107 El charango

El charango és un instrument de corda típic dels països andins. De mida és petit, si fa no fa com un tiple menorquí o un ukelele. Però si l’ukelele té quatre cordes i el tiple quatre o cinc, el charango en sol tenir cinc parells, o sigui deu. Per això té el mànec i el claviller força grossos, comparats amb la caixa.

L’instrument (igual que el timple canari) té la caixa de ressonància bombada com l’esquena d’un animal. De fet, es construïa amb la closca d’un quirquincho, un tipus d’armadillo. Ara se sol fer buidant una peça de fusta, o bé amb fusta laminada, de manera que sembli una closca.

Molts estudiosos han investigat d’on ve la paraula, però no han arribat a cap conclusió definitiva.

Uns diuen que charango ve del quítxua chajhucu, que vol dir ‘xerraire’, combinat amb el castellà charanga, que a Amèrica és una ‘orquestra popular descompassada’. Altres veuen en charán l’onomatopeia d’un instrument de corda rascat i al darrere el sufix despectiu -ango. N’hi ha que defensen que el nom ve de les charangas dels colonitzadors espanyols d’Amèrica, que incloïen timples, instrument que alguns consideren l’origen del charango.

Abans del charango ja hi havia el charrango, un instrument primitiu rascat que fa força soroll. Potser per això, o potser pel menyspreu dels colonitzadors per la música indígena, charranguear i charanguear és ‘tocar malament’, o ‘tocar un instrument desafinat’.

El cas és que l’etimologia de charango continua sent un misteri per resoldre. I no passa res… Sentim com sona, deixem que la música ens porti imatges de còndors, llames i muntanyes verdes o nevades, i deixem-nos estar d’etimologies!

Versió sonora

5 Etimologia del cant (registres vocals)

De tots els registres vocals, el més greu i fosc correspon a la veu de baix. La paraula ve del llatí bassus, que vol dir ‘de poca talla, grassó’.

Baríton prové del grec βαρύς, ‘pesant’, i τóνος, ‘to’, és a dir, tot sumat, ‘so profund’.

Tenor ve de la mateixa paraula del llatí, derivada del verb tenēre, ‘tenir’, i té a veure amb la manera de ser. De fet, en català també vol dir ‘tarannà’. En l’accepció musical, prové de l’italià i s’aplica a la més aguda de les veus d’home.

Tot i això, hi ha veus d’home encara més agudes: les de contratenor i sopranista. Per sort, han passat a la història els castrati, o castrats, que eren emasculats de petits perquè d’adults mantinguessin la veu de nen, és a dir, una veu blanca.

De les veus de dona, la més greu és la de contralt, que ve de l’italià contralto, de contro- i alto, és a dir, ‘contra’ i ‘alt’, perquè canta en contrast amb la soprano.

Mezzosoprano és adoptat directament de l’italià. També en diem mezzo, que vol dir ‘mig’, perquè és la veu que hi ha entremig de la contralt i la soprano.

Acabem amb la soprano o tiple. La paraula soprano l’agafem de l’italià, i vol dir ‘superior, de més amunt’. L’etimologia ens ho diu tot: de totes les veus, la de soprano és la més aguda, la que arriba més amunt.

Versió sonora