49 L’origen del faristol

El faristol és aquell objecte on els músics repengen les partitures. Com que forma un pla inclinat que es pot ajustar, permet llegir-les amb comoditat. Generalment es plega i té un peu ajustable.

No ho sembla, però aquest estri tan discret i pràctic té uns orígens força majestuosos. L’etimologia ens ho fa veure.

La paraula faristol està emparentada amb faldistori. Un faldistori és un seientque fan servir els bisbes per seure-hi o per repenjar-s’hi en les cerimònies solemnes.

Aquesta paraula, faldistori, ve del llatí, que l’agafa del fràncic. En la llengua dels antics francs, amb falden (que vol dir ‘plegar’) i stuol (‘cadiral’) es forma faldistôl, que vol dir ‘cadiral plegable’. D’aquí en català passa a fal·listol, que evoluciona fins a faristol.

I com es passa d’una cadira a un faristol? Doncs s’hi passa perquè els dos objectes s’assemblen. Per la forma, perquè tots dos solen estar formats per un peu i una base plegables i són fàcils de transportar. I també per les funcions: el faldistori serveix per repenjar-s’hi i al faristol s’hi repengen partitures.

 

Aquí us ho deixem! Pleguem el faristol… i pleguem!

 

Versió sonora

 

 

Anuncis

5 Etimologia del cant

De tots els registres vocals, el més greu i fosc correspon a la veu de baix. La paraula ve del llatí bassus, que vol dir ‘de poca talla, grassó’.

Baríton prové del grec barýs, ‘pesant’, i tónos, ‘to’, és a dir, tot sumat, ‘so profund’.

Tenor ve de la mateixa paraula del llatí, derivada del verb tenēre, ‘tenir’, i té a veure amb la manera de ser. De fet, en català també vol dir ‘tarannà’. En l’accepció musical, prové de l’italià i s’aplica a la més aguda de les veus d’home.

Tot i això, hi ha veus d’home encara més agudes: les de contratenor i sopranista. Per sort, han passat a la història els castrati, o castrats, que eren emasculats de petits perquè d’adults mantinguessin la veu de nen, és a dir, una veu blanca.

De les veus de dona, la més greu és la de contralt, que ve de l’italià contralto, de contro- i alto, és a dir, ‘contra’ i ‘alt’, perquè canta en contrast amb la soprano.

Mezzosoprano és adoptat directament de l’italià. També en diem mezzo, que vol dir ‘mig’, perquè és la veu que hi ha entremig de la contralt i la soprano.

Acabem amb la soprano o tiple. La paraula soprano l’agafem de l’italià, i vol dir ‘superior, de més amunt’. L’etimologia ens ho diu tot: de totes les veus, la de soprano és la més aguda, la que arriba més amunt.

Versió sonora