43 Germanismes musicals

La cultura alemanya ha estat bressol de grans músics. Bach, Beethoven, Mozart, Schubert … No acabaríem mai la llista!

En canvi, si parlem de l’aportació de la llengua alemanya al lèxic musical, la llista no és gaire llarga.

Prové de l’alemany el nom d’un instrument de la nostra cobla, el fiscorn. Ve de flügelhorn, que vol dir ‘corn d’ales’. Es diu així perquè donava l’ordre d’atac als flancs, és a dir, les ales, de l’exèrcit o d’una partida de caça. Barrejat amb la paraula italiana fischietto, que vol dir ‘xiulet’, en italià es va convertir en fliscorno, després va passar a fiscorno i, finalment, en català fiscorn.

Una altre germanisme és xotis. Encara que designi el ball típic madrileny, ve de schottisch, que en alemany vol dir ‘escocès’, i es balla en diferents països. Per exemple, en uns quants llocs d’Amèrica, on van portar la dansa els emigrants alemanys i polonesos.

L’últim germanisme d’avui és iòdel, el típic cant tirolès en què la veu diguem-ne “normal” passa de cop al falset, de manera que els aguts ressonen per valls i cims. La paraula ve d’un verb alemany onomatopeic derivat del crit “iò”. El iòdel servia perquè els pastors cridessin el bestiar, i també per comunicar els pobles.

Un altre dia potser parlarem de lied i leitmotiv, també aportacions de l’alemany al lèxic musical, però avui ho deixem aquí, amb el iòdel.

Versió sonora

Uns quants exemples més de compositors de cultura alemanya: Tellemann, Händel, Gluck, Haydn, Mendelssohn, Schumann, els Strauss, Brahms, Wagner, Bruckner, Mahler, Paul Hindemith, Carl Orff, Schönberg, Alban Berg, Stockhaussen…

 

42 Petites formacions musicals

En música no tot són orquestres simfòniques i filharmòniques i grans cors professionals. Les agrupacions més petites, professionals o amateurs, també poden sonar molt bé. Avui en parlem!

En música instrumental o vocal, la unitat mínima és l’intèrpret individual, el solista. Quan, dins un grup, un sol músic interpreta un fragment sense acompanyament, diem que fa un solo.

Si diem que actua sol o tot sol, és que toca sense cap més músic. I si no té companyia de cap mena, ni tan sols de públic, diem que toca a soles.

En grups de dos i de tres músics, parlem de duo i de trio, o bé de duet i tercet. Aquests termes designen l’agrupació de dos (o tres) músics, i també les composicions pensades per a aquestes formacions.

En conjunts més grans només hi ha una paraula per xifra. Entre els quatre i els nou integrants tenim el quartet, el quintet, el sextet, el septet, l’octet i el nonet.

Hem vist que, relacionat amb dos, tenim duo i duet, procedents de l’italià. Però a part d’això hi ha el doset, un derivat de dos també relacionat amb la música. Un doset és un grup de dues notes iguals que es toquen en el temps que correspondria a tres notes de la mateixa figura. Com el doset, hi ha el treset (interpretat en el temps de dues o quatre notes), el cinquet (en el temps de quatre), el siset (també en el temps de quatre) i el setet (en el temps de vuit).

Ja ho veieu: els números i la música es relacionen per totes bandes!

Versió sonora

41 De la “tornada” al “ritornello”

Moltes cançons tenen tornada. Són aquells versos que apareixen amb regularitat entre les altres estrofes, una part que es va repetint, sempre amb la mateixa lletra i la mateixa tonada. Per això, perquè van tornant, s’anomenen tornada.

Normalment, la tornada és el fragment més fàcil de recordar d’una cançó, el que taral·legem quan volem que algú la identifiqui.

Si hi ha unes parts de solista i unes altres que es canten col·lectivament, la tornada la sol cantar el grup. Segurament per això en anglès s’anomena chorus, que vol dir ‘cor’.

En castellà en diuen estribillo. Per què? Doncs perquè és com un petit estrep que serveix per repenjar-s’hi. És una base, un punt de suport en la progressió de la cançó.

En francès i alemany la tornada és el refrain , que en anglès es pronuncia [rifréjn]. Altres llengües, com el rus o el neerlandès, també fan servir paraules semblants a refrany. I en català tant refrany com recoble són sinònims de tornada.

En italià, en diuen ritornello, que vindria a ser una ‘tornada petita’.

En català i altres llengües ritornello és un terme musical, però té un significat una mica diferent del de tornada. El ritornello, com la tornada, és un fragment que es va repetint al llarg d’una obra. La diferència és que la tornada és invariable i cantada, mentre que el ritornello sol ser instrumental i pot tenir petites variacions.

Recordeu-ho: en català no necessitem dir estribillo. La paraula tornada designa el mateix concepte i és ben viva i comprensible!

Versió sonora

 

31 No ens aixafeu la guitarra!

Les frases fetes són grups de paraules que tenen el valor d’una de sola. El que signifiquen no es pot deduir de la suma dels seus components i costen molt de traduir d’una llengua a una altra.

Aixafar la guitarra és justament això, una frase feta que NO significa literalment “esclafar un instrument de corda”, sinó “desbaratar-li els plans a algú”. Se’n deriva un substantiu: aixafaguitarres.

El verb aixafar s’escriu amb una a i una i al començament. En alguns parlars predomina la pronúncia amb i: a[iʃ]afar, i en altres sense i, a[ʃ]afar. Però també es pot escriure xafar, començat directament amb la lletra x.  

Per cert, voleu uns quants consells amb sinònims d’”aixafar la guitarra”?

Si tenim bona voluntat, evitem espatllar o aigualir la festa a ningú, i també ensorrar-li la barraca per terra, fer-li la punyeta, la garseta, la guitza o la santíssima, o tirar-li la botifarra per terra. Si de cas, no li esguerrem el marro ni li esqueixem la grua. Recordem que és molt lleig tocar la pera, les pilotes o els pebrots, i també fer l’arquet, fer nyic-nyic o la tinyeta. Va, fem un esforç i no toquem el voraviu a la gent…!

En resum, si volem tenir una vida pacífica, no aixafem la guitarra a ningú, i deixem que la música continuï sonant!

Versió sonora

Nota: xafar en català oriental estàndard es pronuncia [∫]afar, amb un so fricatiu, i [ʧ]afar, africat, en els parlars occidentals

28 Els valors de la jota

La jota és un ball popular de ritme ternari, molt arrelat a l’Aragó, però també a les terres de l’Ebre, el País Valencià i les Illes.

L’origen de la paraula és incert, però podria venir de l’àrab i ens ha arribat a través del castellà.

En alguns llocs del territori catalanoparlant es manté amb la fonètica original i l’anomenen [χóta], mentre que en altres s’ha convertit en cota [kɔ́tə]. En estàndard s’ha imposat la pronúncia [ʒɔ́tə], que aplica a la paraula escrita les regles de lectura del català.

Però a més de ser un ball, la jota també és una lletra, i cal dir que té valors molt diferents segons la llengua, i per això no sempre és fàcil de llegir.

En moltes llengües romàniques, la lletra j sona com en català. Per exemple en francès, al nom Jérome [ʒeróm], o en romanès. O en portuguès, a José [ʒuzɛ́].

En anglès el so és una mica diferent, africat, com a John [ʤɔ́n].

El castellà és potser l’única llengua en què la lletra j es llegeix amb el so gutural [χóta], com a Juan.

A la majoria de les llengües de l’est d’Europa i en islandès, la lletra j es llegeix com les “is” de iaia. Sona així en llengües eslaves com ara el polonès, el txec o el serbocroat; bàltiques com el letó; i també en llengües germàniques com l’alemany, el suec, el noruec, el danès i el neerlandès. Per exemple, a Johann [jóhan] en alemany o a Andrej [ándɾej] en txec.

Acabem amb un fet curiós sobre la lectura de la jota en català. Hi ha dues paraules en què podem llegir la lletra “j” de dues maneres diferents, totes dues es consideren genuïnes. Són jo [ʒɔ́] i ja [ʒá], que també podem pronunciar “io” [jɔ́] i “ia”[já].

I aquí s’acaba la jota!

Versió sonora

 

25 Diesi i anacrusi

En català tenim unes quantes paraules, com hipòtesi, metamorfosi o parèntesi, que en singular acaben en -si. Tenen l’origen en el grec, d’on passen al llatí, i del llatí al català.

Els cultismes o mots savis ―com ho són aquests― solen variar poc d’una llengua a una altra. Però hi ha petits canvis, perquè cada llengua els adapta al seu sistema.

Un exemple. La paraula grega análysis en català és femenina i ha perdut la essa final: una anàlisi. Igualment, en alemany i en francès no té essa final, i fan analyse. En canvi, en castellà i en anglès la paraula sí que manté aquesta essa.

En tots aquests casos, pronunciem sonora la s: dosi, crisi, paràlisi. I després de la i, en singular no hi va cap s, però en plural, sí.

En l’àmbit musical, dins aquest grup de paraules tenim la diesi, o sostingut, i l’anacrusi, les notes febles situades just abans del primer temps fort. Anacrusi ve del grec anákrousis  i ara com ara els diccionaris no recullen la forma *anacrusa, per més que estigui molt estesa!

En català, totes aquestes paraules acaben amb essa només en plural. Així, si obrim un parèntesi, ho diem sense essa final. En canvi, si diem que posem una cosa entre parèntesis, sí que hi ha d’anar la essa final, perquè per força n’hi ha d’haver dos, de parèntesis: un que obri i un que tanqui.

Per tant, i ja acabem: una diesi, però dues diesis. Una anacrusi, però dues anacrusis.

Versió sonora

24 Noms híbrids contemporanis (Piazzolla, Argerich, Ginastera)

Comentàvem fa uns dies, al “Parlant de música” sobre noms híbrids històrics, que de vegades costa saber com cal dir el nom d’algun músic que ha nascut o té l’origen en un país però s’ha instal·lat en un altre.

Fa temps, molts noms de persona es traduïen i s’adaptaven a les diferents llengües. Ara, en canvi, se solen mantenir invariables. Sabem més llengües, per internet tenim a l’abast la diversitat del món, viatgem més, acollim gent de fora o emigrem nosaltres mateixos.

Tots aquests desplaçaments fan que sovint ens trobem intèrprets o compositors amb el nom en una llengua i el cognom en una altra, o amb un nom o cognom que no coincideixen amb la llengua del país on van néixer.

Per exemple, el compositor de tangos Ástor Piazzolla. Nascut a l’Argentina, era nét d’italians, de petit va viure a Nova York i de gran va voltar per tot el món.

El cognom Piazzolla és italià. A l’Argentina ho pronuncien més aviat [pjasóla] i en italià, [pjatsɔ́lla] o [pjadzɔ́lla], segons la zona. En català, igual que les zetes de “pizza”, ens surt sonor: [pjadzɔ́lla].

Sense moure’ns de l’Argentina, la pianista Martha Argerich va néixer a Buenos Aires. Té avantpassats catalans per part de pare i ucraïnesos per part de mare, i als 14 anys es va traslladar a Viena. A l’Argentina l’anomenen [arχeríʧ], però nosaltres li mantenim la pronúncia catalana [ərʒəɾík]. Ens resultaria molt estrany fer-ho d’una altra manera, i l’origen català ho justifica.

Acabem amb Alberto Ginestera, compositor argentí fill de català i d’italiana. Ell mateix insistia que l’anomenéssim [ʒinəstéɾə], i no pas [χinastéɾa]. Per tant, sense dubtar: Ginastera [ʒinəstéɾə]!

Versió sonora

23 Concert d’onomatopeies

Avui us portem unes quantes onomatopeies que reprodueixen el so d’instruments. Una onomatopeia, que ve del grec ónoma ‘nom’ i poiéō ‘fer’, és una ‘paraula formada a imitació d’un so natural’.

Les onomatopeies se solen improvisar, però amb les que estan recollides als diccionaris gairebé podríem formar una orquestra. Provem-ho?

Endavant, passeu, que comença el concert!

Sentiu un nyigo-nyigo? Són els violins i altres instruments d’arc.

Una guitarra rascada: rang-catarrang, i una que punteja, clang. El contrabaix marca el ritme: dum-dum, bling-blong. Un pianista pica les tecles, clinc, clonc.

Es desperta la percussió, amb els tambors:  tam-tam, tampatantam. I ara els platerets: txam, tatxam, tatxim…

Tararà, tururut, tararí, taratí? Això són trompetes o altres instruments de vent! El concert ha arribat al punt culminant.

Afluixem una mica perquè se senti el tiroliro del flabiol, i el tirurit, titutí de la flauta.

Tanquen aquesta “simfonia” les campanetes, ning-ning, i els cascavells, dring-dring, ning-ning.

Aplaudim, que el concert s’acaba! Clap clap clap!

I finalment, silenci: xst, xss, xxt, sss, sst.

Versió sonora

22 “Sentir” i “sentir-hi” no és ben bé el mateix

Fa uns dies parlàvem de sentir i escoltar. Dèiem que escoltar requereix intencionalitat: que qui sent el que sona hi pari atenció. En canvi, sentir no en requereix: és percebre un so amb l’orella i prou.

Avui parlem de sentir i sentir-hi.

Sentir és percebre per mitjà dels sentits. Sentim la música amb l’orella, o oïda. Sentim una olor amb l’olfacte. Sentim els gustos amb el sentit del gust. I amb la pell, les sensacions relacionades amb el tacte.

Però entre tots els sentits n’hi ha un que no s’expressa amb sentir sinó amb veure. La vista.

El cas és que quan ens referim a la capacitat relacionada amb els sentits de la vista i de l’oïda, aquests verbs van acompanyats del pronom hi. Posseir el sentit de la vista és veure-hi. I el de l’oïda, sentir-hi.

Si no hi veus, vol dir que et falla la vista. Quan és fosc, no t’hi veus. I si ets a l’òpera i la persona de davant teu és més alta i t’ho tapa tot, tampoc no hi veus. (Quina ràbia!)

Parlant de música, diem que hi sentim molt bé si tenim l’orella molt fina. O que no hi sentim gaire, no hi sentim gens o no hi sentim, si som sords. I també podem dir que no hi sentim quan el soroll no ens deixa sentir el que ens diuen.

Per tant, és una mena de progressió. Si les orelles ens rutllen prou o si el soroll no ens ho impedeix, hi sentim. Si hi sentim, podem sentir la música que sona. I si ens agrada i ens interessa, també podrem escoltar-la amb atenció, per delectar-nos en tots els seus matisos!

Versió sonora

21 Noms híbrids històrics (Chopin, Liszt, Händel)

Ja sabeu que a Catalunya Música mirem de pronunciar els noms propis de persona amb rigor. Per decidir com diem un nom, tenim en compte com el pronuncia la mateixa persona que el porta o el seu entorn més pròxim. I si no ho podem arribar a saber, investiguem com es diu en la llengua a què pertany.

En alguns casos, però, no és tan fàcil decidir a quina llengua pertany un nom, per la trajectòria vital o familiar de la persona que el porta.

En la història de la música hi ha uns quants compositors nascuts en un país concret que s’han desplaçat a un altre, on s’han fet famosos.

Per exemple, Chopin [ʃopɛ́n] va néixer a Polònia, però va morir a París. Originalment es deia Fryderyk Franciszek Chopin [fɾiðɛ́ɾíkfɾanʧiʃɛ́kʃopɛ́n], però un cop a França va passar a ser conegut com a Frédéric-François Chopin [fɾeðeɾíkfɾanswáʃopɛ́n]. Ara se’l coneix gairebé a tot arreu com a [fɾeðeɾíkʃopɛ́n].

El músic que aquí coneixem amb el nom de Franz Liszt [fɾándzlíst] va néixer en una ciutat que en aquell moment pertanyia a Hongria, i en hongarès rep el nom de Ferenc Liszt [fɛ́ɾɛndzlíst]. Es va formar a Viena i va viure a diverses ciutats d’Alemanya, on va canviar el nom hongarès Ferenc [fɛ́ɾɛnts] per l’alemany Franz [fɾánts].

Händel [hɛ́ndəl] va néixer a Alemanya i va viure en diferents països, però es va acabar instal·lant a Londres. A Catalunya Música l’anomenem en alemany, Georg Friedrich Händel [géorkfɾíðɾiχhɛ́ndəl]. En canvi, als països anglosaxons se’l coneix com a George Frideric Handel [ʤɔ́rʤfríðərikhándəl].

Ja ho veieu, els grans músics sempre han viatjat molt!

Versió sonora

Nota: Les transcripcions d’aquest apunt, com la pronúncia per antena dels noms estrangers, són adaptades a un context català; és a dir, tenint en compte el repertori fonètic del català. Pot ser que no coincideixin exactament amb els sons originals.