Parlant de música

Un blog amb els textos de l’espai sobre música i llengua Parlant de música, amb Margarida Hervàs, del Departament d’Assessorament Lingüístic de la CCMA.

L’espai forma part del programa de Catalunya Música Tots els matins del món, amb Joan Vives i Ester Pinart.

Anuncis

129 La sarsuela 

El 1627 es comença a construir, al nord de Madrid, el Palau de la Zarzuela. Es va concebre com un espai d’esbargiment de la reialesa, i després de les caceres s’hi representaven espectacles teatrals i musicals. Per exemple, les primeres sarsueles.

La paraula sarsuela ve del del nom d’aquest palau, que es diu així perquè a la zona hi havia molts esbarzers, el que en castellà són zarzas. En diminutiu, zarzuelas.

Podem deduir que a la monarquia espanyola li agradava la zarzuela. Ara, la sarsuela, en català, i les activitats del Teatre Líric Català impulsat per Enric Morera, no li devien agradar tant, perquè el 1867 es dicta una reial ordre sobre producció teatral que prohibeix les peces escrites exclusivament en el que anomena “cualquiera de los dialectos de las provincias de España”. 

Tot i això, des de meitat del segle XIX fins a la Guerra Civil es van crear i representar força obres líriques en català (o bilingües), i als anys 20 el Paral·lel de Barcelona bullia de sarsuela…

La sarsuela volia ser un gènere popular i va fer pujar als escenaris la llengua que es parlava al carrer. Així va contribuir a normalitzar el català. Se la considera un gènere menor comparat amb l’òpera, però, pel que fa a l’ús del català, no hi ha gènere menor i tota ajuda compta. Per tant, visca la sarsuela!

Versió sonora

128 Música i gastronomia

Avui farem un menú musical. Comencem amb Gioachino Rossini, un compositor gastrònom que dona nom a receptes com els canelons Rossini i el turnedó Rossini. Al Parlant de música (124) ja vam relacionar una obra seva, Quatre hors d’œuvre et quatre mendiants, amb les postres de músic. I a més a més, dels hors d’œuvre en diríem entremesos, que és el nom d’un plat, però també el divertiment musical que s’intercala entre els actes d’una òpera.

De segon, tenim sarsuela, que és el nom d’un plat i també d’un gènere musical. Per cert: sabeu que si s’afegeix llagosta al plat, la sarsuela passa a anomenar-se òpera?

A la sarsuela hi posarem rap, nom d’un peix i d’un estil musical nascut al segle XX. També és una mena de peix i un estil de música electrònica el bakalao, escrit amb k.

Ara, si mengem bacallà, que sigui amb samfaina! Perquè samfaina té relació etimològica amb simfonia i amb simbomba. Doble referència musical!

També en la viola de gamba trobem coincidències entre gastronomia i música. Una, que la paraula viola pot venir de uĭtŭla, que en llatí vol dir ‘vedella’, ingredient de plats com el fricandó. Una altra, que gamba en la viola vol dir ‘cama’ (perquè la viola de gamba s’aguanta entre les cames), però normalment quan parlem de gambes pensem en uns crustacis molt valorats en gastronomia.

Continuem amb cames i cuixes. Un gigot és una ‘cuixa de moltó rostida’. La paraula, francesa, ve de gigue, que en francès també és una cuixa, però més petita. A més, una gigue (en català, giga) també és un instrument antecessor del violí, i una dansa.

Però hem menjat massa proteïna. Tallarem unes verdures amb la mandolina, que tant pot ser un estri de cuina com un instrument de corda

Per fi, després d’aquest tiberi, arribem a les postres. I menjarem postres de músic, és evident!

En fi, hi ha tantes coincidències entre música i gastronomia que ens hem atipat massa! Per fer-ho baixar, acabem amb una tònica, una beguda amb propietats digestives i, a més, un terme lingüístic i musical. 

Salut i bon profit! 

Versió sonora

Encara hi podríem afegir el pastís pavlova, com la ballarina, i el Museu de la Música de Barcelona (gràcies, @museumusicabcn!) ens aporta (4/10/2019) totes aquestes idees complementàries a través de Twitter: cafè tuba (Senegal), flauta de pernil, trompetes de la mort, ampolla Anís del Mono, timbal de verdures, platerets de postres, bateria de cuina, xupa-xup d’èmbol, corn de mar, canya (cervesa i llengüeta)

129 Expressions amb “orgue”

Esteu preparats per sentir un programa sobre expressions amb orgue? Doncs si esteu ‘preparats’, és que esteu a punt d’orgue. I si per aconseguir-ho ‘heu fet preparatius’, podem dir que heu trempat l’orgue.

Imaginem-nos una situació hipotètica. Aneu pel carrer i un conegut us saluda: “Ei, com va l’orgue?” (que és com si us digués ‘ei, com anem?’). 

Què fareu? L’‘atendreu cerimoniosament’, és a dir, li donareu orgue? Sí? Doncs si contesteu amb amabilitat, perquè esteu ‘contents’, més alegres que una missa amb orgue, vol dir que sou ‘persones sanes’, trempades com un orgue

Ara, potser teniu més tecles que l’orgue de Sollana, o sigui, ‘sou delicats i difícils’. O just aquell dia no esteu per orgues, ‘no esteu d’humor’. Si voleu ‘anar al gra’, deixar-vos d’orgues, potser li direu: compra’t un orgue! O l’’engegareu a passeig’ dient-li: “Ves i toca’t l’orgue!”.

Si ho feu, probablement ‘la situació empitjorarà’: l’orgue anirà malparat. Ara, si ‘sou complicats’, si teniu més bemolls que un orgue, no us podem demanar que manxeu i toqueu l’orgue, o sigui, ‘coses impossibles’.

Sapigueu, en tot cas, que si li toqueu l’orgue a algú ‘cometeu un despropòsit’ i el més probable és que tot plegat es torni un orgue de gats o un orgue de raons, o sigui, que ‘hi hagi discussions’. Encara acabareu tocant l’orgue, és a dir, ‘plorant’…

Per tant, encara que soc l’últim pet de l’orgue, ‘no soc ningú’ per dir-vos què heu de fer, si aneu pel carrer i un conegut us diu:  “Ei, com va l’orgue?”, encara que no estigueu per orgues -o precisament per això-, potser el millor és que contesteu: “Molt bé, va tot, tot va molt bé!” …I que duri!

Versió sonora

126 La gralla

gralla amb parts

Si hi ha un so característic de la festa al carrer, sigui cercavila, gegants, trabucaires o castells, és el de la gralla. Les gralles són la banda sonora de la festa: anuncien que comença, que arriba al moment culminant o que s’acaba; acompanyen cada activitat i contribueixen a augmentar-ne l’emoció. El toc de castells, per exemple, marca els temps de la construcció, indica als que formen part de la pinya o el tronc, o al públic, si es puja, es fa l’aleta, es descarrega o s’acaba.

La gralla és un instrument de vent de fusta, de canya doble, parent de la dolçaina, la tarota, el tible o la tenora. Arreu del món hi ha instruments semblants a la gralla (per exemple, la bombarda bretona) i és força antiga. A Catalunya pren força a partir del segle XVIII, decau a començament del XX i al segle XXI viu una nova esplendor.

Hi ha diferents tipus de gralles: gralla seca, gralla dolça o de claus, gralla baixa… i d’altres.

No és estrany que la gralla triomfi al carrer, ni tampoc que es digui com es diu. Sabeu d’on ve la paraula?

Gralla ve de grācŭlus, que en llatí (com en català gralla) és el nom d’un ocell negre, com un corb però molt més petit. Curiosament, les dues gralles, l’instrument i l’animal, tenen si fa no fa la mateixa mida: 35 centímetres.

La paraula llatina grācŭlus té l’origen en la forma protoindoeuropea *greh₂-k- més un sufix diminutiu. D’aquesta forma ve, en anglès, el verb onomatopeic croak, que és el que fan els gripaus quan rauquen. Vaja, que ve d’un soroll fet amb la gargamella i que se sent des de lluny. El crit aspre i potent que fan els còrvids és ben bé això, i aquests ocells quan criden, grallen.

Del crit de l’ocell ve el nom de l’instrument, la gralla, que fa un so molt més agradable i melodiós que els corbs, però no es pot negar que té un punt estrident. I això va molt bé per tocar al carrer, perquè tothom ho senti.

Per cert, i ja acabem: si els còrvids grallen, quan la tenora o la gralla fan els sons més aguts, es diu que espinguen. Si sentiu l’espinguet de les gralles, vol dir que la festa està en marxa!

Versió sonora

125 L’armadura

Si fora d’un context musical sentim parlar d’armadures, segurament ens venen al cap guerrers coberts d’una cuirassa metàl·lica i amb una llança a la mà.

La paraula armadura ve del verb armar, provinent de armare, relacionat amb arma, que en llatí vol dir armes, tropes, guerres o gestes militars.

Per desgràcia, armes i guerres acompanyen la humanitat des de sempre. Però armar també és ajuntar les diverses peces de què es compon un objecte. O, com en el formigó armat, posar-hi una armadura de ferro perquè sigui més resistent. Amb aquestes armadures que organitzen i sostenen està relacionada l’armadura musical.

L’armadura és el ‘conjunt de signes d’alteració posats en el pentagrama, després de la clau o en el transcurs d’una peça, que afecta totes les notes d’un fragment’. L’armadura té a veure amb la tonalitat de la composició. Per exemple, en la de do major, l’escala es fa sense cap alteració, però, en canvi, en la de mi major hi ha quatre sostinguts, i en la de do menor, tres bemolls.

Així, l’armadura ofereix a l’intèrpret musical, d’un cop d’ull i des de la primera línia de la partitura, dues informacions: quantes alteracions ha d’estar preparat per afrontar (és a dir, quins bemolls i sostinguts es trobarà), i en quina escala està la composició.

No totes les paraules relacionades amb arma, doncs, tenen a veure amb violència. La majoria de la gent, si alguna cosa armem és un moble, o com a molt una mica de gresca. Ara, per fer coses en comptes de desfer-les cal armar-se de valor i de paciència. O posar-se una armadura per protegir-se dels que van armats fins a les dents.

Alarma també ve d’arma, però no us alarmeu! Proposem un armistici, és a dir, deixar estar les armes, desar-les a l’armari (que havia estat justament el ‘lloc on es guardaven les armes’) i fer sonar un charango, un instrument fet amb una closca d’armadillo. Que es diu així perquè la closca que el protegeix sembla una armadura.

Deixem armes i alarmes a l’armari, i que soni la música (que sempre s’ha dit que amanseix les feres)!

Versió sonora

124 Rossini i les postres de músic

Rossini era un músic gastrònom. Abans de fer els quaranta anys i havent escrit gairebé quaranta òperes es va retirar, i durant quaranta anys més es va dedicar, sobretot, a la bona taula.

Tot i això, va continuar component. Per exemple, va fer la col·lecció Pecats de vellesa, en què la teca té un paper essencial. El quart volum, dels catorze que té, és Quatre aperitius i quatre mendicants.

Tot molt gastronòmic. Els Quatre aperitius consisteixen en raves, anxoves, cogombrets i mantega. I els Quatre mendicants, en figues seques, ametlles, panses i avellanes. Vaja, el que aquí anomenem postres de músicgrana de capellàganyips… o només músic.

I d’on ve, aquest títol de Quatre mendicants de Rossini? Doncs del francès. Quatre mendiants, el títol original, és un platet de fruita seca de quatre tipus i el nom es refereix als quatre ordes religiosos que fan vot de pobresa i viuen de l’almoina. Segons la tradició, a cada un li correspon una fruita seca, que té a veure amb el color de l’hàbit. Als Franciscansfigues; als Dominicsametlles; als Agustinspanses, i als Carmelitesavellanes. Una mica com la nostra grana de capellà, però en versió monjos.

La fruita seca conté proteïnes, greixos saludables, vitamines… un munt d’energia! Per això en mengen els esportistes, els frares mendicants …i els nostres capellans i músics!

No tan sols compositors sibarites com Rossini hi dediquen peces, sinó que la cançó El noi de la mare deixa ben clar que les postres de músic són una menja divina. Què li ofereixen a El noi de la mare, ni més ni menys que déu fill? “Panses i figues i nous i olives, panses i figues i mel i mató”. En resum, postres de músic!

Versió sonora

 

123 Castanyoles, castanyetes, postisses i estriquetes

Els cròtals són un instrument de percussió format per dues peces còncaves (com closques de petxina) que es fan xocar l’una amb l’altra. L’instrument ve de les antigues civilitzacions orientals, i la paraula ens arriba des del grec κρόταλον, etimològicament relacionat amb l’acció de picar de mans. Un cròtal també és un animal, el que coneixem com a serp de cascavell, que, al final de la cua, té unes peces còrnies que fa sonar (com un cascavell) per espantar els seus enemics.

Dels cròtals ve la crotalogia, la ciència que estudia les castanyoles, instrument que en català també s’anomena castanyetes i postisses. I a Olot els nens, per Nadal, tocaven les estriquetes, una paraula d’origen onomatopeic.

Castanyoles i castanyetes són diminutius de castanya, fruit al qual s’assemblen per la forma i el color. Per cert: el color que ara coneixem com a marró abans s’anomenava habitualment ‘color de castanya’ o castany. L’adjectiu marró, provinent del francès, va desplaçar el castany. No per casualitat en francès les castanyes s’anomenen marrons, i d’aquí ve marron glacé, que són castanyes confitades.

Si l’origen de castanyoles i castanyetes és el fruit del castanyer, el de postisses no hi té res a veure.

Dèiem que en grec κρόταλον té relació amb ‘picar de mans’. Però quan toquem instruments de la família dels cròtals no són precisament les mans el que sona, sinó uns estris afegits que actuen com a extensió de les mans. Les castanyoles són una mena de “mans postisses”. I d’aquí ve la denominació postisses, habitual en alguns llocs del País Valencià.

Acabem amb una endevinalla:

Són fetes de fusta: panxa per panxa, forat per forat, i amb la remenadissa fan tra-ca-trac, tra-ca-trac.

Ja sabeu què són, oi? Unes castanyoles, castanyetes, postisses o estriquetes!

122 Accidents musicals

El trànsit i la música no semblen d’entrada matèries relacionades, però a la informació del trànsit sovint es parla d’accidents, que causen alteracions diverses en la circulació, com ara retencions. I en aquesta  frase hi ha tres paraules que ens porten a la música.

Dosificar l’aire que respirem és essencial per cantar (i també per tocar un instrument de vent). Respirar es compon d’inspiració, espiració i retenció. Retenció d’aire, doncs, com retenció de trànsit: ja tenim un punt en comú.

Mentre que retenció es relaciona només tangencialment amb la música, accidents i alteracions pertanyen clarament a la terminologia musical.

Les alteracions són signes que modifiquen el so d’una nota. El sostingut o diesi (#) l’apuja un semitò, el bemoll (b) l’abaixa, i el becaire () anul·la qualsevol alteració.

Hi ha alteracions pròpies, que són les que s’escriuen al començament del pentagrama, darrere la clau. El conjunt d’alteracions escrites en aquesta posició, que afecten tot el que ve després i en determinen la tonalitat, és l’armadura.

I també hi ha alteracions accidentals, o accidents, que s’escriuen davant d’una nota en concret i afecten només aquesta nota i les altres del mateix nom que hi pugui haver al mateix compàs.

Alteració ve del llatí alteratio, que és l’‘acció de canviar’. Les alteracions indiquen una modificació: la nota canvia un semitò, amunt o avall.

Accident també ve del llatí, accidens, que ve del verb accidō, que vol dir ‘caure a sobre’. Els accidents sempre ens agafen per sorpresa. Mentre que les alteracions pròpies les sabem des del començament de la partitura, les accidentals ens cauen a sobre de cop i volta. Per això, tant al volant com tocant un instrument, convé estar a l’aguait per prevenir accidents.

Versió sonora

121 Viva Verdi (sigles i acrònims)

Avui parlem de sigles i acrònims, i això ens porta, curiosament, al nom d’un compositor: Verdi.

Per començar, què entenem per sigla i què entenem per acrònim?

Una sigla és la suma de les inicials de diferents paraules, que juntes formen una denominació equivalent, però més breu. Entre les sigles n’hi ha unes que no les llegim lletra per lletra sinó com una paraula normal; n’acostumem a dir acrònims.

Per exemple: la sigla OBC, en denominació completa Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya, la llegim dient d’una en una les lletres que la formen: O, B, C. És una sigla, però no el que en general entenem per acrònim.

En canvi, en el cas de la Jove Orquestra Nacional de Catalunya solem reduir el nom a la forma JONC. En aquest cas diem que és un acrònim perquè es llegeix com una paraula normal, no pas lletra a lletra.

Tot i que actualment podem trobar un munt de denominacions escurçades com aquestes, el fenomen no és recent. Anem enrere en el temps, fins al 1842.

Giuseppe Verdi estrenava l’òpera Nabucco. Una obra d’un sentiment patriòtic que a Itàlia sintonitzava amb el moviment contrari a la dominació austríaca. Arran d’això, les parets del país es van omplir de pintades on hi deia “Viva Verdi”, o sigui, ‘Visca Verdi’. No era tan sols devoció pel compositor; és que VERDI en realitat volia dir Vittorio Emmanuele Re dItalia”; hi feia d’acrònim. En aquest cas, no per escurçar, sinó per esquivar la censura.

Ens podria semblar que això de les sigles és una moda recent, però ve com a mínim del temps dels romans. Fa més de dos mil anys la sigla SPQR (que vol dir Senatus PopulusQue Romanus, ‘El Senat i el poble romà’), ja apareixia a les monedes.

En el cas de Viva Verdi, l’acrònim va resultar premonitori. El Vittorio Emmanuele Re d’Italia que s’amagava darrere la sigla Verdi va ser coronat el 1861. Va acabar sent, efectivament, Víctor Manuel II, rei d’Itàlia.

Versió sonora