31 No ens aixafeu la guitarra!

Les frases fetes són grups de paraules que tenen el valor d’una de sola. El que signifiquen no es pot deduir de la suma dels seus components i costen molt de traduir d’una llengua a una altra.

Aixafar la guitarra és justament això, una frase feta que NO significa literalment “esclafar un instrument de corda”, sinó “desbaratar-li els plans a algú”. Se’n deriva un substantiu: aixafaguitarres.

El verb aixafar s’escriu amb una a i una i al començament. En alguns parlars predomina la pronúncia amb i: a[iʃ]afar, i en altres sense i, a[ʃ]afar. Però també es pot escriure xafar, començat directament amb la lletra x.  

Per cert, voleu uns quants consells amb sinònims d’”aixafar la guitarra”?

Si tenim bona voluntat, evitem espatllar o aigualir la festa a ningú, i també ensorrar-li la barraca per terra, fer-li la punyeta, la garseta, la guitza o la santíssima, o tirar-li la botifarra per terra. Si de cas, no li esguerrem el marro ni li esqueixem la grua. Recordem que és molt lleig tocar la pera, les pilotes o els pebrots, i també fer l’arquet, fer nyic-nyic o la tinyeta. Va, fem un esforç i no toquem el voraviu a la gent…!

En resum, si volem tenir una vida pacífica, no aixafem la guitarra a ningú, i deixem que la música continuï sonant!

Versió sonora

Nota: xafar en català oriental estàndard es pronuncia [∫]afar, amb un so fricatiu, i [ʧ]afar, africat, en els parlars occidentals

13 “Tan ric tan ric, fa músic”

Avui parlem de refranys i músics. Curiosament, el refranyer insisteix a relacionar la professió de músic amb els diners. Veurem com.

Unes quantes dites defensen que sense diners no es toca. “Pocs diners, poca música”, “Pocs diners, poc sermó i poca música” i “Si la butxaca no sona, els músics no poden tocar”.

Així devien reclamar els músics d’abans quan els deien que “Músic pagat mai no fa bon so”, per recordar-los que no cobrarien fins després de tocar.

I potser un cop acabat el ball, qui havia de pagar feia el desentès i els deia: “Música que no he d’escoltar, que la pagui un altre”.

Els músics no devien saber mai si cobrarien o no… A Ges ja els advertien: “La vila de Ges, està envoltada de pinyoners, i la gent no poden llogar músics perquè no tenen diners”. Si hi anaven a tocar, no podien dir que no estaven avisats!

També els podia passar com als músics de Toses, que segons la dita “tocaven de franc i feien el gasto”. Almenys, si no cobraven en efectiu, els devien donar menjar i beure.

Ja veiem per on anava la cosa, oi? Segurament “Passar més fam que un músic” i “Sastres, músics i sabaters, moltes postures i pocs diners” són el millor reflex de la realitat dels músics d’abans.

Vaja, que “Tan ric tan ric, fa músic” deu ser un joc de paraules onomatopeic i poca cosa més!

Versió sonora