40 Intervals musicals

Diuen que el savi Pitàgores passejava un dia pel carrer quan va sentir uns cops rítmics i harmònics. Venien de cal ferrer, que picava sobre l’enclusa amb martells de mides diferents.

Estudiant-ho, els pitagòrics també es van adonar que si feien sonar totes alhora cordes de llargada diferent, de vegades sonaven bé i de vegades, no gaire. Depenia de l’interval, la distància entre els diferents sons, i tenia a veure amb les proporcions en la llargada de les cordes.

Aquestes proporcions fan que els intervals s’expressin amb numerals ordinals. Segons la distància entre les notes, diem que l’interval és una segona, tercera, quarta, quinta, sexta, sèptima o octava.

Fixem-nos que a partir del 5 els numerals ordinals tenen doble versió: n’hi ha uns de formació regular en català, com cinquè, i uns altres que provenen directament del llatí, com quint.

Els d’ús més general ara mateix són els que es formen amb el sufix o -ena. De cinc, cinquè cinquena, i així successivament. Així, parlem de la cinquena i la sisena simfonia de Beethoven, de la setena actuació d’una orquestra o del vuitè vers del coral d’una cantata.

Els numerals que prenem del llatí, com quint, de quintus, només tenen alguns usos específics, com precisament aquest dels intervals de quinta, sexta, sèptima i octava. Es podria dir que són l’excepció.

Ja per acabar, recordeu que NO és *intèrval sinó interval, que rima, precisament, amb musical!

Nota: Si hi voleu aprofundir, podeu llegir l’article d’Oriol Romaní “Parlem d’intervals”, publicat a l'”Esmucdigital”.

Versió sonora

Anuncis

39 Muses, música i musiques

La paraula música prové del grec τέχνη μουσική, és a dir, ‘l’art de les muses’.

En la mitologia grega, les muses (no pas *musses!) eren filles de Zeus, el deu suprem de l’Olimp, i Mnemosine, la deessa de la memòria, i inspiraven tant la literatura com la ciència i les arts en general.

A la Grècia antiga, la paraula música incloïa qualsevol art inspirada per les muses, fins i tot l’astronomia, però protegien sobretot la poesia i el que ara entenem pròpiament per música, l’art de combinar els sons seguint les lleis de la melodia, l’harmonia i el ritme.

Cal dir, però, que en català la paraula música no sempre es refereix a una melodia harmònica, sinó que, en una antífrasi, és a dir, expressant el contrari del que significa, apareix a diferents frases fetes. Per exemple, a moure música, que vol dirprovocar baralles o crits”.

Amb aquest ús antifràstic, significant “complicacions i maldecaps”, es fa servir sobretot la variant plana musica, més que l’esdrúixola música. Així, tenir musiques vol dir “tenir disputes”; anar darrere musiques, “ficar-se en embolics”, i riure’s de la musica, “no immutar-se per les adversitats”.

De la musica venen les musicadures o musiqueries, complicades figures fetes treballant la fusta amb un burí. I “no em vingueu amb musiqueries” vol dir el mateix que “no em vingueu amb romanços”.

Acabem. Que passeu un bon dia, ben ple de música i sense gaires musiques!

Versió sonora

38 Cànons i canons

Un cànon és una peça musical en què diferents veus repeteixen la mateixa frase melòdica, però no comencen totes alhora, sinó que van entrant successivament. Un cànon cantat molt popular és el Frère Jacques, i en música clàssica destaca el Cànon en re major de Pachelbel.

La paraula κανών en grec vol dir ‘regla, norma, model’, i també ‘canya, vara’.

Podria semblar que els conceptes “regla” i “canya” no tenen cap relació, però si ens hi fixem veiem que un regle, l’estri per mesurar línies rectes, té el mateix origen que una regla, una ‘norma’. I en el fons, un regle no és res més que una canya o vara que serveix d’unitat de mesura. Evidentment, en un cànon musical les veus no entren en qualsevol moment, sinó de manera regulada i regular (dues paraules que també tenen a veure amb regla), perquè sumades sonin harmònicament.

El cànon també són les regles de l’Església catòlica. D’aquí venen canonitzar i canònic.  I del llatí canonicus venen canonge i canongessa, religiosos que segueixen una regla. Una canonja, en femení, és el lloc on viuen aquests religiosos. I una canongia, un càrrec de poca feina i molt profit.

Tornant a la música, curiosament un canonge també és part d’un instrument. Els tubs de l’orgue que no sonen i només serveixen per fer bonic s’anomenen així: canonges.

A més, dels tubs de l’orgue també se’n diu canons. Canó prové de l’italià cannone, que vol dir ‘tub gros’ i que al seu torn deriva del llatí canna, és a dir, ‘canya’. Recordeu que cànon també volia dir ‘canya’? Doncs així es tanca el cercle del cànon al canó!

Versió sonora

 

37 Trencada com en una canÇó

Una cançó, una dolçaina o la maça amb què es pica un timbal presenten almenys dues coses en comú: que tenen relació amb la música i que contenen una lletra molt característica del català, la ç (ce trencada).

Aquesta lletra no és altra cosa que una c guarnida amb un diacrític, és a dir, un signe afegit que permet distingir-lo d’un altre d’igual. En aquest cas el que diferencia la c “normal” de la trencada és una mena de coma enganxada per sota.

En català, la ce trencada en general es pronuncia amb el so d’essa sorda, com a cançó o a romança. Per això podríem pensar que aquesta lletra es llegeix així en totes les llengües. Doncs no, no és així!

En les del nostre entorn més pròxim, la ç sona com en català. Per exemple en francès a François Bayle, en portuguès a pronunciação, o en occità a dançar.
Però en llengües que tenim una mica més lluny, com el turc, el kurd o l’albanès, la ç representa un so diferent: l’africat /tʃ/. Així, nosaltres escrivim cautxú amb tx, i en canvi en turc la paraula equivalent, kauçuk [káwtʃuk], s’escriu amb ce trencada.

Per tant, si mai heu de llegir un nom turc, kurd o albanès, per exemple el de l’heroi popular albanès Çerçiz Topulli [tʃɛ́rtʃistɔ́puli], que s’escriu amb dues ces trencades, recordeu que en aquestes llengües la ce trencada sona així, [tʃ], com a Çerçiz [tʃɛ́rtʃis], i no pas [s] com a canÇó.

Versió sonora

 

 

36 La calaixera més musical

Si toqueu algun instrument, ja sabeu que no n’hi ha mai prou tenint a casa l’instrument “pelat”. Tret del cant, que permet anar a assajar amb les mans a les butxaques, en general l’exercici de la música requereix una bona colla d’accessoris i tota una logística per emmagatzemar-los.

El faristol (no pas *atril!) és bàsic. S’hi repenja la partitura i permet llegir-la amb comoditat.

Si us desplaceu amb un instrument, segur que el protegiu amb una funda o estoig (no pas *estutx!). I potser el netegeu amb una camussa (i no pas *gamusa!).

Per tocar amb comoditat, potser subjecteu l’instrument amb una cinta o corretja. En el cas del violoncel o el contrabaix, perquè no rellisqui es fa servir una corretja o cinturó, que també s’anomena recolzapiques (i no pas *apoiapiques!).

Amb alguns instruments de corda convé tenir una celleta. Es diu així perquè té la forma arrodonida d’una cella, i no pas *sageta, que vol dir fletxa! Si toqueu asseguts, podeu fer servir un peu, o reposapeu. I també va bé tenir un suport per deixar-hi l’instrument quan no el toqueu.

I on ho desarem, tot això? Podríem endreçar-ho en un xifonier.  Ve de la paraula francesa chiffonier, una calaixera per guardar-hi la roba de casa, que al seu torn ve de chiffon, és a dir ‘drap’. Tot i que els diccionaris recullen xifonier i no pas *simfonier, en català n’hi ha que ho diuen com si vingués de simfonia. Amb aquest nom podria ser un bon lloc per guardar-hi els accessoris musicals, no trobeu?

Versió sonora

 

35 Primer se li acaben les cançons que la cantera

Els diccionaris recullen les paraules d’una llengua, o almenys ho intenten, perquè aplegar-les totes és impossible. N’hi ha que perduren molt de temps, però cada dia se’n creen de noves i algunes duren poc i no arriben a entrar mai al diccionari.

Un dels sistemes per crear paraules és la derivació. Com si construíssim amb peces de Lego, agafem un lexema o arrel, hi afegim un prefix o sufix que hi encaixi …i ja tenim una paraula!

Per exemple, a l’arrel del verb cantar hi afegim el sufix -era, que vol dir ‘ganes de’, i en surt cantera, que vol dir ‘ganes de cantar’. Atenció, que cantera en català no té res a veure amb la mateixa paraula en castellà. En català, el lloc d’on s’extreuen pedres és la pedrera, i d’on sorgeixen els esportistes que arriben al primer equip en diem el planter.

Aplicant la regla d’arrel verbal + sufix -era, sorgeixen tot de paraules. Aquí en teniu algunes que podríem relacionar amb la música.

Posem que assistim al concert d’una coral. Si tenen cantera, segur que no ens agafa badallera. Quan cantin, haurem de refrenar la xerrera, i si tenim la llàgrima fàcil, la plorera. I també la caminera i la ballera, que poden fer que ens costi estar asseguts en un concert.

També n’hi ha que tenen estudiera, d’altres tenen mirera… I com en diríeu, de les ganes d’inventar paraules? Us ha agafat inventera?

Versió sonora

 

34 Per molts anys!

 

Podem dir que Catalunya Música fa trenta anys. O bé que és el seu aniversari. O que fa els anys el 10 de maig… Fins i tot podem dir que compleix trenta anys. Podem dir la mateixa cosa de diferents maneres. Ara, el que no hem de dir mai és que és el seu *cumpleanys!

Avui parlem d’aniversaris i felicitacions!

Quan volem desitjar llarga vida a algú, li podem dir “per molts anys!”. A les Illes, “molts d’anys!” o “molts d’anys, i bons!. I, a part de “gràcies”, ens poden contestar “en vida teva” o “en vida de tots”.

Aquestes fórmules serveixen en sants, aniversaris i altres ocasions semblants. Són les més tradicionals –venen del llatí Ad multos annos— i, com que expressen això tan bonic de voler compartir per molt de temps els moments bons, val la pena mantenir-les ben vives.

La fórmula “felicitats!” és molt més recent i, si no volem que es mengi les altres, l’hauríem de limitar a celebracions puntuals com ara el naixement d’un fill o un premi guanyat a la rifa. En aquests casos també tenim “enhorabona!”.

Per acabar, com que no voldria fer ploure en dates tan assenyalades, no em sentireu cantar l’Anys i anys, per molts anys. Ara, com que en general no ens sabem la lletra en català del famós Happy birthday to you, en vull dedicar una versió a Catalunya Música. La melodia, poseu-l’hi vosaltres mentalment.

El temps passa volant,

els petits es fan grans,

sembla ahir que vas néixer

i ara ja tens trenta anys.

 

Per molts anys, Catalunya Música!

Versió sonora

33 L’hora dels aplaudiments

Si aneu gaire a concerts, ja sabeu que la música no és l’únic so que s’hi sent. Sempre hi ha algun estossec, el paper de cel·lofana d’un caramel, el brunzit d’un mòbil i, al final, els aplaudiments.

Picar de mans per mostrar alegria és un gest universal que compartim persones i micos. Ens surt per instint. I alhora és un acte social, una convenció, per mostrar aprovació col·lectivament, per exemple al final d’un concert.

De picar de mans o aplaudir també en diem batre de mans. I, sobretot en llenguatge infantil, fer ballmanetes o fer mamballetes.

Les paraules aplaudir i aplaudiment venen del llatí applaudĕre. Els antics romans també tenien explaudĕre, un verb de desaprovació, perquè quan un artista no els agradava picaven de mans per fer-lo fora de l’escenari. En català en aquest cas piquem de peus, escridassem l’artista o el xiulem.  

Quan els aplaudiments són intensos, parlem d’ovacionar. Ovació ve del llatí, ovatio, que era la ‘celebració d’un triomf menor’. Es diu així perquè la cerimònia romana acabava amb el sacrifici d’una cabra, és a dir bestiar oví.

Si al final d’un concert l’entusiasme es desferma, també s’hi poden sentir crits i exclamacions. En aquest cas, parlem d’aclamar, que ve del llatí clamare, ‘cridar’, i victorejar, que ve de víctor, ‘vencedor’.

Feu el que us surti del cor: piqueu de peus, aplaudiu, ovacioneu, aclameu o victoregeu, però, si pot ser, agraïu la imprescindible feina dels artistes!

Versió sonora

32 Epònims de la música

Un epònim és una paraula que ve d’un nom de persona.

Per exemple, són epònims l’acte de protesta anomenat boicot, el gos dobermann i el jerseiet que coneixem com a rebeca.

Però parlem d’epònims musicals!

Adolphe Sax era un belga inventor d’instruments. A partir del seu cognom es va batejar el saxofon. I li devia agradar posar el seu nom a les coses, perquè també va inventar el saxotromba, el saxhorn i la saxtuba!

Un altre epònim és decibel, la unitat de mesura de la intensitat acústica. Correspon a la desena part del bel, i pren el nom de l’escocès Graham Bell, que va patentar el telèfon. Per sota de 0 dB no sentim res; 40 és la intensitat d’una conversa, i 120 dB, la d’un concert de rock.

Un altre epònim és la nota do, que ve del cognom de Giovanni Battista Doni, que és qui va posar el nom a les notes musicals.

I l’últim epònim té relació amb la música coral. Prové d’un personatge de la mitologia grega a qui s’atribueix la invenció de la lira. Va baixar a l’Hades per recuperar la seva estimada Eurídice. Sabeu de qui es tracta? Doncs sí: d’Orfeu.  Afegint-hi ōdeĩon, que en grec vol dir ‘auditori’, en surt la paraula orfeó.

Versió sonora

Nota: L’administrador de finques anglès anomenat Boycott [bòicòt] era tan abusiu amb els seus arrendataris que es van acabar revoltant contra ell. Per això l’home té el trist honor d’haver passat a la història amb la paraula boicot. També és un epònim la raça de gos creada per protegir el senyor Dobermann quan anava a recaptar impostos. I rebeca, el jersei de punt obert del davant, que ve d’una pel·lícula d’Alfred Hitchcock.

 

31 No ens aixafeu la guitarra!

Les frases fetes són grups de paraules que tenen el valor d’una de sola. El que signifiquen no es pot deduir de la suma dels seus components i costen molt de traduir d’una llengua a una altra.

Aixafar la guitarra és justament això, una frase feta que NO significa literalment “esclafar un instrument de corda”, sinó “desbaratar-li els plans a algú”. Se’n deriva un substantiu: aixafaguitarres.

El verb aixafar s’escriu amb una a i una i al començament. En alguns parlars predomina la pronúncia amb i: a[iʃ]afar, i en altres sense i, a[ʃ]afar. Però també es pot escriure xafar, començat directament amb la lletra x.  

Per cert, voleu uns quants consells amb sinònims d’”aixafar la guitarra”?

Si tenim bona voluntat, evitem espatllar o aigualir la festa a ningú, i també ensorrar-li la barraca per terra, fer-li la punyeta, la garseta, la guitza o la santíssima, o tirar-li la botifarra per terra. Si de cas, no li esguerrem el marro ni li esqueixem la grua. Recordem que és molt lleig tocar la pera, les pilotes o els pebrots, i també fer l’arquet, fer nyic-nyic o la tinyeta. Va, fem un esforç i no toquem el voraviu a la gent…!

En resum, si volem tenir una vida pacífica, no aixafem la guitarra a ningú, i deixem que la música continuï sonant!

Versió sonora

Nota: xafar en català oriental estàndard es pronuncia [∫]afar, amb un so fricatiu, i [ʧ]afar, africat, en els parlars occidentals