2 “Saxòfon”, “saxo” o “saxofon”?

Entre els instruments musicals, en trobem uns quants d’acabats en -fon. És un sufix que ve del grec phōn, i vol dir “so” o “veu”.

Així, tenim idiòfons, com les maraques, o membranòfons, com la pandereta. La flauta és un aeròfon i la guitarra un cordòfon. Si és elèctrica, un electròfon.

Entre els aparells que porten aquest sufix, tenim el gramòfon, el telèfon i el micròfon. I si ens falla l’orella, ens posem un audiòfon.

Totes aquestes paraules són compostos cultes. S’han format en català ajuntant dos termes que vénen del grec, i porten l’accent a la penúltima síl·laba.

Llavors, què passa amb el saxofon i el xilofon? Com és que ho podem dir amb l’accent a l’última síl·laba? Doncs perquè aquestes paraules no les vam crear en català sinó que ens van arribar a través del francès, i les vam començar a dir tal com sonaven en francès. Així les recull el diccionari, al costat de saxòfon i xilòfon.

Ah, i en el cas del saxòfon o saxofon encara hi ha una tercera manera d’anomenar-lo! Saxo! Igual com de la motocicleta hem anat a parar a la moto, del saxofon (o saxòfon) hem anat a parar al saxo.

Com vulgueu, doncs: saxo, saxòfon o saxofon.

Versió sonora