128 Música i gastronomia

Avui farem un menú musical. Comencem amb Gioachino Rossini, un compositor gastrònom que dona nom a receptes com els canelons Rossini i el turnedó Rossini. Al Parlant de música (124) ja vam relacionar una obra seva, Quatre hors d’œuvre et quatre mendiants, amb les postres de músic. I a més a més, dels hors d’œuvre en diríem entremesos, que és el nom d’un plat, però també el divertiment musical que s’intercala entre els actes d’una òpera.

De segon, tenim sarsuela, que és el nom d’un plat i també d’un gènere musical. Per cert: sabeu que si s’afegeix llagosta al plat, la sarsuela passa a anomenar-se òpera?

A la sarsuela hi posarem rap, nom d’un peix i d’un estil musical nascut al segle XX. També és una mena de peix i un estil de música electrònica el bakalao, escrit amb k.

Ara, si mengem bacallà, que sigui amb samfaina! Perquè samfaina té relació etimològica amb simfonia i amb simbomba. Doble referència musical!

També en la viola de gamba trobem coincidències entre gastronomia i música. Una, que la paraula viola pot venir de uĭtŭla, que en llatí vol dir ‘vedella’, ingredient de plats com el fricandó. Una altra, que gamba en la viola vol dir ‘cama’ (perquè la viola de gamba s’aguanta entre les cames), però normalment quan parlem de gambes pensem en uns crustacis molt valorats en gastronomia.

Continuem amb cames i cuixes. Un gigot és una ‘cuixa de moltó rostida’. La paraula, francesa, ve de gigue, que en francès també és una cuixa, però més petita. A més, una gigue (en català, giga) també és un instrument antecessor del violí, i una dansa.

Però hem menjat massa proteïna. Tallarem unes verdures amb la mandolina, que tant pot ser un estri de cuina com un instrument de corda

Per fi, després d’aquest tiberi, arribem a les postres. I menjarem postres de músic, és evident!

En fi, hi ha tantes coincidències entre música i gastronomia que ens hem atipat massa! Per fer-ho baixar, acabem amb una tònica, una beguda amb propietats digestives i, a més, un terme lingüístic i musical. 

Salut i bon profit! 

Versió sonora

Encara hi podríem afegir el pastís pavlova, com la ballarina, i el Museu de la Música de Barcelona (gràcies, @museumusicabcn!) ens aporta a través de Twitter (4/10/2019) totes aquestes idees complementàries: cafè tuba (Senegal), flauta de pernil, trompetes de la mort, ampolla Anís del Mono, timbal de verdures, platerets de postres, bateria de cuina, xupa-xup d’èmbol, corn de mar, canya (cervesa i llengüeta).

118 La mandolina

La mandolina és un instrument de quatre cordes dobles. Està afinada com un violí i les posicions dels dits són les mateixes, però la mandolina trastos i no es toca amb arquet sinó amb pua.

L’instrument és habitual en estils com el country, el bluegrass o la música celta, però no apareix gaire en l’anomenada música clàssica.

Etimològicament, la mandolina forma part de l’extens grup d’instruments que provenen de la paraula grega πανδοῦρα, relacionada amb la deessa Pandora. La pandura era un instrument dels grecs antics i està en l’origen de diversos llaüts.

Per exemple, l’instrument nacional d’Ucraïna és la bandura. Bandúrria té el mateix origen, però passant pel llatí pandurium i segurament també pel castellà. A Turquia tenen el tanbur; a Grècia, el ταμπουράς  i als Balcans, la família dels tamburica.

La mandolina, com tots aquests instruments, també ve del grec πανδοῦρα, però a través de la mandòla italiana. En italià, una mandòla petita és un mandolino; en català, una mandolina.

La paraula mandolina, com la pandura antiga, designa instruments força variats. Des de la clàssica mandolina italiana de cul bombat fins a les americanes, més planes de caixa. A part, hi ha la mandola, més grossa; el mandocello, que seria el violoncel de les mandolines; l’enorme mandobaix; el banjolin (o la banjolina), que té coses del banjo, i moltes mandolines més!

Encara que la deessa grega estigui en l’origen de tots aquests instruments, no hem volgut destapar la capsa de Pandora, perquè en sortirien tots els mals. En canvi, potser sí que hem destapat la bota de Sant Ferriol, perquè n’anem traient mandolines diferents i no s’acaben mai!

Versió sonora

60 Instruments de Nadal: la pandereta

Sí, ja hi tornem a ser: “ara ve Nadal i matarem el gall”! Però no n’hi ha prou amb l’escudella i la carn d’olla! També hem de tenir nadales i això vol dir panderetes!

La pandereta és un instrument fet amb una membrana de pell d’animal, ben tibant sobre un cèrcol de fusta. Vaja, això era abans, que ara sovint tot és de plàstic: cèrcol i membrana!

Puntualitzem: un cèrcol de fusta amb una membrana, i sovint amb sonalls, seria un pandero. Perquè es converteixi en pandereta ha de ser una mica més petit i per força ha de tenir sonalls, campanetes o cascavells, que li proporcionen el so típic de platerets metàl·lics.

La mateixa paraula ja ens diu que una pandereta és un pandero petit. Però d’on ve pandero? Ho vam tocar de passada l’altre dia, però ho recordarem: pandero és una paraula documentada en català ja al segle XV. L’origen llunyà el té en el grec πανδοῦρα (pandoũra), un llaüt de tres cordes, probablement relacionat amb l’àrab طنبور (ṭanbūr, que vol dir ‘tambor’), que ens va arribar a través del llatí pandorius. Amb aquest mateix origen etimològic tenim instruments de corda com la bandúrria, la mandola i la mandolina.

Però és Nadal, deixem-nos d’etimologies i belluguem-nos! Agafem panderetes, simbombes, guitarres, maraques, qualsevol cosa que faci soroll, i a cantar nadales! I sobretot, aixequem un altre tipus de pandero, el que tenim just a sobre la cadira, que si no arribarem a Cap d’Any amb uns quants quilos sobrers!

Bones festes a tothom!

Versió sonora