54 Els noms de la noia verda

Avui parlem de la criatura verda, mossa verda o noia verda. No, no és cap extraterrestre… És un instrument musical!

Un instrument format per un sac i tres tubs: el grall, el bordó i el bufador.

Parlem del sac de gemecs, cornamusa o xeremia, un instrument molt arrelat en la nostra música tradicional i que té molts noms.

Tot i que la forma gaita està molt estesa, en català és una denominació recent. D’entrada, la paraula designava només la gaita gallega, i més endavant, segurament coincidint amb l’arraconament del sac de gemecs a Catalunya, va passar a ser un genèric.

La denominació més antiga de l’instrument sembla que és cornamusa. Era el nom més habitual durant l’Edat Mitjana, i es documenta per tot el territori des del segle XIV.

El sac tradicional és un recipient de pell, un bot. Per això l’instrument rep noms com bot, botella o botet. I també sac de gemecs. Com que és fet de pell de cabra o d’ovella, també se’n diu borrega, cabreta, manxa borrega o cames d’ovella (això perquè els tubs que surten del bot poden semblar potes).

Al Principat, la forma més tradicional és sac de gemecs, i a les Illes Balears, xeremia o xeremies. A Mallorca, està tan associada a les festes populars que un dia de xeremies vol dir ‘un dia de festa grossa’.

Pel so, que es pot assemblar a un lament, rep el nom de sac de gemecs o bot dels gemecs, i també ploranera.

I ja arribem al final: com que el sac o bot sol anar cobert d’una funda, en alguns llocs també se’n diu coixinera o borrassa, que és el drap de collir les olives. I com que el drap de la funda solia ser verd, també ha rebut els noms de marieta verda, criatura verda, mossa verda o noia verda.

Versió sonora

Anuncis

19 Les parts del violí

violi

Avui farem un recorregut pel violí i els noms de les peces que el formen, des de la voluta fins al botó.

El violí té dues grans parts: el mànec i la caixa harmònica.

El mànec (no pas *màstil!) comença amb la voluta, l’ornament que hi ha al capdamunt, i després ve el claviller, amb les quatre clavilles que aguanten les cordes. Pel darrere, el mànec acaba amb un sortint. És el taló. Al davant, la celleta manté separades les cordes, i després ve el batedor o diapasó, que és on la mà esquerra pitja les cordes per fer les notes.

Allà on s’acaba el mànec comença la caixa harmònica o de ressonància, que amplifica les vibracions de les cordes. La formen la tapa harmònica (o anterior) i la tapa posterior (o fons). Les parets laterals són els riscles, i el voraviu, el filet. Les entrades on la caixa s’estreny per les dues bandes són les escotadures.

De cordes, n’hi ha quatre. La primera, la més prima, es diu justament prima. I la quarta, la més gruixuda, és el bordó.

Per fer que la vibració de les cordes es transmeti a la tapa harmònica, hi ha el pont o pontet. A partir del pont les cordes baixen cap al cordal, on hi pot haver afinadors. El cordal se subjecta a la caixa per mitjà del lligam, que s’enganxa al botó.

A més, el violí sol portar una peça protectora per repenjar-hi la barbeta: és la barbada. I per repenjar-lo a l’espatlla hi ha la costella o espatllera.

Acabem amb un accessori molt agraït pels veïns: la sordina! Amb tota la simpatia pels violinistes, què diu el refrany? No hi ha més mal veí que un aprenent de violí.

Versió sonora