33 L’hora dels aplaudiments

Si aneu gaire a concerts, ja sabeu que la música no és l’únic so que s’hi sent. Sempre hi ha algun estossec, el paper de cel·lofana d’un caramel, el brunzit d’un mòbil i, al final, els aplaudiments.

Picar de mans per mostrar alegria és un gest universal que compartim persones i micos. Ens surt per instint. I alhora és un acte social, una convenció, per mostrar aprovació col·lectivament, per exemple al final d’un concert.

De picar de mans o aplaudir també en diem batre de mans. I, sobretot en llenguatge infantil, fer ballmanetes o fer mamballetes.

Les paraules aplaudir i aplaudiment venen del llatí applaudĕre. Els antics romans també tenien explaudĕre, un verb de desaprovació, perquè quan un artista no els agradava picaven de mans per fer-lo fora de l’escenari. En català en aquest cas piquem de peus, escridassem l’artista o el xiulem.  

Quan els aplaudiments són intensos, parlem d’ovacionar. Ovació ve del llatí, ovatio, que era la ‘celebració d’un triomf menor’. Es diu així perquè la cerimònia romana acabava amb el sacrifici d’una cabra, és a dir bestiar oví.

Si al final d’un concert l’entusiasme es desferma, també s’hi poden sentir crits i exclamacions. En aquest cas, parlem d’aclamar, que ve del llatí clamare, ‘cridar’, i victorejar, que ve de víctor, ‘vencedor’.

Feu el que us surti del cor: piqueu de peus, aplaudiu, ovacioneu, aclameu o victoregeu, però, si pot ser, agraïu la imprescindible feina dels artistes!

Versió sonora

32 Epònims de la música

Un epònim és una paraula que ve d’un nom de persona.

Per exemple, són epònims l’acte de protesta anomenat boicot, el gos dobermann i el jerseiet que coneixem com a rebeca.

Però parlem d’epònims musicals!

Adolphe Sax era un belga inventor d’instruments. A partir del seu cognom es va batejar el saxofon. I li devia agradar posar el seu nom a les coses, perquè també va inventar el saxotromba, el saxhorn i la saxtuba!

Un altre epònim és decibel, la unitat de mesura de la intensitat acústica. Correspon a la desena part del bel, i pren el nom de l’escocès Graham Bell, que va patentar el telèfon. Per sota de 0 dB no sentim res; 40 és la intensitat d’una conversa, i 120 dB, la d’un concert de rock.

Un altre epònim és la nota do, que ve del cognom de Giovanni Battista Doni, que és qui va posar el nom a les notes musicals.

I l’últim epònim té relació amb la música coral. Prové d’un personatge de la mitologia grega a qui s’atribueix la invenció de la lira. Va baixar a l’Hades per recuperar la seva estimada Eurídice. Sabeu de qui es tracta? Doncs sí: d’Orfeu.  Afegint-hi ōdeĩon, que en grec vol dir ‘auditori’, en surt la paraula orfeó.

Versió sonora

Nota: L’administrador de finques anglès anomenat Boycott [bòicòt] era tan abusiu amb els seus arrendataris que es van acabar revoltant contra ell. Per això l’home té el trist honor d’haver passat a la història amb la paraula boicot. També és un epònim la raça de gos creada per protegir el senyor Dobermann quan anava a recaptar impostos. I rebeca, el jersei de punt obert del davant, que ve d’una pel·lícula d’Alfred Hitchcock.

 

31 No ens aixafeu la guitarra!

Les frases fetes són grups de paraules que tenen el valor d’una de sola. El que signifiquen no es pot deduir de la suma dels seus components i costen molt de traduir d’una llengua a una altra.

Aixafar la guitarra és justament això, una frase feta que NO significa literalment “esclafar un instrument de corda”, sinó “desbaratar-li els plans a algú”. Se’n deriva un substantiu: aixafaguitarres.

El verb aixafar s’escriu amb una a i una i al començament. En alguns parlars predomina la pronúncia amb i: a[iʃ]afar, i en altres sense i, a[ʃ]afar. Però també es pot escriure xafar, començat directament amb la lletra x.  

Per cert, voleu uns quants consells amb sinònims d’”aixafar la guitarra”?

Si tenim bona voluntat, evitem espatllar o aigualir la festa a ningú, i també ensorrar-li la barraca per terra, fer-li la punyeta, la garseta, la guitza o la santíssima, o tirar-li la botifarra per terra. Si de cas, no li esguerrem el marro ni li esqueixem la grua. Recordem que és molt lleig tocar la pera, les pilotes o els pebrots, i també fer l’arquet, fer nyic-nyic o la tinyeta. Va, fem un esforç i no toquem el voraviu a la gent…!

En resum, si volem tenir una vida pacífica, no aixafem la guitarra a ningú, i deixem que la música continuï sonant!

Versió sonora

Nota: xafar en català oriental estàndard es pronuncia [∫]afar, amb un so fricatiu, i [ʧ]afar, africat, en els parlars occidentals

30 Bisos i propines

Quan s’acaba un concert és habitual que els músics, en resposta als aplaudiments, ofereixin alguna peça de regal, fora de programa. D’aquestes peces se’n diu bisos.  

La paraula ve del llatí bis, que vol dir “dues vegades”, i en moltes llengües té aquest significat d’obra que serveix de propina al final d’un concert. En català també en diem així mateix, propina, i a més tenim el verb bisar, que vol dir el mateix que fer un bis.

Si ens hi poséssim estrictes, un bis seria només la repetició d’una de les peces que s’acaben d’interpretar, mentre que una propina tant podria ser una obra ja interpretada com una de nova. A la pràctica, els dos termes funcionen com a sinònims, encara que podríem fer aquesta distinció. Peça repetida, bis. Peça nova, propina.

En anglès en diuen encore, que ve del francès, però els francesos més aviat fan servir bis, rappel o une autre. I aquí, entre nosaltres, “Una altra!” és el que el crida el públic per reclamar una propina de l’artista si amb els aplaudiments no ho aconsegueix.

S’anomenin com s’anomenin, i preparats o improvisats, els bisos o propines sempre s’han de fer pregar una mica. Ja ho deia el director hongarès János Ferencsik: “No hi ha res pitjor que fer un bis abans d’hora”.

 Versió sonora

Nota:  Es diu bis, entre altres llengües, en portuguès, italià, castellà i català, i també en holandès, polonès i ucraïnès.
En diverses llengües bis es refereix no tan sols a una peça repetida, sinó a una de nova.  Així ho recullen diccionaris com el Garzanti en italià, el Larousse en francès, el de la Real Academia Española en castellà o, en català, el Diccionari de locucions i frases llatines d’Antoni Peris (2001).
Jaume Corbera aporta l’ús de plus amb el significat de ‘peça nova interpretada al final del programa’, en oposició a bis, ‘peça repetida’.

 

29 Dos pianos iguals però diferents

Avui tornem a parlar de manlleus, paraules que una llengua manlleva, agafa, d’una altra, en aquest cas el català de l’italià.

I com és que tenim dos pianos iguals però diferents? Doncs perquè en l’àmbit musical la paraula piano té dos usos ben diferenciats.

Un dels pianos és l’instrument que tots coneixem, de tecles negres i blanques. Piano és una forma escurçada a partir de pianoforte.  Es va anomenar així perquè permetia tocar fluix (piano) i fort (forte), amb intensitat variable. Vaja, que si en comptes de manllevar de l’italià la forma piano traduíssim literalment pianoforte, d’un piano en diríem un fluixfort! Es fa estrany, oi?

Piano, l’instrument, és un manlleu adaptat fonèticament. S’escriu com en italià, però en català oriental ho pronunciem amb el so [u] al final perquè ja és una paraula del tot nostra.

El segon piano és tota una altra cosa. Les partitures inclouen sovint indicadors de tempo o d’intensitat. Anotacions que indiquen a quina velocitat i a quin volum s’han d’interpretar, i acostumen a ser paraules italianes: allegro [alégro], andante [andànte], presto [prèsto], crescendo [kreshèndo]… i unes quantes més, com ara piano.

Aquests manlleus no s’han adaptat. Els escrivim i pronunciem com en italià.

Així, en català oriental, l’indicador d’intensitat és l’adverbi piano [piáno] i en canvi l’instrument, un substantiu, és el piano [piánu]. Això que dèiem: dos pianos iguals, però diferents!

Versió sonora

28 Els valors de la jota

La jota és un ball popular de ritme ternari, molt arrelat a l’Aragó, però també a les terres de l’Ebre, el País Valencià i les Illes.

L’origen de la paraula és incert, però podria venir de l’àrab i ens ha arribat a través del castellà.

En alguns llocs del territori catalanoparlant es manté amb la fonètica original i l’anomenen [χóta], mentre que en altres s’ha convertit en cota [kɔ́tə]. En estàndard s’ha imposat la pronúncia [ʒɔ́tə], que aplica a la paraula escrita les regles de lectura del català.

Però a més de ser un ball, la jota també és una lletra, i cal dir que té valors molt diferents segons la llengua, i per això no sempre és fàcil de llegir.

En moltes llengües romàniques, la lletra j sona com en català. Per exemple en francès, al nom Jérome [ʒeróm], o en romanès. O en portuguès, a José [ʒuzɛ́].

En anglès el so és una mica diferent, africat, com a John [ʤɔ́n].

El castellà és potser l’única llengua en què la lletra j es llegeix amb el so gutural [χóta], com a Juan.

A la majoria de les llengües de l’est d’Europa i en islandès, la lletra j es llegeix com les “is” de iaia. Sona així en llengües eslaves com ara el polonès, el txec o el serbocroat; bàltiques com el letó; i també en llengües germàniques com l’alemany, el suec, el noruec, el danès i el neerlandès. Per exemple, a Johann [jóhan] en alemany o a Andrej [ándɾej] en txec.

Acabem amb un fet curiós sobre la lectura de la jota en català. Hi ha dues paraules en què podem llegir la lletra “j” de dues maneres diferents, totes dues es consideren genuïnes. Són jo [ʒɔ́] i ja [ʒá], que també podem pronunciar “io” [jɔ́] i “ia”[já].

I aquí s’acaba la jota!

Versió sonora

 

27 Mandra cançonera

La paraula cançó té a veure sobretot amb les composicions musicals i la poesia, però en plural, cançons, també vol dir “raons que no treuen cap a res”.

Així, si algú ens dona excuses inconsistents li podem dir: “No em vinguis amb cançons!”, i després engegar-lo: “Au, vés, que no estic per orgues!”. I un cop ja hagi marxat, pot ser que pensem: “És la cançó de l’enfadós, això…!

Ja veieu que, tot i que la música amanseix les feres, la bona harmonia no sempre es manté en les locucions d’origen musical!

Aplicat a les persones, no és el mateix un cançonaire que un cançoner. És cançonaire “qui sap moltes cançons”, i en canvi és cançoner “qui triga massa a fer les coses, normalment amb excuses”.

Aquí teniu una petita llista de sinònims de cançoner, per ordre alfabètic:

agafa-sopes, apàtic

calmós, camanduler, cerca-revolts

deixat, desganat, desidiós, desmenjat

dropo [dròpu] o dròpol

fresc

gallof, gallòfol, ganso, gansoner

indiferent, indolent

maimó, mandra, mandrós, morós

negligent

parsimoniós, peresós, poltró

remís, ronsa, ronsejaire, ronso, romancer…

I encara en trobaríem més!

Sabeu allò que diu que «Els esquimals tenen centenars de paraules per designar els diferents tipus de neu»? Doncs els catalans tenim un munt de paraules per designar els cançoners!

Versió sonora

26 Instruments onomatopeics

Per reproduir sons amb paraules fem servir onomatopeies, però també hi ha instruments que, pel mateix nom que reben, ens remeten al so que fan.

Per exemple, entre els instruments de vent tenim el xiulet i la flauta. Tots dos comencen amb una fricativa: xeix, efa… sons que es produeixen estrenyent el punt per on passa l’aire. Això mateix és el que fan els instruments de vent: sonen perquè l’aire passa amb força per un pas estret. Xiulet i flauta són mots onomatopeics.

Fixem-nos en uns quants noms d’instruments de percussió: timbal, tabal, tambor, bombo

Veieu que hi dominen les consonants oclusives (com t i b) i la nasal m? Així fan pensar en un cop sobtat seguit d’una vibració. O més aviat un doble cop, perquè són dues síl·labes. Un cas clar d’instrument onomatopeic i amb reduplicació és el tam-tam.

A part, derivat de timbal tenim timbala, i de tambor, tamborí. Més exòtics, en la marimba i el berimbau també es combinen bes i emes.

Un altre tipus de so és el que fa la matraca, carraca, xerrac o carrau. En aquest cas, la combinació d’oclusives i erres reflecteix un so sec i estrident. Més que música, aquests estris fan soroll… Tinguem en compte que xerrac té a veure amb xerricar, i que és el nom d’un tipus de serra.

I us deixem amb un instrument exòtic, molt apropiat per acabar. Amb una sola síl·laba, un sol cop, aconsegueix fer una entrada o un final contundent. Oi que endevineu de què es tracta? Sí: és és el gong!

Versió sonora

25 Diesi i anacrusi

En català tenim unes quantes paraules, com hipòtesi, metamorfosi o parèntesi, que en singular acaben en -si. Tenen l’origen en el grec, d’on passen al llatí, i del llatí al català.

Els cultismes o mots savis ―com ho són aquests― solen variar poc d’una llengua a una altra. Però hi ha petits canvis, perquè cada llengua els adapta al seu sistema.

Un exemple. La paraula grega análysis en català és femenina i ha perdut la essa final: una anàlisi. Igualment, en alemany i en francès no té essa final, i fan analyse. En canvi, en castellà i en anglès la paraula sí que manté aquesta essa.

En tots aquests casos, pronunciem sonora la s: dosi, crisi, paràlisi. I després de la i, en singular no hi va cap s, però en plural, sí.

En l’àmbit musical, dins aquest grup de paraules tenim la diesi, o sostingut, i l’anacrusi, les notes febles situades just abans del primer temps fort. Anacrusi ve del grec anákrousis  i ara com ara els diccionaris no recullen la forma *anacrusa, per més que estigui molt estesa!

En català, totes aquestes paraules acaben amb essa només en plural. Així, si obrim un parèntesi, ho diem sense essa final. En canvi, si diem que posem una cosa entre parèntesis, sí que hi ha d’anar la essa final, perquè per força n’hi ha d’haver dos, de parèntesis: un que obri i un que tanqui.

Per tant, i ja acabem: una diesi, però dues diesis. Una anacrusi, però dues anacrusis.

Versió sonora

24 Noms híbrids contemporanis (Piazzolla, Argerich, Ginastera)

Comentàvem fa uns dies, al “Parlant de música” sobre noms híbrids històrics, que de vegades costa saber com cal dir el nom d’algun músic que ha nascut o té l’origen en un país però s’ha instal·lat en un altre.

Fa temps, molts noms de persona es traduïen i s’adaptaven a les diferents llengües. Ara, en canvi, se solen mantenir invariables. Sabem més llengües, per internet tenim a l’abast la diversitat del món, viatgem més, acollim gent de fora o emigrem nosaltres mateixos.

Tots aquests desplaçaments fan que sovint ens trobem intèrprets o compositors amb el nom en una llengua i el cognom en una altra, o amb un nom o cognom que no coincideixen amb la llengua del país on van néixer.

Per exemple, el compositor de tangos Ástor Piazzolla. Nascut a l’Argentina, era nét d’italians, de petit va viure a Nova York i de gran va voltar per tot el món.

El cognom Piazzolla és italià. A l’Argentina ho pronuncien més aviat [pjasóla] i en italià, [pjatsɔ́lla] o [pjadzɔ́lla], segons la zona. En català, igual que les zetes de “pizza”, ens surt sonor: [pjadzɔ́lla].

Sense moure’ns de l’Argentina, la pianista Martha Argerich va néixer a Buenos Aires. Té avantpassats catalans per part de pare i ucraïnesos per part de mare, i als 14 anys es va traslladar a Viena. A l’Argentina l’anomenen [arχeríʧ], però nosaltres li mantenim la pronúncia catalana [ərʒəɾík]. Ens resultaria molt estrany fer-ho d’una altra manera, i l’origen català ho justifica.

Acabem amb Alberto Ginestera, compositor argentí fill de català i d’italiana. Ell mateix insistia que l’anomenéssim [ʒinəstéɾə], i no pas [χinastéɾa]. Per tant, sense dubtar: Ginastera [ʒinəstéɾə]!

Versió sonora