84 Música i lletres

Hem parlat més d’un dia de la relació entre la música i els números, però, en canvi, no hem parlat gaire de les lletres, i ja tocaria. Perquè en la música i en la llengua la part essencial és sonora, però totes dues troben en l’escriptura una eina important.

Anotar una melodia en una partitura o escriure unes paraules en un paper obre la porta a reproduir-les més endavant, les fa perdurables i permet que altres persones les llegeixin i les interpretin.

L’escriptura està feta de signes, que en la música són els de la notació musical, i en els textos escrits, bàsicament, les lletres de l’alfabet.

Però aquestes lletres també són presents en la notació musical. De les notes que solem anomenar la si do re mi fa sol, també se’n diu A B C D E F i G. Noms de lletres!

A més, instruments com el violí o el violoncel tenen unes obertures a la caixa que, per la forma, s’anomenen efes. Un altre nom de lletra!

I un altre punt de contacte entre el món de les lletres i el de la música: les partitures són plenes de notes. I molts llibres erudits també en tenen, de notes: les notes al peu!

Finalment, el punt essencial. Una cançó popular, una cantata o una òpera no són altra cosa que el resultat de conjuminar lletra i música. Si lletra i música no coincidissin, no hi hauria cançons! I què faríem, sense cançons?

Versió sonora

28 Els valors de la jota

La jota és un ball popular de ritme ternari, molt arrelat a l’Aragó, però també a les terres de l’Ebre, el País Valencià i les Illes.

L’origen de la paraula és incert, però podria venir de l’àrab i ens ha arribat a través del castellà.

En alguns llocs del territori catalanoparlant es manté amb la fonètica original i l’anomenen [χóta], mentre que en altres s’ha convertit en cota [kɔ́tə]. En estàndard s’ha imposat la pronúncia [ʒɔ́tə], que aplica a la paraula escrita les regles de lectura del català.

Però a més de ser un ball, la jota també és una lletra, i cal dir que té valors molt diferents segons la llengua, i per això no sempre és fàcil de llegir.

En moltes llengües romàniques, la lletra j sona com en català. Per exemple en francès, al nom Jérome [ʒeróm], o en romanès. O en portuguès, a José [ʒuzɛ́].

En anglès el so és una mica diferent, africat, com a John [ʤɔ́n].

El castellà és potser l’única llengua en què la lletra j es llegeix amb el so gutural [χóta], com a Juan.

A la majoria de les llengües de l’est d’Europa i en islandès, la lletra j es llegeix com les “is” de iaia. Sona així en llengües eslaves com ara el polonès, el txec o el serbocroat; bàltiques com el letó; i també en llengües germàniques com l’alemany, el suec, el noruec, el danès i el neerlandès. Per exemple, a Johann [jóhan] en alemany o a Andrej [ándɾej] en txec.

Acabem amb un fet curiós sobre la lectura de la jota en català. Hi ha dues paraules en què podem llegir la lletra “j” de dues maneres diferents, totes dues es consideren genuïnes. Són jo [ʒɔ́] i ja [ʒá], que també podem pronunciar “io” [jɔ́] i “ia”[já].

I aquí s’acaba la jota!

Versió sonora