98 L’organologia

L’organologia és la ciència musicològica que estudia els instruments musicals. La paraula ens pot fer pensar en un instrument musical concret, l’orgue, i és que en realitat tot ve del mateix: del grec όργανον, que vol dir ‘eina, instrument’, i també ‘orgue’. És un derivat d’έργον, que vol dir ‘acció, obra’.

Òrgan, organisme, organitzar i orgànic tenen el mateix origen.

I també organigrama, la representació esquemàtica de les relacions i funcions dels elements que formen part d’una organització (paraula que també ve d’όργανον).

Organitzar els instruments és precisament el que van fer els dos organòlegs que donen nom a l’esquema Hornbostel-Sachs, pel qual des del 1914 els diferents instruments musicals es classifiquen en quatre grups. Més endavant s’hi va afegir un cinquè grup, però a part d’això continua vigent.

Repassem-los. Els idiòfons produeixen el so per la vibració de tot el material que els forma. Per exemple, unes castanyoles. Els membranòfons, per la vibració d’una membrana. És el que fa un timbal. En els cordòfons, com la guitarra, vibra una corda, o unes quantes. En els aeròfons, vibra l’aire. Com en una flauta. I finalment, en els electròfons, com un sintetitzador, el so es genera per mitjans elèctrics o electrònics.

Fins ara hem parlat de coses molt grans: organitzacions, organigrames i organismes. Toquem de peus a terra i tornem a les coses petites amb una frase feta: ser l’últim pet de l’orgue, que vol dir ‘ser poc important’. I és que als orgues, aquests instruments tan solemnes, de vegades quan ja han acabat de tocar se’ls escapa una nota que no ve a tomb. És l’últim pet de l’orgue. I és que no som res…

Versió sonora

Anuncis

92 Els pedals del piano

IMG_20181019_151110.jpg

Sabeu quants pedals té un piano? Doncs en sol tenir dos o tres, però n’hi ha que en tenen només un, i d’altres, més de quatre. Varia segons l’època de l’instrument i segons si el piano és de cua o de paret.

Pedal té a veure amb peu. De pēs pĕdis en llatí ve pĕdālis, que vol dir ‘adaptat al peu’.

Posem que parlem de pianos de tres pedals. El de la dreta (també conegut com a forte, en italià), o de ressonància, té la funció de permetre que les cordes ressonin lliurement.

El pedal de l’esquerra, en canvi, redueix l’amplitud del so. De vegades quan es trepitja desplaça lateralment els martellets, de manera que piquin menys cordes –per això també se’n diu pedal una corda. Altres vegades acosta els martellets a les cordes –i per això s’anomena pedal d’aproximació. També se’n diu celeste, potser perquè fa els sons més suaus i “celestials”.

En els pianos de paret, el pedal central sol ser la sordina, paraula italiana derivada de sordo, perquè atenua el so. Penseu que no tan sols és sord ‘el que no hi sent’, sinó també allò ‘que té un so apagat’. D’aquest pedal també se’n diu de pràctiques, perquè permet tocar fluixet i no molestar gaire els veïns.

En els pianos de cua, el pedal del mig sol ser el tonal o de sostenuto. Es diu així perquè permet “sostenir” una nota o acord durant un temps determinat.

Aquesta nota o acord que es manté de fons s’anomena precisament pedal. Aquest pedal també el poden fer instruments en què no intervenen els peus; per exemple, un baix elèctric.

Finalment, el pedal és el conjunt de registres greus de l’orgue, que s’accionen des del pedaler. Aquesta és l’última accepció de la paraula pedal al diccionari de l’Institut, i aquí ho deixem per avui!

Versió sonora

89 El diapasó

Avui parlem del diapasó, aquella vareta metàl·lica que molts directors s’acosten a l’orella per donar el to als cantaires abans de començar. Si heu cantat mai en una coral, segur que heu vist fer aquest gest de picar la vareta i escoltar-se-la atentament.

El diapasó és també ‘l’extensió d’una veu o d’un instrument’, la part de l’escala que recorre des de la nota més greu fins a la més aguda. La paraula ve del grec διὰπασῶν, que vol dir ‘a través de tots’. Amb aquest nom els grecs i medievals designaven un interval d’octava, és a dir, el que inclou totes les notes d’una escala.

Els constructors d’orgues també fan servir la paraula diapasó, perquè, entre altres coses, és la ‘relació que hi ha entre la llargada i el diàmetre dels tubs’.

A més, en els instruments de corda, el diapasó és el mateix que el batedor, és a dir, la ‘peça de fusta fixada sobre el mànec on els dits de la mà esquerra premen les cordes’.

I també s’anomena diapasó la ‘peça on hi ha les llengüetes de l’acordió.

Per si no n’hi hagués prou, en català tenim l’expressió alçar (o abaixar) el diapasó, que vol dir ‘apujar o abaixar la veu o les pretensions’, i per tant també relacionada d’una manera o altra amb la música! Si de cas, ara apujarem una mica el diapasó per acomiadar-nos. Fins aviat!

Versió sonora