8 Italianismes del cant

Fa uns dies vam parlar de les veus humanes: soprano, mezzo o castrati són paraules que adoptem directament de l’italià. Les escrivim i pronunciem com en italià.

D’altres, com contralt, les hem adaptat. Vénen de l’italià, però les diem i escrivim en català. En el cas dels castrati, ho podem sentir tant en italià com en versió catalanitzada: els castrats.

Les paraules baix i tenor provenen del llatí, i baríton del grec, però totes arriben al català i al conjunt de les llengües a través de l’italià.

I és que la música clàssica i l’italià estan molt lligats, i, entre els manlleus adoptats directament de l’italià i les paraules que en provenen, podríem fer tot un diccionari!

Sense sortir del cant, tenim els manlleus bel canto, un estil de cant virtuós que literalment vol dir ‘cant bonic’, i prima donna, o sigui, la ‘primera dona’, o cantant principal d’una òpera.

I evidentment, òpera i opereta també són adaptades de l’italià. Volen dir, respectivament, ‘obra’ i ‘obra petita’!

Acabem amb l’ària, una melodia pròpia de les obres líriques que en italià no vol dir altra cosa que ‘aire’.

Ho deixem aquí. Arrivederci!

Versió sonora

Anuncis

5 Etimologia del cant

De tots els registres vocals, el més greu i fosc correspon a la veu de baix. La paraula ve del llatí bassus, que vol dir ‘de poca talla, grassó’.

Baríton prové del grec barýs, ‘pesant’, i tónos, ‘to’, és a dir, tot sumat, ‘so profund’.

Tenor ve de la mateixa paraula del llatí, derivada del verb tenēre, ‘tenir’, i té a veure amb la manera de ser. De fet, en català també vol dir ‘tarannà’. En l’accepció musical, prové de l’italià i s’aplica a la més aguda de les veus d’home.

Tot i això, hi ha veus d’home encara més agudes: les de contratenor i sopranista. Per sort, han passat a la història els castrati, o castrats, que eren emasculats de petits perquè d’adults mantinguessin la veu de nen, és a dir, una veu blanca.

De les veus de dona, la més greu és la de contralt, que ve de l’italià contralto, de contro- i alto, és a dir, ‘contra’ i ‘alt’, perquè canta en contrast amb la soprano.

Mezzosoprano és adoptat directament de l’italià. També en diem mezzo, que vol dir ‘mig’, perquè és la veu que hi ha entremig de la contralt i la soprano.

Acabem amb la soprano o tiple. La paraula soprano l’agafem de l’italià, i vol dir ‘superior, de més amunt’. L’etimologia ens ho diu tot: de totes les veus, la de soprano és la més aguda, la que arriba més amunt.

Versió sonora