97 El busuqui i els sistemes d’escriptura

Cada llengua és un sistema organitzat d’expressió, amb regles pròpies. I aquesta expressió, que primordialment és oral, parlada, de vegades queda fixada gràcies a l’escriptura.

Els sistemes d’escriptura de les llengües del món són molt variats. El català és alfabètic, amb lletres que representen vocals i consonants. En hebreu només escriuen les consonants. El sistema japonès es basa en les síl·labes. En xinès, s’expressen conceptes amb ideogrames.

Limitant-nos als sistemes alfabètics, i només als que tenim més a prop, a part de l’alfabet llatí -el nostre-, potser els més coneguts són el ciríl·lic -que és el del rus- i l’alfabet grec.

Del grec, de la llengua grega, ve la paraula busuqui (μπουζούκι), que designa un instrument de la família dels llaüts típic de Grècia. Té la caixa de ressonància bombada com una panxa grossa, un mànec força llarg, i pot ser tricord o tetracord, és a dir, de tres o quatre cordes. I doncs… com hem d’escriure en català aquesta paraula d’origen grec?

Establir una regla per passar paraules d’una llengua a una altra (amb una forma estandarditzada) no és senzill quan provenen d’un alfabet diferent -com és el cas de busuqui! L’Institut d’Estudis Catalans té propostes sobre transcripció del rus, l’hebreu i l’àrab. En canvi, no hi ha norma oficial sobre el grec modern, i per això als textos en català hi trobem les paraules gregues escrites seguint criteris diferents.

En el cas de busuqui: de vegades ho trobem escrit amb u i de vegades amb o, u; amb essa o amb zeta; amb q, u o amb k… Sapigueu, però, que en aquesta paraula concreta el Termcat ja ha proposat una grafia, que vol reproduir la pronúncia original del grec amb les regles d’escriptura del català. Per tant, probablement el diccionari normatiu acabarà recollint busuqui escrit b, u, s, u, q, u, i, amb essa i q.

Versió sonora

Anuncis

37 Trencada com en una canÇó

Una cançó, una dolçaina o la maça amb què es pica un timbal presenten almenys dues coses en comú: que tenen relació amb la música i que contenen una lletra molt característica del català, la ç (ce trencada).

Aquesta lletra no és altra cosa que una c guarnida amb un diacrític, és a dir, un signe afegit que permet distingir-lo d’un altre d’igual. En aquest cas el que diferencia la c “normal” de la trencada és una mena de coma enganxada per sota.

En català, la ce trencada en general es pronuncia amb el so d’essa sorda, com a cançó o a romança. Per això podríem pensar que aquesta lletra es llegeix així en totes les llengües. Doncs no, no és així!

En les del nostre entorn més pròxim, la ç sona com en català. Per exemple en francès a François Bayle, en portuguès a pronunciação, o en occità a dançar.
Però en llengües que tenim una mica més lluny, com el turc, el kurd o l’albanès, la ç representa un so diferent: l’africat /tʃ/. Així, nosaltres escrivim cautxú amb tx, i en canvi en turc la paraula equivalent, kauçuk [káwtʃuk], s’escriu amb ce trencada.

Per tant, si mai heu de llegir un nom turc, kurd o albanès, per exemple el de l’heroi popular albanès Çerçiz Topulli [tʃɛ́rtʃistɔ́puli], que s’escriu amb dues ces trencades, recordeu que en aquestes llengües la ce trencada sona així, [tʃ], com a Çerçiz [tʃɛ́rtʃis], i no pas [s] com a canÇó.

Versió sonora