119 El bemoll

El bemoll és un signe amb forma de lletra b que, en una partitura, indica que la nota afectada és un semitò més baixa que en l’estat natural. Tret que tingui un becaire al davant, que anul·la l’alteració.

Sabeu d’on venen les paraules bemoll i becaire?

En la notació medieval el si natural s’indicava amb una lletra b de formes anguloses, dures: en deien be quadratum (o be durum). D’aquí ve el becaire, que és una be de caires tallants.

En canvi, el si una mica més greu s’indicava amb una b de formes arrodonides: en deien be rotundum (o be molle). D’aquí ve la paraula bemoll, de be molle, que en llatí vol dir ‘be tova, molla’. De fet, la paraula moll ara l’associem sobretot a ‘mullat’, però en català moll també vol dir ‘tou’, igual que el molle llatí.

Al segle XV ja trobem documents catalans amb la paraula: de vegades escrita bemol i de vegades bemoll. El Diccionari català-valencià-balear també recull les dues formes, i potser per això algunes persones encara dubten.

En tot cas, fa molts i molts anys que l’única forma normativa és bemoll. Penseu que ja el 1898, fa més de 120 anys!, Pompeu Fabra, a la Contribució a la gramàtica de la llengua catalana, ja hi recollia bemoll com a única opció, i també apareix així a les seves fitxes manuscrites.

Trobar-se gaires bemolls en una partitura la fa més difícil de llegir, i d’aquí ve l’expressió la cosa té bemolls, que vol dir que presenta moltes dificultats. Però, en l’aspecte lingüístic, no podem dir pas que la paraula bemoll tingui gaires complicacions. És ben fàcil: bemoll. En realitat, la cosa no té bemolls.

Versió sonora

Anuncis

113 “La cançó del tururut” i el cuplet

Imatge de @tanaka_tatsuya
Un cuplet és una cançó lleugera amb textos picants i de vegades satírics. El gènere va ser molt popular a Catalunya, sobretot a començament del segle XX, i la paraula prové del francès couplet, que, com cobla en català, vol dir ‘conjunt de versos’. En el cas de la cobla sardanista, ‘conjunt de músics’. Tot plegat ve del llatí cōpŭla, que vol dir ‘unió’.
Segur que més d’un cop heu sentit cantar cuplets. Per exemple, a la Núria Feliu amb “La marieta de l’ull viu” o a la Guillermina Motta amb “La cançó del tururut”.
I què és el tururut, d’on ve la paraula? Tururut és una onomatopeia que imita el so de la trompeta, i també expressa que una cosa se n’ha anat en orris. “Tururut!”, diem quan alguna cosa acaba malament. I per referir-nos a qui en paga les conseqüències, “Tururut, tururut, qui gemega ja ha rebut!”.
Aquesta frase apareix a diferents cançons. A la d’“El senyor Ramon”, que cantava, per exemple, La Trinca, o al cuplet de “La cançó del tururut”. A més, als espectacles de putxinel·lis, almenys fa uns anys, les obres solien acabar amb el ball del Tururut, en què els diferents personatges es clavaven cops de bastó a tort i a dret.
Com que som gent civilitzada, no acabarem a bastonades, però sí amb frases fetes amb tururut. Tenim tururut sant Pere, tururut dotze hores, tururut pa amb oli… hi ha molts finals possibles amb tururut. Fins i tot n’hi ha de musicals, com ara tururut violes.  Que en aquestes violes no hi veieu instruments sinó flors? Doncs tururut flabiol, que aquí ho deixem!

Versió sonora

Nota: El grup Roba Estesa actualitza i capgira el tururut: “Les criades” (2016) passen a empaitar el senyor Ramon.

111 Música i mobiliari

La paraula mobiliari ve del llatí mōbĭlis, que vol dir ‘mòbil’, és a dir, ‘que es pot moure’. De fet, canviar els mobles de lloc és la típica cosa que fem quan volem un canvi a casa amb la mínima despesa.

Mobiliari, fusta i música són matèries molt vinculades. De fer mobles, se n’encarreguen els fusters, o més concretament els ebenistes, que treballen amb fustes fines com l’eben, del qual ve el nom de l’ofici. I una de les especialitzacions de l’ebenisteria és la lutieria, la fabricació d’instruments musicals.

La paraula lutier, com llaüt, té a veure amb la fusta des de la mateixa arrel ûd, que en àrab vol dir això: ‘fusta’. Instruments com l’oboè o la flauta dolça generalment estan fets de fusta. Pertanyen al grup dels anomenats de vent de fusta, que curiosament n’inclou alguns de fets de metall. El saxofon, per exemple, és considerat de fusta, i és pel tipus d’embocadura.

Encara ara, quan gairebé tot es fa de plàstic, la major part dels instruments de corda, sigui fregada, percudida o pinçada, es continuen fent de fusta. Igual que molts instruments de percussió.

En instruments grossos com el piano o l’orgue, de l’estructura se’n diu moble. I també és un moble, en general de fusta, el tamboret o banc on s’asseu qui els toca.

La fusta transmet calidesa i humanitat. Venen de la fusta l’escalfor de la llar de foc i els mobles de casa. Ser de bona fusta és tenir una constitució sana, i de fusta es fan tant bressols com taüts. 

Si teniu fusta de músics o de lutiers, seguiu aquesta predisposició. Així podreu regalar a la humanitat calidesa i emoció, la barreja de natura i cultura que ens aporta la música, sovint per mitjà de la fusta.

Versió sonora

Nota: Una altra paraula en què coincideixen música i mobiliari és musiquer, un moblet per guardar-hi els papers de música.

110 Relat amb “tocar”

Avui tocaven matines, i ahir a la nit el nen dels veïns va decidir tocar l’orgue, vinga plorar! Han tocat les dues, les tres, en tocaven de petites, i la criatura anar tocant allò que no sona. A les tres i cinc he tocat a la porta dels veïns, i ves, m’han tocat la corda sensible: tenia febre, pobra criatura!

Al final s’ha adormit, però jo ja no tocava ni quarts ni hores i no m’adormia. El silenci em ressonava al cap com un piano tocat a quatre mans. Havia tocat fons.

Com que toco moltes tecles i avui a la feina no podia tocar el bombo en una reunió a primera hora, a un quart de quatre m’he posat un disc en què tocaven una cançó de bressol amb arpa. Ha estat tocar el coixí i adormir-me.

Ara, m’han faltat hores de son i no em puc permetre no tocar pilota ni tocar glorificat a matines… Saps què et dic? Que ara que ja estic de la reunió, toco el dos i cap a casa!

Equivalències:

tocar matines = haver-se de llevar d’hora

tocar l’orgue = plorar sorollosament

tocar hores = un rellotge, fer sentir els sons indicadors de les hores

tocar-ne de petites = ser molt tard, ja de matinada

tocar allò que no sona (a algú) = empipar

tocar a la porta = trucar a la porta

tocar la corda sensible = emocionar, estovar

no tocar ni quarts ni hores = no tenir el coneixement clar

tocar a quatre mans = tocar el piano o un altre instrument de teclat entre dues persones

tocar fons = estar en la pitjor situació possible, estar fet pols

tocar moltes tecles = participar en molts afers

tocar el bombo = equivocar-se

tocar el coixí = ficar-se al llit, posar el cap sobre el coixí

no tocar pilota = no encertar-ne ni una

tocar glorificat a matines = confondre’s, prendre una cosa per una altra

tocar els dos = anar-se’n

Versió sonora

103 Expressions amb “ballar”

Ballar està molt relacionat amb la música, entre altres coses perquè tant ballar com escoltar música fan augmentar el nivell d’endorfines, unes hormones naturals que ens generen benestar.

En canvi, en moltes frases fetes ballar té connotacions negatives.

Si ballem de capoll o de corcoll, o estem atrafegats o les coses no ens van bé. Si ballem els goigs de sant Prim, passem gana. Si la ballem magra, la ballem prima, la ballem negra, o simplement la ballem, passem privacions o se’ns ha complicat la vida.

Si ens fan ballar com un putxinel·li o com una baldufa, ens manipulen. Si algú ens fa ballar el cap o el paraigua, ens atabala. Si en un llibre les lletres ballen, ens costarà de llegir, i si en un negoci ens ballen els números, no rutlla del tot. Si algú ens fa ballar els ulls verds és que ens dona molts disgustos. Quan les coses es compliquen, hi balla el diable.

Si algú balla segons el so o balla al so que toquen, s’adapta a les circumstàncies, però potser és fals o massa submís. I si s’entén i balla sol, vol dir que va a la seva.

Sembla tot dolent, però ballar té moltes coses bones!

La balleu grassa? Vol dir que teniu calés! Li balleu en l’ull a algú? Us estima molt! Us ballen l’aigua als ulls? Us han seduït! Balleu amb un peu, d’un peu o per un peu? Això és que esteu molt contents!

Pot ser que balleu més que el gegant de la ciutat, que sigueu molt balladors. O bé que quan diuen que algú fa ballar un mort, el “mort” sigueu vosaltres perquè no en sabeu gens, de ballar. El cas és que si som al ball, hem de ballar, és el que toca!

I no oblideu que ballar genera endorfines. Per tant, balleu, balleu, que el món s’acaba!

Versió sonora

98 L’organologia

L’organologia és la ciència musicològica que estudia els instruments musicals. La paraula ens pot fer pensar en un instrument musical concret, l’orgue, i és que en realitat tot ve del mateix: del grec όργανον, que vol dir ‘eina, instrument’, i també ‘orgue’. És un derivat d’έργον, que vol dir ‘acció, obra’.

Òrgan, organisme, organitzar i orgànic tenen el mateix origen.

I també organigrama, la representació esquemàtica de les relacions i funcions dels elements que formen part d’una organització (paraula que també ve d’όργανον).

Organitzar els instruments és precisament el que van fer els dos organòlegs que donen nom a l’esquema Hornbostel-Sachs, pel qual des del 1914 els diferents instruments musicals es classifiquen en quatre grups. Més endavant s’hi va afegir un cinquè grup, però a part d’això continua vigent.

Repassem-los. Els idiòfons produeixen el so per la vibració de tot el material que els forma. Per exemple, unes castanyoles. Els membranòfons, per la vibració d’una membrana. És el que fa un timbal. En els cordòfons, com la guitarra, vibra una corda, o unes quantes. En els aeròfons, vibra l’aire. Com en una flauta. I finalment, en els electròfons, com un sintetitzador, el so es genera per mitjans elèctrics o electrònics.

Fins ara hem parlat de coses molt grans: organitzacions, organigrames i organismes. Toquem de peus a terra i tornem a les coses petites amb una frase feta: ser l’últim pet de l’orgue, que vol dir ‘ser poc important’. I és que als orgues, aquests instruments tan solemnes, de vegades quan ja han acabat de tocar se’ls escapa una nota que no ve a tomb. És l’últim pet de l’orgue. I és que no som res…

Versió sonora

93 Rèquiem

Aquesta setmana, el dia 1 de novembre, és Tots Sants, i el dia 2, la Diada dels Difunts, dates en què recordem els parents i amics morts.

Som a la tardor, el dia ja fa temps que s’escurça i la foscor guanya terreny. Encara falta per arribar a Nadal amb el seu “pas de pardal”. És temps de malenconia, d’introspecció, i també de rèquiems, composicions a partir del text de la missa de difunts.

La paraula rèquiem és un llatinisme ja adaptat, que escrivim i pronunciem en català. L’escrivim amb accent greu sobre la primera e. Si no fos per això, la paraula catalana seria idèntica a la llatina de la qual prové, requiem [rékwiem]. Fixem-nos que la pronúncia llatina és diferent de la catalana. En català oriental, [rɛ́kiəm]; en occidental, [rɛ́kiem]. En llatí, [rékwiem].

La paraula rèquiem ve d’un text en llatí que diu “Dona’ls, Senyor, l’etern descans. I és que en llatí requiem vol dir ‘descans’. I la R de  l’acrònim llatí RIP, que trobem en làpides i esqueles, ve de requiescat, ‘descansi’. RIP vol dir ‘descansi en pau’.

Així doncs, i ja acabem, tant si voleu homenatjar els que han trobat el descans etern de la mort, com si voleu percebre la breu intensitat de la vida per mitjà de la música, aquests dies us recomanem que deixeu sonar un rèquiem.

Versió sonora

89 El diapasó

Avui parlem del diapasó, aquella vareta metàl·lica que molts directors s’acosten a l’orella per donar el to als cantaires abans de començar. Si heu cantat mai en una coral, segur que heu vist fer aquest gest de picar la vareta i escoltar-se-la atentament.

El diapasó és també ‘l’extensió d’una veu o d’un instrument’, la part de l’escala que recorre des de la nota més greu fins a la més aguda. La paraula ve del grec διὰπασῶν, que vol dir ‘a través de tots’. Amb aquest nom els grecs i medievals designaven un interval d’octava, és a dir, el que inclou totes les notes d’una escala.

Els constructors d’orgues també fan servir la paraula diapasó, perquè, entre altres coses, és la ‘relació que hi ha entre la llargada i el diàmetre dels tubs’.

A més, en els instruments de corda, el diapasó és el mateix que el batedor, és a dir, la ‘peça de fusta fixada sobre el mànec on els dits de la mà esquerra premen les cordes’.

I també s’anomena diapasó la ‘peça on hi ha les llengüetes de l’acordió.

Per si no n’hi hagués prou, en català tenim l’expressió alçar (o abaixar) el diapasó, que vol dir ‘apujar o abaixar la veu o les pretensions’, i per tant també relacionada d’una manera o altra amb la música! Si de cas, ara apujarem una mica el diapasó per acomiadar-nos. Fins aviat!

Versió sonora

80 Són bones persones, els músics? (refranys)

Avui plantegem una pregunta de resposta òbvia. Això és Catalunya Música, o sigui que… qui gosaria criticar-hi els músics? Seria com escopir al cel! Aquí, tots som una mica músics, i també bones persones!

Ja vam veure fa temps que la saviesa popular relaciona la música amb els diners… o més aviat amb els pocs diners. Avui volem saber què diuen els refranys sobre els músics: són bones persones?

Escolà, músic o barber, home de bé no pot ser. Caram! Amb una sola frase es condemna músics, escolans i barbers! No anem bé…

Una altra: Ni barber mut, ni músic amb cervell pur. Però què els passa, amb els barbers? I amb els músics!

Remenem una mica més entre els refranys, que la saviesa popular per força ha de dir alguna cosa bona sobre els músics…!

Per fi: On hi ha música, mala cosa no hi pot haver i On hi ha música, no hi pot haver dolenteria. Això sí que són frases assenyades! I una altra: La música amanseix les feres. Si això és bo, els que fan música també han de ser bons.

A més, De músic, boig i poeta, tots en tenim una miqueta. Ja ho dèiem al començament: aquí, tots som una mica músics, i també bones persones!

Versió sonora

73 Expressions amb percussió  

Avui portem expressions relacionades amb la percussió… Mirarem de picar fluix i a bon ritme, perquè no us agafi mal de cap!

Que malgrat això us noteu atabalats, amb el cap espès o mentalment cansats? Doncs podeu dir que teniu el cap com un timbal. I si algú us mareja a força de parlar, que us posa el cap com un bombo.

Si pel motiu que sigui desbarreu una mica, podrien dir que toqueu timbals… o campanes o el bombo! Tot, instruments de percussió!

Si us passa això, tranquils, però potser us valdria més no sentir-ho. Ho podríeu aconseguir si fóssiu més sords que una campana o sords com un timbal. Però ni això, ni tenir el ventre com un timbal, com un tabal o com un tambor són coses que es triïn.

En tot cas, com que la percussió serveix per donar solemnitat o fer més espectacular allò que acompanya, acabarem fent tam-tam del nostre espai, és a dir, publicitat. Hi donarem bombo, ens farem autobombo! Sí: a so de campanes, de tabal, o de bombo i platerets us anunciem que acabeu de sentir el Parlant de música, que forma part del magnífic programa Tots els matins del món!

Versió sonora