Parlant de música

Un blog amb els textos de l’espai sobre música i llengua Parlant de música, amb Margarida Hervàs, del Departament d’Assessorament Lingüístic de la CCMA.

L’espai forma part del programa de Catalunya Música Tots els matins del món, amb Joan Vives i Ester Pinart.

Anuncis

94 L’acordió  

L’acordió és un instrument portàtil que “omple” qualsevol escenari, sigui d’interior o a l’aire lliure. Ell tot sol fa melodia i acompanyament i, tant si és cromàtic com si és diatònic, se’l sent de força lluny.

L’acordió té com a element central la manxa, que agafa i deixa anar l’aire. Quan l’aire passa per les llengüetes, o inxes, les fa vibrar i l’acordió sona. A banda i banda de la manxa hi ha les caixes de ressonància. A l’esquerra té la botonera dels baixos i els acords d’acompanyament. I a la dreta, el teclat o els botons per fer la melodia.

L’instrument el va patentar Cyrill Demian a Viena a començament del segle XIX, amb el nom d’akkordeon. I d’aquí, de l’alemany, ve la paraula acordió.

Des d’Àustria, l’instrument i la paraula travessen França i arriben a Catalunya. A gran part d’Europa se l’anomena amb paraules semblants a acordió, des de Rússia (аккордеон) fins a Portugal (acordeão). El nom té a veure amb el fet que permet tocar amb acords. És a dir, amb “conjunts de diferents sons simultanis que es regeixen per les regles de l’harmonia i l’acústica”.

Precisament aquesta harmonia fa que en unes quantes llengües, sobretot de la meitat est d’Europa, l’acordió sigui anomenat harmonika, amb petites variants. Per evitar confusions, de l’instrument que nosaltres coneixem com a harmònica en aquestes llengües en solen dir ‘harmònica de boca’.

Però tornem a l’acordió, perquè aquí tot l’any tenim trobades d’acordionistes! La degana i més coneguda, la d’Arsèguel, a l’Alt Urgell, però n’hi ha unes quantes més. Sempre sonen acordions al carrer; només cal que sortim a buscar-los!

Versió sonora

 

93 Rèquiem

Aquesta setmana, el dia 1 de novembre, és Tots Sants, i el dia 2, la Diada dels Difunts, dates en què recordem els parents i amics morts.

Som a la tardor, el dia ja fa temps que s’escurça i la foscor guanya terreny. Encara falta per arribar a Nadal amb el seu “pas de pardal”. És temps de malenconia, d’introspecció, i també de rèquiems, composicions a partir del text de la missa de difunts.

La paraula rèquiem és un llatinisme ja adaptat, que escrivim i pronunciem en català. L’escrivim amb accent greu sobre la primera e. Si no fos per això, la paraula catalana seria idèntica a la llatina de la qual prové, requiem [rékwiem]. Fixem-nos que la pronúncia llatina és diferent de la catalana. En català oriental, [rɛ́kiəm]; en occidental, [rɛ́kiem]. En llatí, [rékwiem].

La paraula rèquiem ve d’un text en llatí que diu “Dona’ls, Senyor, l’etern descans. I és que en llatí requiem vol dir ‘descans’. I la R de  l’acrònim llatí RIP, que trobem en làpides i esqueles, ve de requiescat, ‘descansi’. RIP vol dir ‘descansi en pau’.

Així doncs, i ja acabem, tant si voleu homenatjar els que han trobat el descans etern de la mort, com si voleu percebre la breu intensitat de la vida per mitjà de la música, aquests dies us recomanem que deixeu sonar un rèquiem.

Versió sonora

92 Els pedals del piano

IMG_20181019_151110.jpg

Sabeu quants pedals té un piano? Doncs en sol tenir dos o tres, però n’hi ha que en tenen només un, i d’altres, més de quatre. Varia segons l’època de l’instrument i segons si el piano és de cua o de paret.

Pedal té a veure amb peu. De pēs pĕdis en llatí ve pĕdālis, que vol dir ‘adaptat al peu’.

Posem que parlem de pianos de tres pedals. El de la dreta (també conegut com a forte, en italià), o de ressonància, té la funció de permetre que les cordes ressonin lliurement.

El pedal de l’esquerra, en canvi, redueix l’amplitud del so. De vegades quan es trepitja desplaça lateralment els martellets, de manera que piquin menys cordes –per això també se’n diu pedal una corda. Altres vegades acosta els martellets a les cordes –i per això s’anomena pedal d’aproximació. També se’n diu celeste, potser perquè fa els sons més suaus i “celestials”.

En els pianos de paret, el pedal central sol ser la sordina, paraula italiana derivada de sordo, perquè atenua el so. Penseu que no tan sols és sord ‘el que no hi sent’, sinó també allò ‘que té un so apagat’. D’aquest pedal també se’n diu de pràctiques, perquè permet tocar fluixet i no molestar gaire els veïns.

En els pianos de cua, el pedal del mig sol ser el tonal o de sostenuto. Es diu així perquè permet “sostenir” una nota o acord durant un temps determinat.

Aquesta nota o acord que es manté de fons s’anomena precisament pedal. Aquest pedal també el poden fer instruments en què no intervenen els peus; per exemple, un baix elèctric.

Finalment, el pedal és el conjunt de registres greus de l’orgue, que s’accionen des del pedaler. Aquesta és l’última accepció de la paraula pedal al diccionari de l’Institut, i aquí ho deixem per avui!

Versió sonora

91 El fado

Segurament tots hem viscut moments del que en portuguès anomenen saudade, un sentiment difícil de definir. Podríem dir que és una barreja de tristesa, enyorança dolça i dolor de l’ànima. La paraula saudade ve del llatí solitas [sólitas], ‘soledat’, i està molt lligada al fado, un gènere musical que s’ha convertit en una icona de Portugal.

“No és fadista aquell que vol, és fadista a qui li toca”, cantava la gran Amália Rodrigues. “Ser fadista és una trista sort que ens fa pensar en la mort”, diu un fado de Camané.

Aquests versos ja ho indiquen: el fado és un gènere musical amarat de fatalitat.

La paraula fado en portuguès designa la força del destí, el que en català anomenem fat. Tant fado com fat venen del llatí fatum, que en català ha donat origen a paraules com fat, fatal, fatalitat o fatídic.

Les fades, personificacions femenines del destí, també tenen l’origen en fatum. Però a més, en català fat fada vol dir ‘insuls’, ‘insípid’ o ‘neci’, i ni el fado ni les fades són res d’això.

El fado és un gènere intens, amb una bona càrrega d’emoció i dramatisme, i amb grans intèrprets femenines. Intens com les fades, dones de les quals sovint només s’ha mostrat la bellesa física i s’ha oblidat que tenen una força tan gran com la del destí.

 

Versió sonora

Nota: Agraïm al llatinista Antoni Seva l’assessorament que ens ha proporcionat més d’una vegada; en aquest cas, sobre l’evolució de solitas a saudade.

90 Melismes

El cant gregorià és un cant litúrgic utilitzat per l’Església cristiana d’Occident des de l’edat mitjana. El nom li ve del papa Gregori I, a qui alguns atribueixen l’organització d’aquest tipus de cant.

En el gregorià, el text és més important que la melodia, és el que hi dona sentit. Tot i això, posar música a l’oració en deu multiplicar l’efecte, perquè, segons Sant Agustí, “qui canta, prega dues vegades”.

El cas és que el gregorià és ple de paraules enigmàtiques, com ara melisma.

En grec, μέλισμα vol dir ‘cant, melodia’, i ve de μέλος (‘frase musical’). De μέλος i ᾠδή (‘cant’) venen melodia i melodiós. Si canviem μέλος per μονῳς (‘un de sol’), tenim monodia, que és el cant a una sola veu. Oposat a polifonia, cant amb ‘moltes veus’.

A la sobrietat del gregorià li escau la simplicitat de la monodia, en què tots els cantants entonen una mateixa melodia. I aquesta melodia es pot cantar amb quatre estils diferents, segons la relació que té amb el text. Si s’entona la mateixa nota, invariable, durant unes quantes síl·labes seguides, el cant és salmòdic. Si a una síl·laba hi correspon un sol so, és sil·làbic. Si s’entonen tres o quatre notes en una sola síl·laba, el cant és neumàtic. I si una síl·laba es canta amb encara més sons, és melismàtic.

Doncs ja ho tenim: un melisma és el fet de cantar diferents notes (de vegades fins i tot més de 50!) sobre una sola síl·laba. En el cant gregorià, i en altres. De fet, molts cantants moderns demostren la seva habilitat vocal fent melismes. Precisament Aretha Franklin, morta aquest any, ha estat qualificada per alguns de “reina del melisma”. Escolteu-la i entendreu per què!

Versió sonora

89 El diapasó

Avui parlem del diapasó, aquella vareta metàl·lica que molts directors s’acosten a l’orella per donar el to als cantaires abans de començar. Si heu cantat mai en una coral, segur que heu vist fer aquest gest de picar la vareta i escoltar-se-la atentament.

El diapasó és també ‘l’extensió d’una veu o d’un instrument’, la part de l’escala que recorre des de la nota més greu fins a la més aguda. La paraula ve del grec διὰπασῶν, que vol dir ‘a través de tots’. Amb aquest nom els grecs i medievals designaven un interval d’octava, és a dir, el que inclou totes les notes d’una escala.

Els constructors d’orgues també fan servir la paraula diapasó, perquè, entre altres coses, és la ‘relació que hi ha entre la llargada i el diàmetre dels tubs’.

A més, en els instruments de corda, el diapasó és el mateix que el batedor, és a dir, la ‘peça de fusta fixada sobre el mànec on els dits de la mà esquerra premen les cordes’.

I també s’anomena diapasó la ‘peça on hi ha les llengüetes de l’acordió.

Per si no n’hi hagués prou, en català tenim l’expressió alçar (o abaixar) el diapasó, que vol dir ‘apujar o abaixar la veu o les pretensions’, i per tant també relacionada d’una manera o altra amb la música! Si de cas, ara apujarem una mica el diapasó per acomiadar-nos. Fins aviat!

Versió sonora

88 La trompa d’Eustaqui

Hem parlat de trompes més d’una vegada. De l’instrument que es diu trompa, de l’enganyosa trompa marina, de la sorollosa trompeta i del greu trombó.

En canvi, fins ara no havíem al·ludit a Bartolomeo Eustachi, un anatomista del segle XVI que va estudiar a fons les orelles, i que per això dona nom a les trompes d’Eustaqui. Avui repassarem què hi ha a l’orella que fa que sentim la música.

Primer tenim l’orella externa (no pas *oïda, sinó orella!), amb un pavelló auricular que recull els sons i un conducte auditiu que els porta fins al timpà. Fixem-nos que la part final d’una trompeta, per on surt el so, també es diu pavelló, com el de l’orella. En realitat l’orella externa és com una trompeta, però en comptes d’emetre el so cap enfora, el recull i canalitza cap endins.

El timpà és una membrana que vibra amb el so, ben bé com un ‘timbal’, que és el que vol dir τύμπανον (‘timpà’) en grec. Aquesta vibració es transmet als ossets de l’orella mitjana: martell, enclusa i estrep, situats a la caixa timpànica. Caixa, com la de ressonància dels instruments. I martell i enclusa, com els que van inspirar Pitàgores sobre la proporció numèrica en la música.

La trompa d’Eustaqui baixa cap al nas, però l’orella continua pel laberint. Hi passem de pressa, per no perdre’ns pels conductes semicirculars o el vestíbul, i arribem al cargol o còclea, que té la mateixa forma de tub cargolat que una trompa, l’instrument.

Dins la còclea, l’òrgan de Corti emet el senyal sonor fins al nervi coclear, i d’aquest va al cervell. És llavors quan, gràcies a aquesta miniorquestra que és l’òrgan de l’audició, el so, la música, definitivament es transforma en una emoció que va molt més enllà de l’anatomia.

Versió sonora

 

87 El calderó

Després de la pausa de l’estiu, tornem al “Parlant de música” encara amb la calor a sobre. És que n’hem passat molta, de calda, aquest any!

El substantiu calda té l’origen en l’adjectiu antic cald calda, que vol dir ‘calent’ i ve del llatí vulgar caldus.

D’aquí venen topònims com Caldes de Malavella, d’Estrach, de Boí o de Montbui, llocs on hi havia ‘aygua calda’, és a dir ‘aigua calenta’. També hi tenen relació els verbs escaldar, escalfar i escalivar.

De cald deriven calder, caldera i calderó, recipients que es posen al foc per escalfar el que hi ha dins. A més, un calder és un gorg de forma arrodonida on et pots banyar, no necessàriament amb aigua calenta. D’aquí venen noms de lloc com ara Monistrol de Calders.

Però centrem-nos en el calderó, una paraula en què conflueixen música i tipografia. El calderó és un signe musical que indica que una nota, o una pausa, s’allarga a voluntat. I també un signe tipogràfic que indica separació entre paràgrafs.

La paraula calderó té a veure amb caldera, això sembla clar, però, d’on ve aquesta relació? Pot tenir a veure amb la forma. El calderó musical és un cercle coronat per una semicircumferència. I una caldera amb la nansa rígida abaixada, vista des de dalt, seria això: cercle i semicircumferència. Però també pot tenir a veure amb la funció: el calderó musical manté enlaire un so. Igual com una caldera que penja d’uns clemàstecs manté enlaire, just a sobre del foc, el menjar que s’hi cou.  

Aquí ho deixem, suspès, i que es vagi coent!

 

Versió sonora
Signes de calderó musical i calderó tipogràfic, respectivament: