48 La claca

Diuen que l’emperador romà Neró era molt aficionat a la música, i que quan cantava o tocava la lira, per assegurar-se una bona resposta del públic, convocava 5.000 soldats al concert perquè li fessin de claca.

A part d’aplaudir-lo i riure-li les gràcies, aquests soldats entonaven un encomi dedicat a l’emperador. Aquesta paraula prové del grec ἐγκώμιον, que vol dir ‘lloança’, i d’aquí ve encomiable, ‘digne d’elogi’. A més, en català tenim una paraula que vol dir ‘digne d’aplaudiment’, i de fet té la mateixa arrel que el verb aplaudir. És plausible, que també vol dir ‘versemblant’.

Però tornem a la claca… La claca no és altra cosa que l’aplaudiment per encàrrec i, sense arribar a l’exageració de Neró, ha tingut èpoques d’esplendor. Al segle XIX es va professionalitzar i les feines es repartien: hi havia caps de claca i comissaris, n’hi havia uns que reien, uns que ploraven, uns que feien broma i uns altres que demanaven bisos… Fins i tot es van crear agències de claca, sovint vinculades a grans teatres, com el de la Scala de Milà, el Metropolitan de Nova York o la Royal Opera House de Londres.

Pel que fa a l’etimologia, la paraula claca ve del francès claque, que també vol dir bufetada, o sigui, cleca. Tant claca com cleca, ja es veu, tenen origen onomatopeic. Us sembla plausible?

I ja està, hem acabat.

Ui, no se sent cap aplaudiment? Vaja, m’he tornat a descuidar de contractar la claca!

 

Versió sonora

Anuncis

47 Trompes, trompetes i patacades

Les persones que han pogut sentir en directe el crit d’un elefant enfadat diuen que és espaordidor. Pensem que una trompa d’elefant fa uns dos metres de llarg i pesa més de 100 quilos. No és estrany que quan l’animal bramula se’l pugui sentir a 3 km de distància.

Igual que el “nas” de l’elefant, tenim un instrument de vent-metall que es diu trompa. És difícil que superi en soroll la de l’elefant, però pels 35 centímetres de diàmetre que té, deu-n’hi-do!

L’etimologia de la paraula trompa no és segura. N’hi ha que hi veuen un origen onomatopeic i d’altres la vinculen a στρομβός, que en grec vol dir ‘cargol de mar’. En qualsevol cas, tant la probòscide de l’animal com els cargols marins, com l’instrument de vent-metall, poden fer força soroll i s’assemblen de forma: tots són un tub que es cargola en espiral.

Trompeta és un diminutiu de trompa, una ‘trompa petita’. En canvi, trombó ve d’un augmentatiu en italià, trombone, que ve de tromba, ‘trompeta’. Un trombó seria, doncs, una ‘trompeta grossa’.

Però no tots els derivats de trompa són instruments. Una  trompada és un ‘cop de trompa’, però també qualsevol ‘cop fort’, una patacada. I entrompar-se ve de trompa, ‘borratxera’. S’hi afegeix anar de trompis, que vol dir ‘caure, anar per terra’.

Vaja, que tocar la trompa, la trompeta o el trombó no tenen més perill que el de fer soroll. Però vigileu amb altres trompes, que poden acabar en caiguda i patacada!

Versió sonora

46 Germanismes musicals 2 (lied)

Avui tornem a parlar de germanismes. En concret, de lied.

En alemany la paraula lied vol dir senzillament ‘cançó’, però en català l’hem adoptada amb un significat més precís, i designa la ‘cançó culta, generalment en llengua alemanya i acompanyada amb piano’.

Es tracta d’un manlleu no adaptat. Per tant, ho escrivim lied i ho pronunciem [lit], com en alemany.

El dubte lingüístic pot ser: sent una paraula alemanya, fem el plural com en català, o com en alemany?

Doncs la regla general és fer el plural afegint una essa a la paraula, com si fos catalana: per tant, lieds [lits]. Però en aquest cas també podem fer lieder [líðə], pronunciat com en alemany, o [líðər], més catalanitzat.

Això que hi hagi més d’una possibilitat passa amb alguns manlleus, pocs, que no s’han integrat del tot al sistema català. És el cas, per exemple, de land, la paraula que designa cada un dels territoris d’Alemanya i Àustria, que en català pot fer el plural länder [lɛ́ndə/lɛ́ndər], com en alemany, o bé lands, com en català.

Per tant, en singular lied, escrit com en alemany. I en plural, lieds o lieder , com ens agradi més, mentre la normativa no desestimi clarament una de les dues formes.

Versió sonora

45 Diades, himnes i senyeres

Aquesta setmana parlem de diades, com sempre des del punt de vista lingüisticomusical.

Diada és un derivat intensiu de dia. Afegim a dia el sufix -ada i es converteix en una ‘festa grossa’, un ‘dia assenyalat’. Així, tenim la diada de Corpus, o una diada castellera. Però la diada per antonomàsia és l’Onze de Setembre, la Diada amb majúscula.

A casa nostra, les festes solen tenir una part gastronòmica (amb un pastís o un tortell) i una part musical, que sovint és un himne.

La paraula himne té l’origen en el llatí hymnus, que ve del grec ὕμνος. És una composició que exalça els ideals d’un individu o un col·lectiu. Quan aquest col·lectiu és una nació, parlem d’himne nacional.

A Catalunya l’himne nacional oficial és, des del 1993, “Els segadors”, però també en tenim d’oficiosos: des de “L’emigrant” fins a “El cant dels ocells” o “El virolai”, les sardanes “La santa espina” i “L’Empordà” i, molt destacat, “El cant de la senyera”.

La paraula senyera ve de senya, procedent de signum, que en llatí era l’emblema que identificava cada una de les unitats de l’exèrcit romà. Senyera vol dir ‘bandera’ en general, però en l’ús ha acabat designant la ‘bandera catalana’, la quadribarrada clàssica.

Finalment, proclamada neologisme 2014 per l’Institut d’Estudis Catalans, tenim estelada, la bandera que simbolitza la independència de Catalunya. S’anomena així perquè a les quatre barres s’hi ha afegit un estel.

Ens acomiadem amb totes aquestes banderes voleiant al damunt dels nostres cants. Que passeu una bona setmana!

Versió sonora

44 El francès i el ballet

Així com la llengua de l’òpera és l’italià, el ballet és inseparable del francès.  

(El rei de França Lluís XIV, que era molt aficionat al ball, va fundar l’Acadèmia Reial de Dansa al segle XVII. Arran d’això, el francès es proclama la llengua del ballet.)

La direcció, els moviments, els desplaçaments, els salts… cada cosa té un nom… en francès! Així, encara que parlem en català, diem en avant (que vol dir ‘endavant’), en arrière (‘cap enrere’), en face (‘de cara’) o croisé  (‘creuat’).

També hi ha endehors  i endedans (‘enfora’ i ‘endins’).

I un munt de participis, com ara allongé (‘estirat’), effacé  (‘amagat’), coupé  (‘tallat’), o chainés (‘encadenats’).

A més, hi ha el battement (de ‘batre’), que pot ser fondu (‘fos’),  frappé (‘picat’), glissé (‘lliscat’),  jeté (‘llançat’), tendu (‘estès’), o d’altres tipus.

També hi ha expressions, com ara cou-de-pied  (‘coll del peu’), entrechat quatre  (‘entrecreuat’, més el número 4) o rond de jambe en l’air (‘cercle amb la cama enlaire’).

Entremig de tantes paraules franceses, sí que es diuen en català les posicions dels peus, de la primera a la sexta. I les dels braços: preparació, primera, segona, tercera, quarta, quarta creuada i cinquena. Entre les catalanes primera i segona, però, es cola la francesa demi-seconde, o demí. I també s’acostumen a dir en català canvi, contratemps o mitja punta.

En francès, ballet [bəʎɛ́t] és ballet [balé], que prové de l’italià balletto [ballɛ́tto], diminutiu de ballo [bállo] , ‘ball’. Ballet vol dir, doncs, “ball petit”.

Ho deixem aquí i sortim de puntetes de l’escenari…

Versió sonora

43 Germanismes musicals 1 (fiscorn, xotis, iòdel) 

La cultura alemanya ha estat bressol de grans músics. Bach, Beethoven, Mozart, Schubert … No acabaríem mai la llista!

En canvi, si parlem de l’aportació de la llengua alemanya al lèxic musical, la llista no és gaire llarga. 

Prové de l’alemany el nom d’un instrument de la nostra cobla, el fiscorn. Ve de flügelhorn, que vol dir ‘corn d’ales’. Es diu així perquè donava l’ordre d’atac als flancs, és a dir, les ales, de l’exèrcit o d’una partida de caça. Barrejat amb la paraula italiana fischietto, que vol dir ‘xiulet’, en italià es va convertir en fliscorno, després va passar a fiscorno i, finalment, en català fiscorn.

Una altre germanisme és xotis. Encara que designi el ball típic madrileny, ve de schottisch, que en alemany vol dir ‘escocès’, i es balla en diferents països. Per exemple, en uns quants llocs d’Amèrica, on van portar la dansa els emigrants alemanys i polonesos.

L’últim germanisme d’avui és iòdel, el típic cant tirolès en què la veu diguem-ne “normal” passa de cop al falset, de manera que els aguts ressonen per valls i cims. La paraula ve d’un verb alemany onomatopeic derivat del crit “iò”. El iòdel servia perquè els pastors cridessin el bestiar, i també per comunicar els pobles.

Un altre dia potser parlarem de lied i leitmotiv, també aportacions de l’alemany al lèxic musical, però avui ho deixem aquí, amb el iòdel.

Versió sonora

Uns quants exemples més de compositors de cultura alemanya: Tellemann, Händel, Gluck, Haydn, Mendelssohn, Schumann, els Strauss, Brahms, Wagner, Bruckner, Mahler, Paul Hindemith, Carl Orff, Schönberg, Alban Berg, Stockhaussen…

 

42 Petites formacions musicals (més números)

En música no tot són orquestres simfòniques i filharmòniques i grans cors professionals. Les agrupacions més petites, professionals o amateurs, també poden sonar molt bé. Avui en parlem!

En música instrumental o vocal, la unitat mínima és l’intèrpret individual, el solista. Quan, dins un grup, un sol músic interpreta un fragment sense acompanyament, diem que fa un solo.

Si diem que actua sol o tot sol, és que toca sense cap més músic. I si no té companyia de cap mena, ni tan sols de públic, diem que toca a soles.

En grups de dos i de tres músics, parlem de duo i de trio, o bé de duet i tercet. Aquests termes designen l’agrupació de dos (o tres) músics, i també les composicions pensades per a aquestes formacions.

En conjunts més grans només hi ha una paraula per xifra. Entre els quatre i els nou integrants tenim el quartet, el quintet, el sextet, el septet, l’octet i el nonet.

Hem vist que, relacionat amb dos, tenim duo i duet, procedents de l’italià. Però a part d’això hi ha el doset, un derivat de dos també relacionat amb la música. Un doset és un grup de dues notes iguals que es toquen en el temps que correspondria a tres notes de la mateixa figura. Com el doset, hi ha el treset (interpretat en el temps de dues o quatre notes), el cinquet (en el temps de quatre), el siset (també en el temps de quatre) i el setet (en el temps de vuit).

Ja ho veieu: els números i la música es relacionen per totes bandes!

Versió sonora

41 De la “tornada” al “ritornello”

Moltes cançons tenen tornada. Són aquells versos que apareixen amb regularitat entre les altres estrofes, una part que es va repetint, sempre amb la mateixa lletra i la mateixa tonada. Per això, perquè van tornant, s’anomenen tornada.

Normalment, la tornada és el fragment més fàcil de recordar d’una cançó, el que taral·legem quan volem que algú la identifiqui.

Si hi ha unes parts de solista i unes altres que es canten col·lectivament, la tornada la sol cantar el grup. Segurament per això en anglès s’anomena chorus, que vol dir ‘cor’.

En castellà en diuen estribillo. Per què? Doncs perquè és com un petit estrep que serveix per repenjar-s’hi. És una base, un punt de suport en la progressió de la cançó.

En francès i alemany la tornada és el refrain , que en anglès es pronuncia [rifréjn]. Altres llengües, com el rus o el neerlandès, també fan servir paraules semblants a refrany. I en català tant refrany com recoble són sinònims de tornada.

En italià, en diuen ritornello, que vindria a ser una ‘tornada petita’.

En català i altres llengües ritornello és un terme musical, però té un significat una mica diferent del de tornada. El ritornello, com la tornada, és un fragment que es va repetint al llarg d’una obra. La diferència és que la tornada és invariable i cantada, mentre que el ritornello sol ser instrumental i pot tenir petites variacions.

Recordeu-ho: en català no necessitem dir estribillo. La paraula tornada designa el mateix concepte i és ben viva i comprensible!

Versió sonora

 

40 Intervals musicals (música i números)

Diuen que el savi Pitàgores passejava un dia pel carrer quan va sentir uns cops rítmics i harmònics. Venien de cal ferrer, que picava sobre l’enclusa amb martells de mides diferents.

Estudiant-ho, els pitagòrics també es van adonar que si feien sonar totes alhora cordes de llargada diferent, de vegades sonaven bé i de vegades, no gaire. Depenia de l’interval, la distància entre els diferents sons, i tenia a veure amb les proporcions en la llargada de les cordes.

Aquestes proporcions fan que els intervals s’expressin amb numerals ordinals. Segons la distància entre les notes, diem que l’interval és una segona, tercera, quarta, quinta, sexta, sèptima o octava.

Fixem-nos que a partir del 5 els numerals ordinals tenen doble versió: n’hi ha uns de formació regular en català, com cinquè, i uns altres que provenen directament del llatí, com quint.

Els d’ús més general ara mateix són els que es formen amb el sufix o -ena. De cinc, cinquè cinquena, i així successivament. Així, parlem de la cinquena i la sisena simfonia de Beethoven, de la setena actuació d’una orquestra o del vuitè vers del coral d’una cantata.

Els numerals que prenem del llatí, com quint, de quintus, només tenen alguns usos específics, com precisament aquest dels intervals de quinta, sexta, sèptima i octava. Es podria dir que són l’excepció.

Ja per acabar, recordeu que NO és *intèrval sinó interval, que rima, precisament, amb musical!

Nota: Si hi voleu aprofundir, podeu llegir l’article d’Oriol Romaní “Parlem d’intervals”, publicat a l'”Esmucdigital”.

Versió sonora

39 Muses, música i musiques

La paraula música prové del grec τέχνη μουσική, és a dir, ‘l’art de les muses’.

En la mitologia grega, les muses (no pas *musses!) eren filles de Zeus, el deu suprem de l’Olimp, i Mnemosine, la deessa de la memòria, i inspiraven tant la literatura com la ciència i les arts en general.

A la Grècia antiga, la paraula música incloïa qualsevol art inspirada per les muses, fins i tot l’astronomia, però protegien sobretot la poesia i el que ara entenem pròpiament per música, l’art de combinar els sons seguint les lleis de la melodia, l’harmonia i el ritme.

Cal dir, però, que en català la paraula música no sempre es refereix a una melodia harmònica, sinó que, en una antífrasi, és a dir, expressant el contrari del que significa, apareix a diferents frases fetes. Per exemple, a moure música, que vol dirprovocar baralles o crits”.

Amb aquest ús antifràstic, significant “complicacions i maldecaps”, es fa servir sobretot la variant plana musica, més que l’esdrúixola música. Així, tenir musiques vol dir “tenir disputes”; anar darrere musiques, “ficar-se en embolics”, i riure’s de la musica, “no immutar-se per les adversitats”.

De la musica venen les musicadures o musiqueries, complicades figures fetes treballant la fusta amb un burí. I “no em vingueu amb musiqueries” vol dir el mateix que “no em vingueu amb romanços”.

Acabem. Que passeu un bon dia, ben ple de música i sense gaires musiques!

Versió sonora