75 La música dels arbres

Segons l’autor de “La vida secreta dels arbres”, l’alemany Peter Wohlleben, els arbres es comuniquen per mitjà de les olors, dels colors i d’impulsos elèctrics. Però també perceben i emeten sons. Es comuniquen.

Wohlleben explica que, quan germinen, els cereals fan un sorollet, una crepitació de les arrels de 20 Hz. I que quan senten aquesta freqüència, altres brots de cereal s’orienten cap a la banda d’on ve el so. Reaccionen al que senten.

Potser us pregunteu: “I això què hi té a veure, amb la llengua i la música?” Doncs és que la llengua és comunicació i la música és so. I viceversa. I, com dèiem, les plantes es comuniquen, suposadament, amb el so. Però, a més, de les plantes ve la fusta, que és un material bàsic en la fabricació d’instruments: els de vent-fusta (com el clarinet o la flauta) però també el xilòfon, el piano, la viola, el llaüt

Parlant del llaüt… Sabeu d’on ve, la paraula? Doncs ve de l’àrab. Hi ha un instrument típic de l’Orient Mitjà que es diu ud. Precisament, un “avantpassat” del llaüt. I què vol dir en àrab la paraula ûd? Doncs ni més ni menys que ‘fusta’! Afegint-hi l’article al-, ûd passa a ser al-‘ûd, i d’aquí surt primer laüt i després llaüt.

Tot està relacionat i trobem música fins i tot en els arbres! Si voleu comprovar si les plantes parlen, canten o es comuniquen, feu l’experiment d’escoltar el creixement dels cereals. Penseu que s’ha de tenir l’orella molt fina per detectar un so de 20 Hz, però no deixeu de provar-ho: poseu a germinar un cereal i pareu l’orella. És difícil, però segurament, amb molta paciència, no és impossible!

Versió sonora

Anuncis

2 “Saxòfon”, “saxo” o “saxofon”?

Entre els instruments musicals, en trobem uns quants d’acabats en -fon. És un sufix que ve del grec phōn, i vol dir “so” o “veu”.

Així, tenim idiòfons, com les maraques, o membranòfons, com la pandereta. La flauta és un aeròfon i la guitarra un cordòfon. Si és elèctrica, un electròfon.

Entre els aparells que porten aquest sufix, tenim el gramòfon, el telèfon i el micròfon. I si ens falla l’orella, ens posem un audiòfon.

Totes aquestes paraules són compostos cultes. S’han format en català ajuntant dos termes que vénen del grec, i porten l’accent a la penúltima síl·laba.

Llavors, què passa amb el saxofon i el xilofon? Com és que ho podem dir amb l’accent a l’última síl·laba? Doncs perquè aquestes paraules no les vam crear en català sinó que ens van arribar a través del francès, i les vam començar a dir tal com sonaven en francès. Així les recull el diccionari, al costat de saxòfon i xilòfon.

Ah, i en el cas del saxòfon o saxofon encara hi ha una tercera manera d’anomenar-lo! Saxo! Igual com de la motocicleta hem anat a parar a la moto, del saxofon (o saxòfon) hem anat a parar al saxo.

Com vulgueu, doncs: saxo, saxòfon o saxofon.

Versió sonora