138 Els ocells més musicals 

Si hi hagués un pòdium dels animals més musicals, al graó més alt hi arribaria volant algun ocell, que en conjunt tenen fama de cantar bé. 

Ara, no tots els ocells canten igual, i per això tenim diferents paraules per referir-nos al so que emeten. N’hi ha que piulen, com els pollets; altres que refilen, com els canaris, i alguns xerrotegen, com l’oreneta. Les tórtores parrupegen i també ululen… Les gallines escatainen o escaïnen, i també catasquen o catasquegen, i fan cloc-cloc o cloquegen. Les oques claquen i nyequegen. Els ànecs també fan nyec-nyec, i n’hi ha que xiulen. Les perdius escotxeguen. Els galls fan quiquiriquic. Els coloms parrupen o parrupegen, i els corbs grallen

A la categoria d’honor dels ocells canors hi hauríem de posar els passeriformes, entre els quals hi ha els que serien pròpiament els ocells cantaires o cantadors. Segons la saviesa popular, entre ells la prima donna seria la calàndria, perquè cantar com una calàndria és sinònim de refilar. I el primo uomo, el rossinyol, perquè quan algú canta molt bé, diem que canta com un rossinyol

Un ocell ballador i cantador és el flamenc. Diuen que el nom de la música flamenca ve de la manera com es mouen aquests ocells camallargs, que sembla que ballin flamenc.

L’‘última actuació destacada d’algú, sovint un músic o artista’, s’anomena cant del cigne; fer una cosa amb el cant del gall és posar-s’hi molt d’hora, i quan diem que d’alguna cosa no se’n canta gall ni gallina vol dir que no se’n recorda ningú.

Sí: tot passa i tot s’oblida, però mentrestant anem fent la viu-viu i fins i tot una mica de piu-piu. Si ens continueu acompanyant, a part de paraules sentireu bona música. Una música tan plaent com el cant del rossinyol.

Versió sonora

116 El txistu

Al “Parlant de música” encara no havíem parlat del basc, èuscar o eusquera, una llengua que no pertany al grup de les romàniques que té al voltant, ni tampoc a cap altre grup. Es considera una llengua aïllada, l’única preindoeuropea que sobreviu a Europa.

L’aïllament fa que el basc sigui força diferent d’altres llengües, però, precisament en el cas del txistu, la més coneguda de les flautes basques, trobem unes quantes coincidències, musicals i lingüístiques, amb l’entorn català.

En eusquera, la paraula txistu té a veure amb ‘xiular’; en origen, un txistu és un ‘xiulet’, tant l’‘estri que serveix per xiular com el ‘so que es fa quan es xiula’.

El txistu es toca amb una sola mà, l’esquerra, com el nostre flabiol. Amb la dreta, el txistulari pica l’equivalent d’un tamborí. Com a la nostra cobla, en què el flabiol i el tamborí els toca la mateixa persona. A més, un dels noms que reben en basc tant aquest timbal com la persona que el toca és danbolin, paraula amb el mateix origen que tamborí.

D’altra banda, en eusquera txistu té un origen paral·lel al del verb català xisclar, que ve de fistulare. En llatí, fistŭla vol dir ‘flauta’, però també ‘conducte estret’, que és el que són tant una flauta com un txistu, i estrenye’s és el que fa la gola quan xisclem. Fistŭla, xiscle i txistu són totes tres paraules d’origen expressiu, que volen reproduir el so de l’aire quan passa per un conducte estret.

Quan respirem, l’aire entra i surt del cos sense esforç, tret que algú intenti escanyar-nos. I si una cosa tenen un comú la cultura catalana i la basca és haver sobreviscut a repetits intents d’escanyament. Potser per això en tots dos casos tant la música com la llengua són l’expressió d’un xiscle, d’un crit potent, i compartir experiències ens és tan necessari com respirar.

Versió sonora

Nota:  ens comenta per Twitter que la mateixa paraula xirula (la forma més arcaica del txistu, d’ús ampli a Iparralde), prové del gascó xiular, igual que en català. [La propia palabra xirula (la forma más arcaica del txistu, de uso amplio en Iparralde) proviene del gascón xiular, igual que en catalán.]