88 La trompa d’Eustaqui

Hem parlat de trompes més d’una vegada. De l’instrument que es diu trompa, de l’enganyosa trompa marina, de la sorollosa trompeta i del greu trombó.

En canvi, fins ara no havíem al·ludit a Bartolomeo Eustachi, un anatomista del segle XVI que va estudiar a fons les orelles, i que per això dona nom a les trompes d’Eustaqui. Avui repassarem què hi ha a l’orella que fa que sentim la música.

Primer tenim l’orella externa (no pas *oïda, sinó orella!), amb un pavelló auricular que recull els sons i un conducte auditiu que els porta fins al timpà. Fixem-nos que la part final d’una trompeta, per on surt el so, també es diu pavelló, com el de l’orella. En realitat l’orella externa és com una trompeta, però en comptes d’emetre el so cap enfora, el recull i canalitza cap endins.

El timpà és una membrana que vibra amb el so, ben bé com un ‘timbal’, que és el que vol dir τύμπανον (‘timpà’) en grec. Aquesta vibració es transmet als ossets de l’orella mitjana: martell, enclusa i estrep, situats a la caixa timpànica. Caixa, com la de ressonància dels instruments. I martell i enclusa, com els que van inspirar Pitàgores sobre la proporció numèrica en la música.

La trompa d’Eustaqui baixa cap al nas, però l’orella continua pel laberint. Hi passem de pressa, per no perdre’ns pels conductes semicirculars o el vestíbul, i arribem al cargol o còclea, que té la mateixa forma de tub cargolat que una trompa, l’instrument.

Dins la còclea, l’òrgan de Corti emet el senyal sonor fins al nervi coclear, i d’aquest va al cervell. És llavors quan, gràcies a aquesta miniorquestra que és l’òrgan de l’audició, el so, la música, definitivament es transforma en una emoció que va molt més enllà de l’anatomia.

Versió sonora

 

Anuncis

64 Oïda o orella?

Tots tenim dues orelles a banda i banda del cap, com dues nanses. Si les tenim molt grosses i esbatanades, podem dir que tenim orelles de pàmpol, o un bon parell de pàmpols.

Les orelles són una part del cos, i cada una està formada per l’orella externa, la mitjana i la interna. Són òrgans anatòmics amb una funció específica: la de permetre que hi sentim. Les orelles són els òrgans de l’audició.

L’oïda, en canvi, no és cap òrgan del cos, sinó un sentit, el que ens permet percebre els sons. Podem tenir molt bona oïda –sentir-hi molt bé–, tocar d’oïda –per intuïció–, o ens pot fallar l’oïda. Però no podem fer servir la paraula oïda per referir-nos a la part del cos, a les orelles. Ens pot fer mal l’orella o podem tenir les orelles petites, però, atenció, no ens pot *fer mal l’oïda ni podem *tenir les oïdes petites!

Fixeu-vos que l’oïda és com la vista o el tacte: un sentit, un de sol. No va mai en plural.

En canvi, la paraula orella tant designa l’òrgan, és a dir, l’orella física,  com el sentit, l’audició: s’hi barregen l’òrgan i la funció.

Si parem orella, obrim l’orella o drecem les orelles, vol dir que escoltem amb interès. Si donem orella a una cosa, que l’escoltem. Si tenim orella musical, que tenim bona intuïció en matèria de música. Si som durs d’orella o tenim les orelles a cal ferrer, que no sentim bé el que ens diuen.

Dreceu l’orella, que resumim! Les orelles són els òrgans de l’audició, i en singular, l’orella, també el sentit. En canvi, l’oïda és el sentit, però mai mai mai l’òrgan!

Versió sonora