37 Trencada com en una canÇó

Una cançó, una dolçaina o la maça amb què es pica un timbal presenten almenys dues coses en comú: que tenen relació amb la música i que contenen una lletra molt característica del català, la ç (ce trencada).

Aquesta lletra no és altra cosa que una c guarnida amb un diacrític, és a dir, un signe afegit que permet distingir-lo d’un altre d’igual. En aquest cas el que diferencia la c “normal” de la trencada és una mena de coma enganxada per sota.

En català, la ce trencada en general es pronuncia amb el so d’essa sorda, com a cançó o a romança. Per això podríem pensar que aquesta lletra es llegeix així en totes les llengües. Doncs no, no és així!

En les del nostre entorn més pròxim, la ç sona com en català. Per exemple en francès a François Bayle, en portuguès a pronunciação, o en occità a dançar.
Però en llengües que tenim una mica més lluny, com el turc, el kurd o l’albanès, la ç representa un so diferent: l’africat /tʃ/. Així, nosaltres escrivim cautxú amb tx, i en canvi en turc la paraula equivalent, kauçuk [káwtʃuk], s’escriu amb ce trencada.

Per tant, si mai heu de llegir un nom turc, kurd o albanès, per exemple el de l’heroi popular albanès Çerçiz Topulli [tʃɛ́rtʃistɔ́puli], que s’escriu amb dues ces trencades, recordeu que en aquestes llengües la ce trencada sona així, [tʃ], com a Çerçiz [tʃɛ́rtʃis], i no pas [s] com a canÇó.

Versió sonora

 

 

Anuncis

36 La calaixera més musical

Si toqueu algun instrument, ja sabeu que no n’hi ha mai prou tenint a casa l’instrument “pelat”. Tret del cant, que permet anar a assajar amb les mans a les butxaques, en general l’exercici de la música requereix una bona colla d’accessoris i tota una logística per emmagatzemar-los.

El faristol (no pas *atril!) és bàsic. S’hi repenja la partitura i permet llegir-la amb comoditat.

Si us desplaceu amb un instrument, segur que el protegiu amb una funda o estoig (no pas *estutx!). I potser el netegeu amb una camussa (i no pas *gamusa!).

Per tocar amb comoditat, potser subjecteu l’instrument amb una cinta o corretja. En el cas del violoncel o el contrabaix, perquè no rellisqui es fa servir una corretja o cinturó, que també s’anomena recolzapiques (i no pas *apoiapiques!).

Amb alguns instruments de corda convé tenir una celleta. Es diu així perquè té la forma arrodonida d’una cella, i no pas *sageta, que vol dir fletxa! Si toqueu asseguts, podeu fer servir un peu, o reposapeu. I també va bé tenir un suport per deixar-hi l’instrument quan no el toqueu.

I on ho desarem, tot això? Podríem endreçar-ho en un xifonier.  Ve de la paraula francesa chiffonier, una calaixera per guardar-hi la roba de casa, que al seu torn ve de chiffon, és a dir ‘drap’. Tot i que els diccionaris recullen xifonier i no pas *simfonier, en català n’hi ha que ho diuen com si vingués de simfonia. Amb aquest nom podria ser un bon lloc per guardar-hi els accessoris musicals, no trobeu?

Versió sonora

 

35 Primer se li acaben les cançons que la cantera

Els diccionaris recullen les paraules d’una llengua, o almenys ho intenten, perquè aplegar-les totes és impossible. N’hi ha que perduren molt de temps, però cada dia se’n creen de noves i algunes duren poc i no arriben a entrar mai al diccionari.

Un dels sistemes per crear paraules és la derivació. Com si construíssim amb peces de Lego, agafem un lexema o arrel, hi afegim un prefix o sufix que hi encaixi …i ja tenim una paraula!

Per exemple, a l’arrel del verb cantar hi afegim el sufix -era, que vol dir ‘ganes de’, i en surt cantera, que vol dir ‘ganes de cantar’. Atenció, que cantera en català no té res a veure amb la mateixa paraula en castellà. En català, el lloc d’on s’extreuen pedres és la pedrera, i d’on sorgeixen els esportistes que arriben al primer equip en diem el planter.

Aplicant la regla d’arrel verbal + sufix -era, sorgeixen tot de paraules. Aquí en teniu algunes que podríem relacionar amb la música.

Posem que assistim al concert d’una coral. Si tenen cantera, segur que no ens agafa badallera. Quan cantin, haurem de refrenar la xerrera, i si tenim la llàgrima fàcil, la plorera. I també la caminera i la ballera, que poden fer que ens costi estar asseguts en un concert.

També n’hi ha que tenen estudiera, d’altres tenen mirera… I com en diríeu, de les ganes d’inventar paraules? Us ha agafat inventera?

Versió sonora

 

34 Per molts anys!

 

Podem dir que Catalunya Música fa trenta anys. O bé que és el seu aniversari. O que fa els anys el 10 de maig… Fins i tot podem dir que compleix trenta anys. Podem dir la mateixa cosa de diferents maneres. Ara, el que no hem de dir mai és que és el seu *cumpleanys!

Avui parlem d’aniversaris i felicitacions!

Quan volem desitjar llarga vida a algú, li podem dir “per molts anys!”. A les Illes, “molts d’anys!” o “molts d’anys, i bons!. I, a part de “gràcies”, ens poden contestar “en vida teva” o “en vida de tots”.

Aquestes fórmules serveixen en sants, aniversaris i altres ocasions semblants. Són les més tradicionals –venen del llatí Ad multos annos— i, com que expressen això tan bonic de voler compartir per molt de temps els moments bons, val la pena mantenir-les ben vives.

La fórmula “felicitats!” és molt més recent i, si no volem que es mengi les altres, l’hauríem de limitar a celebracions puntuals com ara el naixement d’un fill o un premi guanyat a la rifa. En aquests casos també tenim “enhorabona!”.

Per acabar, com que no voldria fer ploure en dates tan assenyalades, no em sentireu cantar l’Anys i anys, per molts anys. Ara, com que en general no ens sabem la lletra en català del famós Happy birthday to you, en vull dedicar una versió a Catalunya Música. La melodia, poseu-l’hi vosaltres mentalment.

El temps passa volant,

els petits es fan grans,

sembla ahir que vas néixer

i ara ja tens trenta anys.

 

Per molts anys, Catalunya Música!

Versió sonora