77 El Virolai 

El monestir de Montserrat és un centre religiós situat en un entorn únic, però també un centre de cultura que ha conreat i protegit la nostra llengua, i que ha fet créixer el coneixement musical. Per tot això, i aprofitant que el 27 d’abril és la festa de la Mare de Déu de Montserrat, avui parlem del Virolai.

Conegut també com el Rosa d’abril perquè comença amb aquestes paraules, el Virolai és l’himne de la Mare de Deu de Montserrat. Per celebrar el mil·lenari de la troballa de la Moreneta, es va convocar un concurs per posar música a la lletra que mossèn Cinto havia escrit a partir d’un poema anterior. El premi el va guanyar Josep Rodoreda.

Tot i haver guanyat el concurs, la composició va tenir molts detractors que la trobaven massa difícil de cantar.

Al final, la cançó ha acabat sent molt coneguda, però potser no tothom sap d’on ve la paraula virolai

En irlandès antic, laid  volia dir ‘cançó’, i sembla que els joglars bretons van portar el gènere i la paraula, lai, al continent europeu.

Del lai, el poema medieval, que en francès és lai, i virer (que vol dir ‘girar, tornar’), en francès sorgeix virelai, un poema compost de tres estrofes i una tornada que va reapareixent. De virelai anem a parar de seguida a virolai, que en català, més enllà de l’himne de la Moreneta, designa una “composició poètica antiga per ser posada en música”.

Acabem recordant que ara fa setanta anys, i precisament a Montserrat, per primera vegada després de la Guerra Civil es va fer ús públic del català en un acte multitudinari. Ningú va poder evitar que la multitud, unes cent mil persones, cantés el Virolai, una cançó que va fer les funcions d’himne substitut durant anys, quan tantes coses estaven prohibides.

Versió sonora

 

Anuncis

76 Germanismes musicals 3 (“leitmotiv”)

Avui, un altre espai –segurament l’últim– dedicat als manlleus de l’alemany en l’àmbit musical. Ja hem parlat del lied, el iòdel, el fiscorn i el xotis. Avui el tema és el leitmotiv.

I justament el leitmotiv és un tema, el tema central i recurrent d’una obra musical. És un mot compost format en alemany amb leiten ‘conduir’ i motiv ‘motiu’. En català també en podem dir motiu conductor.

La paraula leitmotiv està recollida al diccionari normatiu amb la indicació que es tracta d’una paraula alemanya.

Sobre la grafia no hi ha dubtes: s’escriu com en alemany. Tot junt, leitmotiv, amb leit escrit amb e i motiv acabat amb v. El que ens pot fer dubtar és com ho hem de pronunciar: [lɛjdmotíf] o [lájdmotíf]?

La pronúncia [lɛjdmotíf], amb e oberta, està recollida al GDLC. Per tant, és admissible. Però també, com que és un manlleu no adaptat, és lògic pronunciar la paraula com en alemany, [lájdmotíf], amb [a]. És el mateix que fem amb playback o copyright. Són manlleus que escrivim i llegim com en la llengua de la qual provenen.

Quan agafem una paraula d’una altra llengua, de vegades passa una època de vacil·lació. Com leitmotiv: tenim clar com s’escriu, però la pronúncia no està del tot fixada. No patiu, que amb el temps tot arribarà! De moment, sapigueu que les dues pronúncies, [lɛjdmotíf] i [lájdmotíf], són admissibles.

Versió sonora

75 La música dels arbres

Segons l’autor de “La vida secreta dels arbres”, l’alemany Peter Wohlleben, els arbres es comuniquen per mitjà de les olors, dels colors i d’impulsos elèctrics. Però també perceben i emeten sons. Es comuniquen.

Wohlleben explica que, quan germinen, els cereals fan un sorollet, una crepitació de les arrels de 20 Hz. I que quan senten aquesta freqüència, altres brots de cereal s’orienten cap a la banda d’on ve el so. Reaccionen al que senten.

Potser us pregunteu: “I això què hi té a veure, amb la llengua i la música?” Doncs és que la llengua és comunicació i la música és so. I viceversa. I, com dèiem, les plantes es comuniquen, suposadament, amb el so. Però, a més, de les plantes ve la fusta, que és un material bàsic en la fabricació d’instruments: els de vent-fusta (com el clarinet o la flauta) però també el xilòfon, el piano, la viola, el llaüt

Parlant del llaüt… Sabeu d’on ve, la paraula? Doncs ve de l’àrab. Hi ha un instrument típic de l’Orient Mitjà que es diu ud. Precisament, un “avantpassat” del llaüt. I què vol dir en àrab la paraula ûd? Doncs ni més ni menys que ‘fusta’! Afegint-hi l’article al-, ûd passa a ser al-‘ûd, i d’aquí surt primer laüt i després llaüt.

Tot està relacionat i trobem música fins i tot en els arbres! Si voleu comprovar si les plantes parlen, canten o es comuniquen, feu l’experiment d’escoltar el creixement dels cereals. Penseu que s’ha de tenir l’orella molt fina per detectar un so de 20 Hz, però no deixeu de provar-ho: poseu a germinar un cereal i pareu l’orella. És difícil, però segurament, amb molta paciència, no és impossible!

Versió sonora

74 Tarantel·les i aranyes

No fa gaire vam parlar de danses amb noms que provenen de topònims, i una era la tarantel·la. Una dansa popular napolitana de moviment molt viu.

En realitat, la paraula tarantel·la no ve directament del nom de la ciutat (i província) italiana de Tàrent (que en italià és Taranto). El que ve de Taranto és taranta o tarantola, que és la nostra taràntula, és a dir, una aranya, i d’aquí ve el nom de la tarantella, la dansa.

I com és que el nom de la dansa té a veure amb una aranya? Doncs perquè a la regió hi abundaven les aranyes d’aquesta espècie. I per tant, les picades. I a la picada de la taràntula se li atribuïa una síndrome molt greu, que causava convulsions, dolor i ofuscació mental.

Per curar-se, a la persona mossegada se li aplicava la tarantel·la, que a la Itàlia del segle XIV era una mena d’exorcisme musical.

Amb la música, el malalt reaccionava i ballava durant hores, i fins i tot dies, de manera frenètica. De tarantel·les, n’hi havia de diversos tipus, segons els símptomes de la persona mossegada, que treia el verí del cos ballant cada vegada més de pressa. Quedava exhausta, però així es començava a recuperar.

Almenys aquesta era la idea de la tarantel·la. Amb un tractament tan contundent, o et recuperaves o ja no te’n sorties. I no parlem dels músics, que feien autèntiques maratons! El malalt potser es curava, però els músics devien quedar ben baldats!

Versió sonora

73 Expressions amb percussió  

Avui portem expressions relacionades amb la percussió… Mirarem de picar fluix i a bon ritme, perquè no us agafi mal de cap!

Que malgrat això us noteu atabalats, amb el cap espès o mentalment cansats? Doncs podeu dir que teniu el cap com un timbal. I si algú us mareja a força de parlar, que us posa el cap com un bombo.

Si pel motiu que sigui desbarreu una mica, podrien dir que toqueu timbals… o campanes o el bombo! Tot, instruments de percussió!

Si us passa això, tranquils, però potser us valdria més no sentir-ho. Ho podríeu aconseguir si fóssiu més sords que una campana o sords com un timbal. Però ni això, ni tenir el ventre com un timbal, com un tabal o com un tambor són coses que es triïn.

En tot cas, com que la percussió serveix per donar solemnitat o fer més espectacular allò que acompanya, acabarem fent tam-tam del nostre espai, és a dir, publicitat. Hi donarem bombo, ens farem autobombo! Sí: a so de campanes, de tabal, o de bombo i platerets us anunciem que acabeu de sentir el Parlant de música, que forma part del magnífic programa Tots els matins del món!

Versió sonora

72 Primavera musical

Aquesta setmana comença la primavera. És una època de creixement, de recuperació després del fred. Encara no fa calor com a l’estiu i se’ns obre al davant un període de bon temps abans que torni a fer fred.

A la primavera tot es desperta, també la música. Fins i tot els ocells canten més, entre l’abril i el juny. Des d’abans de sortir el sol i durant un parell d’hores se sent una bona piuladissa. És el que en anglès anomenen dawn chorus, ‘el cor de l’alba’.

Inspirats com els ocells, molts músics han dedicat composicions a aquesta estació. La sonata per a violí “Primavera” de Beethoven, “La primavera” de Haydn, el vals “Veus de primavera” de Strauss, “La consagració de la primavera” de Stravinsky, el quartet “La primavera” de Mozart, la simfonia “Primavera” de Schumann o la primera de “Les quatre estacions” de Vivaldi.

La paraula primavera ve del llatí. Està formada per prima, que vol dir ‘primera’, i vera, que en llatí també designava aquesta estació, la primavera. Abans de la reforma de Juli Cèsar, el calendari romà no començava com ara al gener, sinó al març, i per tant la primavera era la primera estació de l’any. Més enllà del llatí, de la mateixa arrel que vera podrien provenir paraules com verd, verdura o verger, un jardí ple de plantes.

Arribem al final, doncs, amb un esclat vegetal. Us deixem amb la prima vera, la ‘primera primavera’, amb la seva verdor i amb tota la piuladissa i la música que ha inspirat.

Versió sonora

71 El silenci

El silenci és l’absència de so o de soroll, o el fet de callar.

En una composició musical, un silenci és una pausa sense música ni cant, i el signe gràfic que indica la durada d’aquesta pausa al pentagrama.

Les figures musicals tenen una part rodona, el cap, que indica l’altura del so segons la posició al pentagrama. Sense so no hi ha altura, i per això els silencis són acèfals, no tenen cap. Només indiquen durada.

Parlar del silenci és una paradoxa, perquè quan parlem el trenquem. La paraula silenci té l’origen en el verb llatí silēre, que vol dir ‘callar’. La millor manera de parlar del silenci seria callar, no dir res.

Però a la ràdio, com en la música, els silencis no es poden allargar gaire. Un blanc (un silenci massa llarg) és una cosa temible, en una ràdio. I tot i així, el silenci és imprescindible, en la ràdio, en la música i en la vida. Però sempre voluntari.

Com que el tema és el silenci, reflexionem i callem. Blaise Pascal va dir: “Tots els problemes de la humanitat provenen de la incapacitat de les persones d’estar-se assegudes, soles i en silenci”.

Versió sonora

70 Expressions amb “campana”

Si la importància d’un element en una cultura es pot mesurar per la quantitat de frases fetes i refranys que genera, podem concloure sense cap mena de dubte que les campanes han tingut un pes important en la nostra història.

Quan no hi havia rellotges de polsera ni mòbils, les campanes ens deien quina hora era i ens cridaven a entrar o sortir de casa. Per això una vella amb una dent que fa córrer tota la gent no és altra cosa que una campana.

Tots duem una campana dalt del cap, és a dir, encara que no vulguem, demostrem com som. Les persones de prestigi són campana grossa, i les malparlades, campana badadacampana esquerdada.

Si som puntuals, fem les coses a toc de campana. Si ens agrada cridar l’atenció, les fem a so de campanes i, si podem, donem la campanada. Si no hi sentim, som més sords que una campana. Si ens saltem una classe, fem campana.

Per més seny que tinguem, sempre hi haurà algun moment que toquem campanes. Vaja, que no toquem ni quarts ni hores

El cert és que en general tots plegats no coneixem més campanes que les de la mateixa parròquia, perquè vivim més intensament el que tenim a prop que allò que ens queda lluny.

Però no generalitzem, que tots ens assemblem, però també som variats i amb matisos. Ja ho diu la dita: cada campana fa el seu so.

Versió sonora

69 El compàs multilingüe

A l’últim “Parlant de música” comentàvem que la paraula compàs té relació amb el ritme que marquem amb el pas quan caminem. Així ho veuen llengües com el català i el castellà, que parlen de compàs i compás, i el portuguès, que en diu compasso.

Altres llengües designen el compàs musical amb paraules relacionades amb mesura, com mesure en francès; misura en italià; measure en anglès i măsură en romanès. Té lògica: el compàs musical és una unitat de mesura del temps. Cal dir que en italià també en diuen battuta, i en anglès, bar.

D’altra banda, la majoria de les llengües de l’est d’Europa, com l’alemany, les nòrdiques i les eslaves, en diuen takt. Ve del participi del verb llatí tangere, ‘tocar’, i equivaldria a ‘toc’. Al darrere també hi ha la idea de temps i ritme.

A part d’això, en català la paraula compàs és a la base d’unes quantes expressions, sempre relacionades amb mesura, seny o regularitat.

Si marxem compassadament vol dir que anem amb ordre, seguint un ritme, i si ho fem descompassadament, que anem a empentes i rodolons. Les persones assenyades gasten amb compàs. És a dir, fan un racó o guarden un roc a la faixa… Si algú no es descompassa mai, és que no perd les bones maneres. En canvi, si perd el compàs és que perd els estreps, la paciència. Això és que alguna cosa l’ha tret de compàs, o sigui, de polleguera.

I acabem obrint un compàs d’espera! Fins aviat!

Versió sonora

68 Compassos i marxes

En música, el compàs és una unitat de mesura del temps. Els diferents compassos d’una peça musical són grups rítmics i mètrics de la mateixa durada i d’accentuació regular. Al pentagrama queden delimitats per unes línies divisòries verticals: són les barres de compàs.

Relacionat amb el compàs, tenim el verb compassar. Sense cap a- al davant. No és *acompassar sinó compassar, i, igualment, descompassar!

Compàs ve del llatí cum (que vol dir ‘amb’) i passus (‘pas’). Entre els romans un passus era una unitat de mesura equivalent a cinc peus (gairebé un metre i mig), i també cada un dels passos que es fan quan es camina.

Com que tenim les dues cames igual de llargues, quan avancem ara l’una ara l’altra, és a dir, quan caminem, tendim a marcar un ritme regular, i a recórrer la mateixa distància amb cada pas. Per això els passos són una unitat bàsica per mesurar distàncies quan no es tenen altres eines.

A part d’això, amb cada pas marquem la pulsació, l’accent de la marxa, que determina el compàs, musical o de la caminada. Ja ho hem dit: la paraula compàs ve de cum i passus, és a dir, ‘amb el pas’!

D’aquesta relació entre caminades i música neixen les marxes, peces musicals que acompanyen el pas de tropes, seguicis, o grups excursionistes! En les marxes, des de la clàssica Marxa Radetzky de Strauss fins a la popular Vella xiruca, el pas marca el compàs!

Versió sonora