48 La claca

Diuen que l’emperador romà Neró era molt aficionat a la música, i que quan cantava o tocava la lira, per assegurar-se una bona resposta del públic, convocava 5.000 soldats al concert perquè li fessin de claca.

A part d’aplaudir-lo i riure-li les gràcies, aquests soldats entonaven un encomi dedicat a l’emperador. Aquesta paraula prové del grec ἐγκώμιον, que vol dir ‘lloança’, i d’aquí ve encomiable, ‘digne d’elogi’. A més, en català tenim una paraula que vol dir ‘digne d’aplaudiment’, i de fet té la mateixa arrel que el verb aplaudir. És plausible, que també vol dir ‘versemblant’.

Però tornem a la claca… La claca no és altra cosa que l’aplaudiment per encàrrec i, sense arribar a l’exageració de Neró, ha tingut èpoques d’esplendor. Al segle XIX es va professionalitzar i les feines es repartien: hi havia caps de claca i comissaris, n’hi havia uns que reien, uns que ploraven, uns que feien broma i uns altres que demanaven bisos… Fins i tot es van crear agències de claca, sovint vinculades a grans teatres, com el de la Scala de Milà, el Metropolitan de Nova York o la Royal Opera House de Londres.

Pel que fa a l’etimologia, la paraula claca ve del francès claque, que també vol dir bufetada, o sigui, cleca. Tant claca com cleca, ja es veu, tenen origen onomatopeic. Us sembla plausible?

I ja està, hem acabat.

Ui, no se sent cap aplaudiment? Vaja, m’he tornat a descuidar de contractar la claca!

 

Versió sonora

Anuncis

33 L’hora dels aplaudiments

Si aneu gaire a concerts, ja sabeu que la música no és l’únic so que s’hi sent. Sempre hi ha algun estossec, el paper de cel·lofana d’un caramel, el brunzit d’un mòbil i, al final, els aplaudiments.

Picar de mans per mostrar alegria és un gest universal que compartim persones i micos. Ens surt per instint. I alhora és un acte social, una convenció, per mostrar aprovació col·lectivament, per exemple al final d’un concert.

De picar de mans o aplaudir també en diem batre de mans. I, sobretot en llenguatge infantil, fer ballmanetes o fer mamballetes.

Les paraules aplaudir i aplaudiment venen del llatí applaudĕre. Els antics romans també tenien explaudĕre, un verb de desaprovació, perquè quan un artista no els agradava picaven de mans per fer-lo fora de l’escenari. En català en aquest cas piquem de peus, escridassem l’artista o el xiulem.  

Quan els aplaudiments són intensos, parlem d’ovacionar. Ovació ve del llatí, ovatio, que era la ‘celebració d’un triomf menor’. Es diu així perquè la cerimònia romana acabava amb el sacrifici d’una cabra, és a dir bestiar oví.

Si al final d’un concert l’entusiasme es desferma, també s’hi poden sentir crits i exclamacions. En aquest cas, parlem d’aclamar, que ve del llatí clamare, ‘cridar’, i victorejar, que ve de víctor, ‘vencedor’.

Feu el que us surti del cor: piqueu de peus, aplaudiu, ovacioneu, aclameu o victoregeu, però, si pot ser, agraïu la imprescindible feina dels artistes!

Versió sonora