98 L’organologia

L’organologia és la ciència musicològica que estudia els instruments musicals. La paraula ens pot fer pensar en un instrument musical concret, l’orgue, i és que en realitat tot ve del mateix: del grec όργανον, que vol dir ‘eina, instrument’, i també ‘orgue’. És un derivat d’έργον, que vol dir ‘acció, obra’.

Òrgan, organisme, organitzar i orgànic tenen el mateix origen.

I també organigrama, la representació esquemàtica de les relacions i funcions dels elements que formen part d’una organització (paraula que també ve d’όργανον).

Organitzar els instruments és precisament el que van fer els dos organòlegs que donen nom a l’esquema Hornbostel-Sachs, pel qual des del 1914 els diferents instruments musicals es classifiquen en quatre grups. Més endavant s’hi va afegir un cinquè grup, però a part d’això continua vigent.

Repassem-los. Els idiòfons produeixen el so per la vibració de tot el material que els forma. Per exemple, unes castanyoles. Els membranòfons, per la vibració d’una membrana. És el que fa un timbal. En els cordòfons, com la guitarra, vibra una corda, o unes quantes. En els aeròfons, vibra l’aire. Com en una flauta. I finalment, en els electròfons, com un sintetitzador, el so es genera per mitjans elèctrics o electrònics.

Fins ara hem parlat de coses molt grans: organitzacions, organigrames i organismes. Toquem de peus a terra i tornem a les coses petites amb una frase feta: ser l’últim pet de l’orgue, que vol dir ‘ser poc important’. I és que als orgues, aquests instruments tan solemnes, de vegades quan ja han acabat de tocar se’ls escapa una nota que no ve a tomb. És l’últim pet de l’orgue. I és que no som res…

Versió sonora

Anuncis

93 Rèquiem

Aquesta setmana, el dia 1 de novembre, és Tots Sants, i el dia 2, la Diada dels Difunts, dates en què recordem els parents i amics morts.

Som a la tardor, el dia ja fa temps que s’escurça i la foscor guanya terreny. Encara falta per arribar a Nadal amb el seu “pas de pardal”. És temps de malenconia, d’introspecció, i també de rèquiems, composicions a partir del text de la missa de difunts.

La paraula rèquiem és un llatinisme ja adaptat, que escrivim i pronunciem en català. L’escrivim amb accent greu sobre la primera e. Si no fos per això, la paraula catalana seria idèntica a la llatina de la qual prové, requiem [rékwiem]. Fixem-nos que la pronúncia llatina és diferent de la catalana. En català oriental, [rɛ́kiəm]; en occidental, [rɛ́kiem]. En llatí, [rékwiem].

La paraula rèquiem ve d’un text en llatí que diu “Dona’ls, Senyor, l’etern descans. I és que en llatí requiem vol dir ‘descans’. I la R de  l’acrònim llatí RIP, que trobem en làpides i esqueles, ve de requiescat, ‘descansi’. RIP vol dir ‘descansi en pau’.

Així doncs, i ja acabem, tant si voleu homenatjar els que han trobat el descans etern de la mort, com si voleu percebre la breu intensitat de la vida per mitjà de la música, aquests dies us recomanem que deixeu sonar un rèquiem.

Versió sonora

89 El diapasó

Avui parlem del diapasó, aquella vareta metàl·lica que molts directors s’acosten a l’orella per donar el to als cantaires abans de començar. Si heu cantat mai en una coral, segur que heu vist fer aquest gest de picar la vareta i escoltar-se-la atentament.

El diapasó és també ‘l’extensió d’una veu o d’un instrument’, la part de l’escala que recorre des de la nota més greu fins a la més aguda. La paraula ve del grec διὰπασῶν, que vol dir ‘a través de tots’. Amb aquest nom els grecs i medievals designaven un interval d’octava, és a dir, el que inclou totes les notes d’una escala.

Els constructors d’orgues també fan servir la paraula diapasó, perquè, entre altres coses, és la ‘relació que hi ha entre la llargada i el diàmetre dels tubs’.

A més, en els instruments de corda, el diapasó és el mateix que el batedor, és a dir, la ‘peça de fusta fixada sobre el mànec on els dits de la mà esquerra premen les cordes’.

I també s’anomena diapasó la ‘peça on hi ha les llengüetes de l’acordió.

Per si no n’hi hagués prou, en català tenim l’expressió alçar (o abaixar) el diapasó, que vol dir ‘apujar o abaixar la veu o les pretensions’, i per tant també relacionada d’una manera o altra amb la música! Si de cas, ara apujarem una mica el diapasó per acomiadar-nos. Fins aviat!

Versió sonora

80 Són bones persones, els músics?

Avui plantegem una pregunta de resposta òbvia. Això és Catalunya Música, o sigui que… qui gosaria criticar-hi els músics? Seria com escopir al cel! Aquí, tots som una mica músics, i també bones persones!

Ja vam veure fa temps que la saviesa popular relaciona la música amb els diners… o més aviat amb els pocs diners. Avui volem saber què diuen els refranys sobre els músics: són bones persones?

Escolà, músic o barber, home de bé no pot ser. Caram! Amb una sola frase es condemna músics, escolans i barbers! No anem bé…

Una altra: Ni barber mut, ni músic amb cervell pur. Però què els passa, amb els barbers? I amb els músics!

Remenem una mica més entre els refranys, que la saviesa popular per força ha de dir alguna cosa bona sobre els músics…!

Per fi: On hi ha música, mala cosa no hi pot haver i On hi ha música, no hi pot haver dolenteria. Això sí que són frases assenyades! I una altra: La música amanseix les feres. Si això és bo, els que fan música també han de ser bons.

A més, De músic, boig i poeta, tots en tenim una miqueta. Ja ho dèiem al començament: aquí, tots som una mica músics, i també bones persones!

Versió sonora

73 Expressions amb percussió  

Avui portem expressions relacionades amb la percussió… Mirarem de picar fluix i a bon ritme, perquè no us agafi mal de cap!

Que malgrat això us noteu atabalats, amb el cap espès o mentalment cansats? Doncs podeu dir que teniu el cap com un timbal. I si algú us mareja a força de parlar, que us posa el cap com un bombo.

Si pel motiu que sigui desbarreu una mica, podrien dir que toqueu timbals… o campanes o el bombo! Tot, instruments de percussió!

Si us passa això, tranquils, però potser us valdria més no sentir-ho. Ho podríeu aconseguir si fóssiu més sords que una campana o sords com un timbal. Però ni això, ni tenir el ventre com un timbal, com un tabal o com un tambor són coses que es triïn.

En tot cas, com que la percussió serveix per donar solemnitat o fer més espectacular allò que acompanya, acabarem fent tam-tam del nostre espai, és a dir, publicitat. Hi donarem bombo, ens farem autobombo! Sí: a so de campanes, de tabal, o de bombo i platerets us anunciem que acabeu de sentir el Parlant de música, que forma part del magnífic programa Tots els matins del món!

Versió sonora

70 Expressions amb “campana”

Si la importància d’un element en una cultura es pot mesurar per la quantitat de frases fetes i refranys que genera, podem concloure sense cap mena de dubte que les campanes han tingut un pes important en la nostra història.

Quan no hi havia rellotges de polsera ni mòbils, les campanes ens deien quina hora era i ens cridaven a entrar o sortir de casa. Per això una vella amb una dent que fa córrer tota la gent no és altra cosa que una campana.

Tots duem una campana dalt del cap, és a dir, encara que no vulguem, demostrem com som. Les persones de prestigi són campana grossa, i les malparlades, campana badadacampana esquerdada.

Si som puntuals, fem les coses a toc de campana. Si ens agrada cridar l’atenció, les fem a so de campanes i, si podem, donem la campanada. Si no hi sentim, som més sords que una campana. Si ens saltem una classe, fem campana.

Per més seny que tinguem, sempre hi haurà algun moment que toquem campanes. Vaja, que no toquem ni quarts ni hores

El cert és que en general tots plegats no coneixem més campanes que les de la mateixa parròquia, perquè vivim més intensament el que tenim a prop que allò que ens queda lluny.

Però no generalitzem, que tots ens assemblem, però també som variats i amb matisos. Ja ho diu la dita: cada campana fa el seu so.

Versió sonora

67 Arpa, arpegi i harpia

L’arpa és un instrument musical de corda pinçada, amb les cordes disposades dins d’un marc triangular en què un dels costats és la caixa harmònica.
Però una arpa també és una altra cosa: una mà o un peu d’animal amb urpes, o sigui, ungles punxegudes i encorbades. Aquestes arpes amb urpes tenen relació etimològica amb les harpies (aquestes, escrites amb h!), uns éssers mitològics amb cara de dona, cos d’ocell i precisament unes arpes amb les quals s’enduien les ànimes dels morts.
D’aquestes arpes ve el verb arpar, que vol dir ‘agafar amb les arpes’, ‘robar’, i també ‘esgarrapar’.
També hi ha expressions com ara caure a les arpes del llop, posar l’arpa al damunt (d’algú) o treure (una cosa) de les arpes d’algú. I també fer córrer l’arpa, que vol dir ‘robar’.
Podem veure, doncs, que arpa es relaciona amb arpegi per dues bandes. Per una banda, perquè l’arpa, l’instrument, és a l’arrel de la paraula italiana arpeggio. D’aquí prové arpegi, un acord en què els sons no són simultanis, sinó successius.
I per una altra banda, la mà amb urpes anomenada arpa podria anar molt bé per tocar arpegis en instruments de corda pinçada com ara l’arpa. Si el músic tingués arpes en comptes de mans, no li farien falta pues per tocar arpegis, perquè amb unes ungles així de fortes les cordes sonarien d’allò més bé!

Versió sonora

65 Expressions amb “piano”

Entre els instruments musicals, un dels més coneguts és el piano. És de corda percudida: quan es toca una tecla, un martellet pica una corda, que vibra.

Sembla senzill, però funciona amb un mecanisme de palanques molt complex. 88 tecles, cada una amb la corda i el martellet corresponents, i moltes peces més. I amb una caixa de ressonància de bona mida. En el cas del piano de cua, el moble pot fer més de dos metres i mig de llarg.

Precisament per la grandària, el piano apareix com a terme de comparació en diferents expressions. Per exemple, diem que una cosa és gran com un piano igual com diríem que és gran com una casa de pagès. (En la mateixa línia, però més malsonants, tenim fotre’s una hòstia com un piano i portar una merda com un piano.)

Igualment, per la complexitat del mecanisme, per referir-nos a un afer complicat diem que té més tecles que un piano, o que té moltes tecles. I si algú s’encarrega de moltes coses diferents, que toca moltes tecles.

També tenim l’exclamació de sorpresa la mare del Tano!, que es pot allargar fins a convertir-se en la mare del Tano quan era gitano i tocava el piano!

Tocar-li el piano a algú, sobretot a una criatura, era el mateix que pegar-li. Confiem que tant l’expressió com l’acció hagin passat de moda, i que també estigui superada aquella frase que deia En la casa en que hay piano, no se habla valenciano.

Per sort, la nostra llengua, com qualsevol altra llengua normal, la parlem persones de tota condició, amb piano a casa o sense!

Versió sonora

64 Oïda o orella?

Tots tenim dues orelles a banda i banda del cap, com dues nanses. Si les tenim molt grosses i esbatanades, podem dir que tenim orelles de pàmpol, o un bon parell de pàmpols.

Les orelles són una part del cos, i cada una està formada per l’orella externa, la mitjana i la interna. Són òrgans anatòmics amb una funció específica: la de permetre que hi sentim. Les orelles són els òrgans de l’audició.

L’oïda, en canvi, no és cap òrgan del cos, sinó un sentit, el que ens permet percebre els sons. Podem tenir molt bona oïda –sentir-hi molt bé–, tocar d’oïda –per intuïció–, o ens pot fallar l’oïda. Però no podem fer servir la paraula oïda per referir-nos a la part del cos, a les orelles. Ens pot fer mal l’orella o podem tenir les orelles petites, però, atenció, no ens pot *fer mal l’oïda ni podem *tenir les oïdes petites!

Fixeu-vos que l’oïda és com la vista o el tacte: un sentit, un de sol. No va mai en plural.

En canvi, la paraula orella tant designa l’òrgan, és a dir, l’orella física,  com el sentit, l’audició: s’hi barregen l’òrgan i la funció.

Si parem orella, obrim l’orella o drecem les orelles, vol dir que escoltem amb interès. Si donem orella a una cosa, que l’escoltem. Si tenim orella musical, que tenim bona intuïció en matèria de música. Si som durs d’orella o tenim les orelles a cal ferrer, que no sentim bé el que ens diuen.

Dreceu l’orella, que resumim! Les orelles són els òrgans de l’audició, i en singular, l’orella, també el sentit. En canvi, l’oïda és el sentit, però mai mai mai l’òrgan!

Versió sonora

63 Afinar o desafinar, aquesta és la qüestió!  

Per algú que es dediqui a la música, afinar és bàsic. Posem que toqui el violí. Doncs abans de res ha d’afinar l’instrument, perquè cada corda tingui el punt de tensió exacte i soni com ha de sonar. Un cop fet això, per afinar les notes també haurà d’estar al cas de posar els dits exactament en la posició on han d’anar.

Ja es veu que en música és crucial afinar. La paraula té l’origen en el llatí finis, que vol dir ‘fi’. Fi en el sentit de ’elaborat amb cura’, com a cristalleria fina. Fi com a ‘subtil i perceptiu’, com quan parlem de tenir l’orella fina. O com quan diem que algú treballa fi, que no està fi o que no va fi. I és que per afinar cal cura i precisió. Si no encertem la nota precisa, sortim de to, desafinem.

També té l’origen en finis la paraula fi en un altre sentit, el de ‘moment en què una cosa s’acaba’. Fixem-nos que en aquest cas la paraula fi és femenina ―la fi― i es pot substituir per el final. Tant podem dir que “un concert arriba a la fi” com que “arriba al final”. Una altra cosa és el fi en masculí, que té relació amb ‘finalitat, objectiu’. Per exemple, “el fi justifica els mitjans”, una frase que s’atribueix a Maquiavel.

Sense ser maquiavèl·lics (és a dir, ambiciosos sense escrúpols), si volem ser “gent fina”, en el sentit de mostrar una educació exquisida i parlar amb precisió, hem d’afinar bé i no confondre el fi amb la fi. Recordeu-ho: el fi és l’objectiu i la fi és el final. Just on arribem ara: a la fi!

Versió sonora