126 La gralla

gralla amb parts

Si hi ha un so característic de la festa al carrer, sigui cercavila, gegants, trabucaires o castells, és el de la gralla. Les gralles són la banda sonora de la festa: anuncien que comença, que arriba al moment culminant o que s’acaba; acompanyen cada activitat i contribueixen a augmentar-ne l’emoció. El toc de castells, per exemple, marca els temps de la construcció, indica als que formen part de la pinya o el tronc, o al públic, si es puja, es fa l’aleta, es descarrega o s’acaba.

La gralla és un instrument de vent de fusta, de canya doble, parent de la dolçaina, la tarota, el tible o la tenora. Arreu del món hi ha instruments semblants a la gralla (per exemple, la bombarda bretona) i és força antiga. A Catalunya pren força a partir del segle XVIII, decau a començament del XX i al segle XXI viu una nova esplendor.

Hi ha diferents tipus de gralles: gralla seca, gralla dolça o de claus, gralla baixa… i d’altres.

No és estrany que la gralla triomfi al carrer, ni tampoc que es digui com es diu. Sabeu d’on ve la paraula?

Gralla ve de grācŭlus, que en llatí (com en català gralla) és el nom d’un ocell negre, com un corb però molt més petit. Curiosament, les dues gralles, l’instrument i l’animal, tenen si fa no fa la mateixa mida: 35 centímetres.

La paraula llatina grācŭlus té l’origen en la forma protoindoeuropea *greh₂-k- més un sufix diminutiu. D’aquesta forma ve, en anglès, el verb onomatopeic croak, que és el que fan els gripaus quan rauquen. Vaja, que ve d’un soroll fet amb la gargamella i que se sent des de lluny. El crit aspre i potent que fan els còrvids és ben bé això, i aquests ocells quan criden, grallen.

Del crit de l’ocell ve el nom de l’instrument, la gralla, que fa un so molt més agradable i melodiós que els corbs, però no es pot negar que té un punt estrident. I això va molt bé per tocar al carrer, perquè tothom ho senti.

Per cert, i ja acabem: si els còrvids grallen, quan la tenora o la gralla fan els sons més aguts, es diu que espinguen. Si sentiu l’espinguet de les gralles, vol dir que la festa està en marxa!

Versió sonora

Anuncis

6 De la ronquera a l’afonia

Si l’altre dia parlàvem de les veus del cant, avui el tema són les dificultats per cantar.

Quan algú té el nas tapat, diem que fa veu de nas, que té veu de nas, o fins i tot que està ennassat. No hauríem de dir que és *gangós!

Si el problema no és al nas sinó al coll, la veu es pot tornar aspra, ronca, opaca. Parlem de veu esquinçada, trencada, cascada, esquerdada o de cossi. També diem que té rogall, està enrogallada o és rogallosa.

Per cert, no parlem de *carraspera, sinó de raspera, pessigolleig o rutija. I si algú està molt enrogallat, podem dir que té veu d’aiguardent o de cassalla. O que té la veu aiguardentina.

Dels adolescents que canvien la veu i se’ls trenca, diem que tenen veu de pollastre, o que fan galls.

Més veus estridents: les escardalenques, que són primes i esquerdades. Recordeu que de les veus molt agudes i cridaneres, en comptes de dir que són *de pito, podem dir que són d’espinguet.

I per avui ja n’hi ha prou. Callo, que ja tinc la veu mig presa, apagada, escanyada… Si bado una mica, acabaré afònica!

Versió sonora