta amb un burí. I “no em vingueu amb musiqueries” vol dir el mateix que “no em vingueu amb romanços”.

Acabem. Que passeu un bon dia, ben ple de música i sense gaires musiques!

Versió sonora

38 Cànons i canons

Un cànon és una peça musical en què diferents veus repeteixen la mateixa frase melòdica, però no comencen totes alhora, sinó que van entrant successivament. Un cànon cantat molt popular és el Frère Jacques, i en música clàssica destaca el Cànon en re major de Pachelbel.

La paraula κανών en grec vol dir ‘regla, norma, model’, i també ‘canya, vara’.

Podria semblar que els conceptes “regla” i “canya” no tenen cap relació, però si ens hi fixem veiem que un regle, l’estri per mesurar línies rectes, té el mateix origen que una regla, una ‘norma’. I en el fons, un regle no és res més que una canya o vara que serveix d’unitat de mesura. Evidentment, en un cànon musical les veus no entren en qualsevol moment, sinó de manera regulada i regular (dues paraules que també tenen a veure amb regla), perquè sumades sonin harmònicament.

El cànon també són les regles de l’Església catòlica. D’aquí venen canonitzar i canònic.  I del llatí canonicus venen canonge i canongessa, religiosos que segueixen una regla. Una canonja, en femení, és el lloc on viuen aquests religiosos. I una canongia, un càrrec de poca feina i molt profit.

Tornant a la música, curiosament un canonge també és part d’un instrument. Els tubs de l’orgue que no sonen i només serveixen per fer bonic s’anomenen així: canonges.

A més, dels tubs de l’orgue també se’n diu canons. Canó prové de l’italià cannone, que vol dir ‘tub gros’ i que al seu torn deriva del llatí canna, és a dir, ‘canya’. Recordeu que cànon també volia dir ‘canya’? Doncs així es tanca el cercle del cànon al canó!

Versió sonora