43 Germanismes musicals 

La cultura alemanya ha estat bressol de grans músics. Bach, Beethoven, Mozart, Schubert … No acabaríem mai la llista!

En canvi, si parlem de l’aportació de la llengua alemanya al lèxic musical, la llista no és gaire llarga.

Prové de l’alemany el nom d’un instrument de la nostra cobla, el fiscorn. Ve de flügelhorn, que vol dir ‘corn d’ales’. Es diu així perquè donava l’ordre d’atac als flancs, és a dir, les ales, de l’exèrcit o d’una partida de caça. Barrejat amb la paraula italiana fischietto, que vol dir ‘xiulet’, en italià es va convertir en fliscorno, després va passar a fiscorno i, finalment, en català fiscorn.

Una altre germanisme és xotis. Encara que designi el ball típic madrileny, ve de schottisch, que en alemany vol dir ‘escocès’, i es balla en diferents països. Per exemple, en uns quants llocs d’Amèrica, on van portar la dansa els emigrants alemanys i polonesos.

L’últim germanisme d’avui és iòdel, el típic cant tirolès en què la veu diguem-ne “normal” passa de cop al falset, de manera que els aguts ressonen per valls i cims. La paraula ve d’un verb alemany onomatopeic derivat del crit “iò”. El iòdel servia perquè els pastors cridessin el bestiar, i també per comunicar els pobles.

Un altre dia potser parlarem de lied i leitmotiv, també aportacions de l’alemany al lèxic musical, però avui ho deixem aquí, amb el iòdel.

Versió sonora

Uns quants exemples més de compositors de cultura alemanya: Tellemann, Händel, Gluck, Haydn, Mendelssohn, Schumann, els Strauss, Brahms, Wagner, Bruckner, Mahler, Paul Hindemith, Carl Orff, Schönberg, Alban Berg, Stockhaussen…

 

29 Dos pianos iguals però diferents

Avui tornem a parlar de manlleus, paraules que una llengua manlleva, agafa, d’una altra, en aquest cas el català de l’italià.

I com és que tenim dos pianos iguals però diferents? Doncs perquè en l’àmbit musical la paraula piano té dos usos ben diferenciats.

Un dels pianos és l’instrument que tots coneixem, de tecles negres i blanques. Piano és una forma escurçada a partir de pianoforte.  Es va anomenar així perquè permetia tocar fluix (piano) i fort (forte), amb intensitat variable. Vaja, que si en comptes de manllevar de l’italià la forma piano traduíssim literalment pianoforte, d’un piano en diríem un fluixfort! Es fa estrany, oi?

Piano, l’instrument, és un manlleu adaptat fonèticament. S’escriu com en italià, però en català oriental ho pronunciem amb el so [u] al final perquè ja és una paraula del tot nostra.

El segon piano és tota una altra cosa. Les partitures inclouen sovint indicadors de tempo o d’intensitat. Anotacions que indiquen a quina velocitat i a quin volum s’han d’interpretar, i acostumen a ser paraules italianes: allegro [alégro], andante [andànte], presto [prèsto], crescendo [kreshèndo]… i unes quantes més, com ara piano.

Aquests manlleus no s’han adaptat. Els escrivim i pronunciem com en italià.

Així, en català oriental, l’indicador d’intensitat és l’adverbi piano [piáno] i en canvi l’instrument, un substantiu, és el piano [piánu]. Això que dèiem: dos pianos iguals, però diferents!

Versió sonora