6 De la ronquera a l’afonia

Si l’altre dia parlàvem de les veus del cant, avui el tema són les dificultats per cantar.

Quan algú té el nas tapat, diem que fa veu de nas, que té veu de nas, o fins i tot que està ennassat. No hauríem de dir que és *gangós!

Si el problema no és al nas sinó al coll, la veu es pot tornar aspra, ronca, opaca. Parlem de veu esquinçada, trencada, cascada, esquerdada o de cossi. També diem que té rogall, està enrogallada o és rogallosa.

Per cert, no parlem de *carraspera, sinó de raspera, pessigolleig o rutija. I si algú està molt enrogallat, podem dir que té veu d’aiguardent o de cassalla. O que té la veu aiguardentina.

Dels adolescents que canvien la veu i se’ls trenca, diem que tenen veu de pollastre, o que fan galls.

Més veus estridents: les escardalenques, que són primes i esquerdades. Recordeu que de les veus molt agudes i cridaneres, en comptes de dir que són *de pito, podem dir que són d’espinguet.

I per avui ja n’hi ha prou. Callo, que ja tinc la veu mig presa, apagada, escanyada… Si bado una mica, acabaré afònica!

Versió sonora

Anuncis