113 “La cançó del tururut” i el cuplet

Imatge de @tanaka_tatsuya
Un cuplet és una cançó lleugera amb textos picants i de vegades satírics. El gènere va ser molt popular a Catalunya, sobretot a començament del segle XX, i la paraula prové del francès couplet, que, com cobla en català, vol dir ‘conjunt de versos’. En el cas de la cobla sardanista, ‘conjunt de músics’. Tot plegat ve del llatí cōpŭla, que vol dir ‘unió’.
Segur que més d’un cop heu sentit cantar cuplets. Per exemple, a la Núria Feliu amb “La marieta de l’ull viu” o a la Guillermina Motta amb “La cançó del tururut”.
I què és el tururut, d’on ve la paraula? Tururut és una onomatopeia que imita el so de la trompeta, i també expressa que una cosa se n’ha anat en orris. “Tururut!”, diem quan alguna cosa acaba malament. I per referir-nos a qui en paga les conseqüències, “Tururut, tururut, qui gemega ja ha rebut!”.
Aquesta frase apareix a diferents cançons. A la d’“El senyor Ramon”, que cantava, per exemple, La Trinca, o al cuplet de “La cançó del tururut”. A més, als espectacles de putxinel·lis, almenys fa uns anys, les obres solien acabar amb el ball del Tururut, en què els diferents personatges es clavaven cops de bastó a tort i a dret.
Com que som gent civilitzada, no acabarem a bastonades, però sí amb frases fetes amb tururut. Tenim tururut sant Pere, tururut dotze hores, tururut pa amb oli… hi ha molts finals possibles amb tururut. Fins i tot n’hi ha de musicals, com ara tururut violes.  Que en aquestes violes no hi veieu instruments sinó flors? Doncs tururut flabiol, que aquí ho deixem!

Versió sonora

Nota: El grup Roba Estesa actualitza i capgira el tururut: “Les criades” (2016) passen a empaitar el senyor Ramon.

Anuncis

108 El verb “tocar”

Tocar és un verb onomatopeic i polisèmic, d’ús molt habitual i que ha generat un munt d’expressions. Un dia en portarem unes quantes que tenen relació amb la música.

Dèiem que tocar és onomatopeic; ja en llatí vulgar volia reproduir el soroll que es fa quan es dona un cop a un objecte. Per exemple, si piquem a una porta, quin soroll fa? Toc-toc! Doncs tocar ve d’aquesta onomatopeia, que és comuna a totes les llengües romàniques!

Pel que fa a això de ser un verb polisèmic, que podria semblar una cosa complicada, només vol dir que té diferents significats; en aquest cas, sobretot n’hi ha dos que ens interessen. El de ‘exercir el sentit del tacte’ i el de ‘fer sonar’, bàsic quan parlem de música.

Segons Joan Coromines, inicialment el verb tocar reproduïa el so d’un cop, concretament el de les campanes. D’aquí es devia passar a tocar a la porta, i d’aquí a ‘pegar’, i finalment s’arriba al significat més corrent del verb ara mateix, ‘exercir el sentit del tacte’.

El cas és que des del primer moment, per l’origen onomatopeic, el verb tocar està associat al so. Però, a més, hi ha l’accepció musical de tocar, la de ‘fer sonar un instrument’. Quan toquem un instrument, ho fem precisament ‘exercint el sentit del tacte’, en general posant-hi en contacte les mans.

En la interpretació de la majoria dels instruments hi estan implicats tot el cos i també la ment, però les mans en són les grans protagonistes. Pocs instruments trobarem en què no calgui fer servir les mans!

Hi ha un cas molt especial d’un instrument que es toca sense ser tocat: el theremin. Malgrat que no hi ha contacte físic entre el thereminista i l’instrument, és curiós de veure com l’intèrpret fa que soni: és com si amb una mà toqués un violí mentre amb l’altra amanseix una fera.

O sigui que ja ho veieu: fins i tot en instruments que es toquen sense ser tocats, les mans protagonitzen gairebé sempre l’acció de tocar.

Versió sonora

107 El charango

El charango és un instrument de corda típic dels països andins. De mida és petit, si fa no fa com un tiple menorquí o un ukelele. Però si l’ukelele té quatre cordes i el tiple quatre o cinc, el charango en sol tenir cinc parells, o sigui deu. Per això té el mànec i el claviller força grossos, comparats amb la caixa.

L’instrument (igual que el timple canari) té la caixa de ressonància bombada com l’esquena d’un animal. De fet, es construïa amb la closca d’un quirquincho, un tipus d’armadillo. Ara se sol fer buidant una peça de fusta, o bé amb fusta laminada, de manera que sembli una closca.

Molts estudiosos han investigat d’on ve la paraula, però no han arribat a cap conclusió definitiva.

Uns diuen que charango ve del quítxua chajhucu, que vol dir ‘xerraire’, combinat amb el castellà charanga, que a Amèrica és una ‘orquestra popular descompassada’. Altres veuen en charán l’onomatopeia d’un instrument de corda rascat i al darrere el sufix despectiu -ango. N’hi ha que defensen que el nom ve de les charangas dels colonitzadors espanyols d’Amèrica, que incloïen timples, instrument que alguns consideren l’origen del charango.

Abans del charango ja hi havia el charrango, un instrument primitiu rascat que fa força soroll. Potser per això, o potser pel menyspreu dels colonitzadors per la música indígena, charranguear i charanguear és ‘tocar malament’, o ‘tocar un instrument desafinat’.

El cas és que l’etimologia de charango continua sent un misteri per resoldre. I no passa res… Sentim com sona, deixem que la música ens porti imatges de còndors, llames i muntanyes verdes o nevades, i deixem-nos estar d’etimologies!

Versió sonora