116 El txistu

Al “Parlant de música” encara no havíem parlat del basc, èuscar o eusquera, una llengua que no pertany al grup de les romàniques que té al voltant, ni tampoc a cap altre grup. Es considera una llengua aïllada, l’única preindoeuropea que sobreviu a Europa.

L’aïllament fa que el basc sigui força diferent d’altres llengües, però, precisament en el cas del txistu, la més coneguda de les flautes basques, trobem unes quantes coincidències, musicals i lingüístiques, amb l’entorn català.

En eusquera, la paraula txistu té a veure amb ‘xiular’; en origen, un txistu és un ‘xiulet’, tant l’‘estri que serveix per xiular com el ‘so que es fa quan es xiula’.

El txistu es toca amb una sola mà, l’esquerra, com el nostre flabiol. Amb la dreta, el txistulari pica l’equivalent d’un tamborí. Com a la nostra cobla, en què el flabiol i el tamborí els toca la mateixa persona. A més, un dels noms que reben en basc tant aquest timbal com la persona que el toca és danbolin, paraula amb el mateix origen que tamborí.

D’altra banda, en eusquera txistu té un origen paral·lel al del verb català xisclar, que ve de fistulare. En llatí, fistŭla vol dir ‘flauta’, però també ‘conducte estret’, que és el que són tant una flauta com un txistu, i estrenye’s és el que fa la gola quan xisclem. Fistŭla, xiscle i txistu són totes tres paraules d’origen expressiu, que volen reproduir el so de l’aire quan passa per un conducte estret.

Quan respirem, l’aire entra i surt del cos sense esforç, tret que algú intenti escanyar-nos. I si una cosa tenen un comú la cultura catalana i la basca és haver sobreviscut a repetits intents d’escanyament. Potser per això en tots dos casos tant la música com la llengua són l’expressió d’un xiscle, d’un crit potent, i compartir experiències ens és tan necessari com respirar.

Versió sonora

Nota:  ens comenta per Twitter que la mateixa paraula xirula (la forma més arcaica del txistu, d’ús ampli a Iparralde), prové del gascó xiular, igual que en català. [La propia palabra xirula (la forma más arcaica del txistu, de uso amplio en Iparralde) proviene del gascón xiular, igual que en catalán.]

 

Anuncis

26 Instruments onomatopeics

Per reproduir sons amb paraules fem servir onomatopeies, però també hi ha instruments que, pel mateix nom que reben, ens remeten al so que fan.

Per exemple, entre els instruments de vent tenim el xiulet i la flauta. Tots dos comencen amb una fricativa: xeix, efa… sons que es produeixen estrenyent el punt per on passa l’aire. Això mateix és el que fan els instruments de vent: sonen perquè l’aire passa amb força per un pas estret. Xiulet i flauta són mots onomatopeics.

Fixem-nos en uns quants noms d’instruments de percussió: timbal, tabal, tambor, bombo

Veieu que hi dominen les consonants oclusives (com t i b) i la nasal m? Així fan pensar en un cop sobtat seguit d’una vibració. O més aviat un doble cop, perquè són dues síl·labes. Un cas clar d’instrument onomatopeic i amb reduplicació és el tam-tam.

A part, derivat de timbal tenim timbala, i de tambor, tamborí. Més exòtics, en la marimba i el berimbau també es combinen bes i emes.

Un altre tipus de so és el que fa la matraca, carraca, xerrac o carrau. En aquest cas, la combinació d’oclusives i erres reflecteix un so sec i estrident. Més que música, aquests estris fan soroll… Tinguem en compte que xerrac té a veure amb xerricar, i que és el nom d’un tipus de serra.

I us deixem amb un instrument exòtic, molt apropiat per acabar. Amb una sola síl·laba, un sol cop, aconsegueix fer una entrada o un final contundent. Oi que endevineu de què es tracta? Sí: és és el gong!

Versió sonora