129 Expressions amb “orgue”

Esteu preparats per sentir un programa sobre expressions amb orgue? Doncs si esteu ‘preparats’, és que esteu a punt d’orgue. I si per aconseguir-ho ‘heu fet preparatius’, podem dir que heu trempat l’orgue.

Imaginem-nos una situació hipotètica. Aneu pel carrer i un conegut us saluda: “Ei, com va l’orgue?” (que és com si us digués ‘ei, com anem?’). 

Què fareu? L’‘atendreu cerimoniosament’, és a dir, li donareu orgue? Sí? Doncs si contesteu amb amabilitat, perquè esteu ‘contents’, més alegres que una missa amb orgue, vol dir que sou ‘persones sanes’, trempades com un orgue

Ara, potser teniu més tecles que l’orgue de Sollana, o sigui, ‘sou delicats i difícils’. O just aquell dia no esteu per orgues, ‘no esteu d’humor’. Si voleu ‘anar al gra’, deixar-vos d’orgues, potser li direu: compra’t un orgue! O l’’engegareu a passeig’ dient-li: “Ves i toca’t l’orgue!”.

Si ho feu, probablement ‘la situació empitjorarà’: l’orgue anirà malparat. Ara, si ‘sou complicats’, si teniu més bemolls que un orgue, no us podem demanar que manxeu i toqueu l’orgue, o sigui, ‘coses impossibles’.

Sapigueu, en tot cas, que si li toqueu l’orgue a algú ‘cometeu un despropòsit’ i el més probable és que tot plegat es torni un orgue de gats o un orgue de raons, o sigui, que ‘hi hagi discussions’. Encara acabareu tocant l’orgue, és a dir, ‘plorant’…

Per tant, encara que soc l’últim pet de l’orgue, ‘no soc ningú’ per dir-vos què heu de fer, si aneu pel carrer i un conegut us diu:  “Ei, com va l’orgue?”, encara que no estigueu per orgues -o precisament per això-, potser el millor és que contesteu: “Molt bé, va tot, tot va molt bé!” …I que duri!

Versió sonora

Anuncis

126 La gralla

gralla amb parts

Si hi ha un so característic de la festa al carrer, sigui cercavila, gegants, trabucaires o castells, és el de la gralla. Les gralles són la banda sonora de la festa: anuncien que comença, que arriba al moment culminant o que s’acaba; acompanyen cada activitat i contribueixen a augmentar-ne l’emoció. El toc de castells, per exemple, marca els temps de la construcció, indica als que formen part de la pinya o el tronc, o al públic, si es puja, es fa l’aleta, es descarrega o s’acaba.

La gralla és un instrument de vent de fusta, de canya doble, parent de la dolçaina, la tarota, el tible o la tenora. Arreu del món hi ha instruments semblants a la gralla (per exemple, la bombarda bretona) i és força antiga. A Catalunya pren força a partir del segle XVIII, decau a començament del XX i al segle XXI viu una nova esplendor.

Hi ha diferents tipus de gralles: gralla seca, gralla dolça o de claus, gralla baixa… i d’altres.

No és estrany que la gralla triomfi al carrer, ni tampoc que es digui com es diu. Sabeu d’on ve la paraula?

Gralla ve de grācŭlus, que en llatí (com en català gralla) és el nom d’un ocell negre, com un corb però molt més petit. Curiosament, les dues gralles, l’instrument i l’animal, tenen si fa no fa la mateixa mida: 35 centímetres.

La paraula llatina grācŭlus té l’origen en la forma protoindoeuropea *greh₂-k- més un sufix diminutiu. D’aquesta forma ve, en anglès, el verb onomatopeic croak, que és el que fan els gripaus quan rauquen. Vaja, que ve d’un soroll fet amb la gargamella i que se sent des de lluny. El crit aspre i potent que fan els còrvids és ben bé això, i aquests ocells quan criden, grallen.

Del crit de l’ocell ve el nom de l’instrument, la gralla, que fa un so molt més agradable i melodiós que els corbs, però no es pot negar que té un punt estrident. I això va molt bé per tocar al carrer, perquè tothom ho senti.

Per cert, i ja acabem: si els còrvids grallen, quan la tenora o la gralla fan els sons més aguts, es diu que espinguen. Si sentiu l’espinguet de les gralles, vol dir que la festa està en marxa!

Versió sonora

125 L’armadura

Si fora d’un context musical sentim parlar d’armadures, segurament ens venen al cap guerrers coberts d’una cuirassa metàl·lica i amb una llança a la mà.

La paraula armadura ve del verb armar, provinent de armare, relacionat amb arma, que en llatí vol dir armes, tropes, guerres o gestes militars.

Per desgràcia, armes i guerres acompanyen la humanitat des de sempre. Però armar també és ajuntar les diverses peces de què es compon un objecte. O, com en el formigó armat, posar-hi una armadura de ferro perquè sigui més resistent. Amb aquestes armadures que organitzen i sostenen està relacionada l’armadura musical.

L’armadura és el ‘conjunt de signes d’alteració posats en el pentagrama, després de la clau o en el transcurs d’una peça, que afecta totes les notes d’un fragment’. L’armadura té a veure amb la tonalitat de la composició. Per exemple, en la de do major, l’escala es fa sense cap alteració, però, en canvi, en la de mi major hi ha quatre sostinguts, i en la de do menor, tres bemolls.

Així, l’armadura ofereix a l’intèrpret musical, d’un cop d’ull i des de la primera línia de la partitura, dues informacions: quantes alteracions ha d’estar preparat per afrontar (és a dir, quins bemolls i sostinguts es trobarà), i en quina escala està la composició.

No totes les paraules relacionades amb arma, doncs, tenen a veure amb violència. La majoria de la gent, si alguna cosa armem és un moble, o com a molt una mica de gresca. Ara, per fer coses en comptes de desfer-les cal armar-se de valor i de paciència. O posar-se una armadura per protegir-se dels que van armats fins a les dents.

Alarma també ve d’arma, però no us alarmeu! Proposem un armistici, és a dir, deixar estar les armes, desar-les a l’armari (que havia estat justament el ‘lloc on es guardaven les armes’) i fer sonar un charango, un instrument fet amb una closca d’armadillo. Que es diu així perquè la closca que el protegeix sembla una armadura.

Deixem armes i alarmes a l’armari, i que soni la música (que sempre s’ha dit que amanseix les feres)!

Versió sonora

123 Castanyoles, castanyetes, postisses i estriquetes

Els cròtals són un instrument de percussió format per dues peces còncaves (com closques de petxina) que es fan xocar l’una amb l’altra. L’instrument ve de les antigues civilitzacions orientals, i la paraula ens arriba des del grec κρόταλον, etimològicament relacionat amb l’acció de picar de mans. Un cròtal també és un animal, el que coneixem com a serp de cascavell, que, al final de la cua, té unes peces còrnies que fa sonar (com un cascavell) per espantar els seus enemics.

Dels cròtals ve la crotalogia, la ciència que estudia les castanyoles, instrument que en català també s’anomena castanyetes i postisses. I a Olot els nens, per Nadal, tocaven les estriquetes, una paraula d’origen onomatopeic.

Castanyoles i castanyetes són diminutius de castanya, fruit al qual s’assemblen per la forma i el color. Per cert: el color que ara coneixem com a marró abans s’anomenava habitualment ‘color de castanya’ o castany. L’adjectiu marró, provinent del francès, va desplaçar el castany. No per casualitat en francès les castanyes s’anomenen marrons, i d’aquí ve marron glacé, que són castanyes confitades.

Si l’origen de castanyoles i castanyetes és el fruit del castanyer, el de postisses no hi té res a veure.

Dèiem que en grec κρόταλον té relació amb ‘picar de mans’. Però quan toquem instruments de la família dels cròtals no són precisament les mans el que sona, sinó uns estris afegits que actuen com a extensió de les mans. Les castanyoles són una mena de “mans postisses”. I d’aquí ve la denominació postisses, habitual en alguns llocs del País Valencià.

Acabem amb una endevinalla:

Són fetes de fusta: panxa per panxa, forat per forat, i amb la remenadissa fan tra-ca-trac, tra-ca-trac.

Ja sabeu què són, oi? Unes castanyoles, castanyetes, postisses o estriquetes!

122 Accidents musicals

El trànsit i la música no semblen d’entrada matèries relacionades, però a la informació del trànsit sovint es parla d’accidents, que causen alteracions diverses en la circulació, com ara retencions. I en aquesta  frase hi ha tres paraules que ens porten a la música.

Dosificar l’aire que respirem és essencial per cantar (i també per tocar un instrument de vent). Respirar es compon d’inspiració, espiració i retenció. Retenció d’aire, doncs, com retenció de trànsit: ja tenim un punt en comú.

Mentre que retenció es relaciona només tangencialment amb la música, accidents i alteracions pertanyen clarament a la terminologia musical.

Les alteracions són signes que modifiquen el so d’una nota. El sostingut o diesi (#) l’apuja un semitò, el bemoll (b) l’abaixa, i el becaire () anul·la qualsevol alteració.

Hi ha alteracions pròpies, que són les que s’escriuen al començament del pentagrama, darrere la clau. El conjunt d’alteracions escrites en aquesta posició, que afecten tot el que ve després i en determinen la tonalitat, és l’armadura.

I també hi ha alteracions accidentals, o accidents, que s’escriuen davant d’una nota en concret i afecten només aquesta nota i les altres del mateix nom que hi pugui haver al mateix compàs.

Alteració ve del llatí alteratio, que és l’‘acció de canviar’. Les alteracions indiquen una modificació: la nota canvia un semitò, amunt o avall.

Accident també ve del llatí, accidens, que ve del verb accidō, que vol dir ‘caure a sobre’. Els accidents sempre ens agafen per sorpresa. Mentre que les alteracions pròpies les sabem des del començament de la partitura, les accidentals ens cauen a sobre de cop i volta. Per això, tant al volant com tocant un instrument, convé estar a l’aguait per prevenir accidents.

Versió sonora

120 El “foyer” 

Un foyer és una sala que hi sol haver als teatres perquè el públic pugui estirar les cames o xerrar una mica abans, a la mitja part, o després d’una funció. És un espai de transició cap a la sala, una mena de vestíbul.

Hi ha foyer al Liceu, al Palau de la Música, al Lliure, a diferents auditoris del país i, per exemple, al teatre Cirvianum  de Torelló. Encara que la paraula no aparegui als diccionaris catalans, el foyer forma part de les instal·lacions dels nostres teatres.

Sovint aquests foyers deixen de ser zones de transició i es converteixen en espais independents, sales on es fan des d’exposicions, refrigeris o banquets fins a espectacles de petit format. Així, els teatres en treuen un rendiment econòmic més enllà del que reporten les funcions artístiques habituals.

La paraula foyer l’agafem del francès; de fet, la diem en francès. Prové del llatí focārium , que ve de fŏcus, ‘fogar, llar de foc’. De fŏcus ve la paraula foc i també els focus que il·luminen l’escenari dels teatres. Foyer en francès, com en llatí focārium, està relacionat amb l’escalfor del foc.

Aplegar-nos al foyer d’un gran teatre després d’una òpera ens pot semblar molt sofisticat, però fixeu-vos com ens fa de semblants als humans primitius que s’aplegaven a l’entorn d’una foguera. Animals gregaris com som, ara com en temps remots, al foyer hi busquem el caliu del foc i, sobretot, el caliu del grup.

Versió sonora

119 El bemoll

El bemoll és un signe amb forma de lletra b que, en una partitura, indica que la nota afectada és un semitò més baixa que en l’estat natural. Tret que tingui un becaire al davant, que anul·la l’alteració.

Sabeu d’on venen les paraules bemoll i becaire?

En la notació medieval el si natural s’indicava amb una lletra b de formes anguloses, dures: en deien be quadratum (o be durum). D’aquí ve el becaire, que és una be de caires tallants.

En canvi, el si una mica més greu s’indicava amb una b de formes arrodonides: en deien be rotundum (o be molle). D’aquí ve la paraula bemoll, de be molle, que en llatí vol dir ‘be tova, molla’. De fet, la paraula moll ara l’associem sobretot a ‘mullat’, però en català moll també vol dir ‘tou’, igual que el molle llatí.

Al segle XV ja trobem documents catalans amb la paraula: de vegades escrita bemol i de vegades bemoll. El Diccionari català-valencià-balear també recull les dues formes, i potser per això algunes persones encara dubten.

En tot cas, fa molts i molts anys que l’única forma normativa és bemoll. Penseu que ja el 1898, fa més de 120 anys!, Pompeu Fabra, a la Contribució a la gramàtica de la llengua catalana, ja hi recollia bemoll com a única opció, i també apareix així a les seves fitxes manuscrites.

Trobar-se gaires bemolls en una partitura la fa més difícil de llegir, i d’aquí ve l’expressió la cosa té bemolls, que vol dir que presenta moltes dificultats. Però, en l’aspecte lingüístic, no podem dir pas que la paraula bemoll tingui gaires complicacions. És ben fàcil: bemoll. En realitat, la cosa no té bemolls.

Versió sonora

118 La mandolina

La mandolina és un instrument de quatre cordes dobles. Està afinada com un violí i les posicions dels dits són les mateixes, però la mandolina trastos i no es toca amb arquet sinó amb pua.

L’instrument és habitual en estils com el country, el bluegrass o la música celta, però no apareix gaire en l’anomenada música clàssica.

Etimològicament, la mandolina forma part de l’extens grup d’instruments que provenen de la paraula grega πανδοῦρα, relacionada amb la deessa Pandora. La pandura era un instrument dels grecs antics i està en l’origen de diversos llaüts.

Per exemple, l’instrument nacional d’Ucraïna és la bandura. Bandúrria té el mateix origen, però passant pel llatí pandurium i segurament també pel castellà. A Turquia tenen el tanbur; a Grècia, el ταμπουράς  i als Balcans, la família dels tamburica.

La mandolina, com tots aquests instruments, també ve del grec πανδοῦρα, però a través de la mandòla italiana. En italià, una mandòla petita és un mandolino; en català, una mandolina.

La paraula mandolina, com la pandura antiga, designa instruments força variats. Des de la clàssica mandolina italiana de cul bombat fins a les americanes, més planes de caixa. A part, hi ha la mandola, més grossa; el mandocello, que seria el violoncel de les mandolines; l’enorme mandobaix; el banjolin (o la banjolina), que té coses del banjo, i moltes mandolines més!

Encara que la deessa grega estigui en l’origen de tots aquests instruments, no hem volgut destapar la capsa de Pandora, perquè en sortirien tots els mals. En canvi, potser sí que hem destapat la bota de Sant Ferriol, perquè n’anem traient mandolines diferents i no s’acaben mai!

Versió sonora

117 Les caramelles

Les caramelles són una festa tradicional de Pasqua, en què les colles de caramellaires van per les cases i canten (i de vegades, ballen) cançons, que poden ser satíriques, de festeig, religioses… o de celebració de la primavera.

Aquestes cançons, com les colles que les canten i la festa en si, s’anomenen caramelles. I també són caramelles el menjar o els diners que els donen els veïns per fer un tec al final. A part d’això, la nit de Nadal a Eivissa també es canten caramelles, en aquest cas de tipus religiós.

La paraula té diversos significats i formes. Segons el lloc, se’n diu camarelles, camilleres, camigeres, camalleres o camarleres. Però la forma més general és caramelles. A la Catalunya Nord parlen dels goigs dels ous o de les botifarres, i a Mallorca i Menorca, de la capta de la panada. És que cantar ens agermana, però un bon tiberi, encara més!

A part d’això, una caramella, en singular, és un instrument rústic de vent, fet de canya o de fusta i amb embocadura de flabiol o de llengüeta. Singular o plural, la paraula està relacionada amb la música.

Tenim, doncs, una paraula amb diversitat de nombre, de formes i de significats. Però no hi ha diversitat d’hipòtesis sobre l’origen. En aquest cas, l’etimologia és força clara. En llatí calămus vol dir ‘canya’. D’aquí ve el diminutiu calamĕllus, que seria una ‘canya petita’, d’on prové calamĕlla. D’aquí ve l’instrument caramella i després les caramelles.

El llatí calămus també és al darrere de xeremia i xirimita, que designen instruments. També en prové caramell, que és un penjoll de glaç, una estalactita o un regalim de cera. I caramel, que passa pel portuguès caramelo. Si heu fet mai sucre cremat, sabeu que quan arriba al punt de caramel i es deixa refredar, el regalim s’assembla a un caramell de gel. D’aquí ve la relació.

I amb aquest final tan dolç que vincula les caramelles i el sucre, ens acomiadem per avui!

Versió sonora

116 El txistu

Al “Parlant de música” encara no havíem parlat del basc, èuscar o eusquera, una llengua que no pertany al grup de les romàniques que té al voltant, ni tampoc a cap altre grup. Es considera una llengua aïllada, l’única preindoeuropea que sobreviu a Europa.

L’aïllament fa que el basc sigui força diferent d’altres llengües, però, precisament en el cas del txistu, la més coneguda de les flautes basques, trobem unes quantes coincidències, musicals i lingüístiques, amb l’entorn català.

En eusquera, la paraula txistu té a veure amb ‘xiular’; en origen, un txistu és un ‘xiulet’, tant l’‘estri que serveix per xiular com el ‘so que es fa quan es xiula’.

El txistu es toca amb una sola mà, l’esquerra, com el nostre flabiol. Amb la dreta, el txistulari pica l’equivalent d’un tamborí. Com a la nostra cobla, en què el flabiol i el tamborí els toca la mateixa persona. A més, un dels noms que reben en basc tant aquest timbal com la persona que el toca és danbolin, paraula amb el mateix origen que tamborí.

D’altra banda, en eusquera txistu té un origen paral·lel al del verb català xisclar, que ve de fistulare. En llatí, fistŭla vol dir ‘flauta’, però també ‘conducte estret’, que és el que són tant una flauta com un txistu, i estrenye’s és el que fa la gola quan xisclem. Fistŭla, xiscle i txistu són totes tres paraules d’origen expressiu, que volen reproduir el so de l’aire quan passa per un conducte estret.

Quan respirem, l’aire entra i surt del cos sense esforç, tret que algú intenti escanyar-nos. I si una cosa tenen un comú la cultura catalana i la basca és haver sobreviscut a repetits intents d’escanyament. Potser per això en tots dos casos tant la música com la llengua són l’expressió d’un xiscle, d’un crit potent, i compartir experiències ens és tan necessari com respirar.

Versió sonora

Nota:  ens comenta per Twitter que la mateixa paraula xirula (la forma més arcaica del txistu, d’ús ampli a Iparralde), prové del gascó xiular, igual que en català. [La propia palabra xirula (la forma más arcaica del txistu, de uso amplio en Iparralde) proviene del gascón xiular, igual que en catalán.]