143 El dobro i l’eslovac

El dobro és una guitarra de cordes metàl·liques amb un so entre guitarra acústica i banjo. És propi sobretot del blues i el bluegrass, i es caracteritza pel fet que a la caixa hi té un disc metàl·lic, el ressonador, en comptes de la típica boca de la guitarra. Per aquest disc, el dobro també s’anomena guitarra ressofònica o ressonador.

El nom dobro ve de la primera empresa que va fabricar aquesta guitarra, creada pels germans Dopyera, en anglès els Dopyera brothers. De les síl·labes inicials d’aquestes dues paraules, Do i bro, ve la marca Dobro, que porten impresa a la pala.

Jozef Dopyera/Dopjera era un eslovac que feia violins i va emigrar amb tota la família cap a Califòrnia. Als anys 20 van obrir una botiga a Los Angeles on construïen i reparaven instruments de corda. Un dels seus deu fills, John Dopyera, que quan van marxar d’Eslovàquia tenia quinze anys i no es deia John sinó Ján, va ser qui va crear el dobro, i un dels fundadors de la companyia amb aquest nom. 

Hem dit que els Dopjera eren immigrants als Estats Units i que en Jan va passar a ser John. Tot i això, no van oblidar la seva llengua d’origen, l’eslovac, que en aquella època, com el català, vivia moments d’efervescència i codificació, i que va tenir en Ľudovít Štúr el seu Pompeu Fabra

Que aquesta família de lutiers s’estimava la seva llengua nadiua ho demostra el fet que amb la marca Dobro van voler fer un joc de paraules en eslovac. Dobro és una suma d’inicials, però a més en eslovac vol dir ‘bo’, i el primer eslògan de la marca de guitarres era “Dobro vol dir bo en qualsevol llengua!. Així, la paraula dobro s’ha convertit una de les poques aportacions de l’eslovac a altres llengües; encara que hagi perdut el significat original de ‘bo’ i hagi passat a anomenar un tipus de guitarra. 

Versió sonora

142 L’apuntador 

L’apuntador és una persona de professió discreta que treballa sota la boca de l’escenari, molt a prop dels artistes. A l’òpera, si es vol aconseguir un resultat excel·lent, hi té un paper fonamental, i en canvi… el públic ni l’ha de veure ni l’ha de sentir quan treballa; per això s’amaga al coverol.

L’apuntador ajuda que l’actuació sigui un èxit, perquè evita possibles errors. Anticipa les entrades dels cantants xiuxiuejant el text amb el ritme adequat i donant indicacions amb les mans. Amb la partitura, un llumet, un monitor o un mirall per veure el director, i poca cosa més (a part dels seus coneixements musicals i lingüístics), l’apuntador fa de connexió entre els cantants i el director. S’avança als problemes per evitar que n’hi hagi, i a més, si convé, dona indicacions de pronúncia.

Els apuntadors teatrals pràcticament han desaparegut, però n’hi continua havent a l’òpera, per exemple a la Scala de Milà, el Metropolitan de Nova York o el Liceu de Barcelona. Als grans teatres d’òpera s’hi mantenen els grans mestres apuntadors, per aconseguir resultats perfectes.

La paraula que dona nom a aquesta feina en català, castellà i portuguès té l’origen en punt, d’on ve el verb apuntar. L’apuntador dona el punt de partida de lletra, to, ritme i moment d’entrar, perquè als cantants els serveixi de base.

En portuguès un punt és un ponto, i de l’apuntador en diuen apontador, o només ponto.

En anglès en diuen prompter, que té l’origen en el llatí prōmptus, que vol dir ‘fàcil, decidit’. O sigui que un prompter és algú que fa les coses més fàcils.

En francès en diuen souffleur, a partir de la idea de ‘bufar’, perquè l’apuntador, més que parlar o cantar tot just deixa anar una mica d’aire, quan xiuxiueja. Bufar una cosa a l’orella d’algú és dir-l’hi molt fluixet, suggerir-l’hi. Això fa el souffleur: suggereix.

L’alemany manlleva el terme del francès, mentre que l’italià parla del maestro suggeritore. També se n’havia dit maestro rammentatore, que ve de rammentare, és a dir, ‘recordar’.

Això hem fet avui: recordar-nos de l’apuntador, un ofici que, segons alguns, està en perill d’extinció!

Versió sonora

141 Estrenes i “aguilandos”

Per Nadal, qui res no estrena, res no val, diuen.

Parlant d’estrenes… Temps era temps era costum (i gairebé obligació), igual com ara es deixa propina al restaurant, donar una gratificació a certs treballadors que proporcionaven un servei tot l’any. Pels volts de Nadal el sereno, o el carter, picaven a la porta de les cases, deixaven una targeta en què desitjaven bones festes i se’ls donaven unes monedes o un regal.

Aquests obsequis eren les estrenes. Tant la paraula estrena com la tradició venen dels antics romans, que a començament d’any feien ofrenes a la deessa Strenua (o Strenia) i intercanviaven regals amb parents i amics.

Una obra o un espectacle que s’interpreten per primera vegada també són estrenes. Però hi ha un altre lligam amb la música més amagat. Durant un temps, era habitual entre nosaltres anomenar les estrenes -les gratificacions- amb un castellanisme: *l’aguinaldo. I aguinaldo en castellà és sinònim d’aguilando. Aguinaldo i aguilando probablement venen del llatí hoc in anno, ‘en aquest any’, pel fet de ser una tradició anual, dels volts de Cap d’Any.

I sabeu què és un aguilando, també? Doncs una nadala típica de Múrcia i Andalusia, d’estrofes més o menys improvisades i en què les colles que canten esperen que el públic els doni una gratificació, o sigui, unes estrenes.

Acabem desitjant-vos un any ple d’estrenes, tant en el sentit de coses noves de trinca com de concerts inaudits. I també de remuneracions extres, que no van mai malament!

Versió sonora

140 Nadales ibèriques 

Nadal és temps de germanor, de retrobar-nos i saber com ens va a tots. Per això avui apleguem diverses llengües amb qui compartim península i que en canvi no coneixem prou. Sabem tots, per exemple, com es diuen les cançons de Nadal en les diferents llengües peninsulars?

A la Vall d’Aran s’hi parla occità. En aranès, les nadales són nadalets, i el tió, “Era soca de Nadau”. 

https://www.youtube.com/watch?v=pbxsx258zC8 

En castellà tenen villancicos. La paraula ve del llatí uillanus, que vindria a ser ‘qui viu a pagès’. Segurament el “tamborilero” també hi vivia. 

https://www.youtube.com/watch?v=7ipr3_3pJyg 

En asturià canten villancicus, amb u, com “L’Anguleru”, un personatge com el Pare Noel o els Reis, però que pesca angules. 

https://www.youtube.com/watch?v=KYYRxojUhJ8 

En basc, per dir bona nit diuen gabon, que també és com anomenen la nit de Nadal. Les nadales són Gabon-kantakI aquesta es diu “Gabonak gabon”

https://www.youtube.com/watch?v=NZUChtYRyX8&list=PLDA40A3DAA17E343C&index=5  

En portuguès, les nadales són canções de Natal o cantigas natalinasAquí en tenim una: “Canção de Natal”.

https://youtu.be/KGTqHbCmCdA

I en gallec, del Nadal en diuen Nadal, com nosaltres, i de les nadales, panxoliñasLa paraula panxoliña és una evolució de “Pange, lingua”, l’himne eucarístic (que vol dir ‘Canta, llengua’). És curiós, oi? 

https://youtu.be/lqcrXaIzai8

Doncs aquí ho deixem.

Bon Nadau, aranesos! Feliz Navidad si parleu castellà! Felices navidaes, asturians! Zorionak, euskalduns! Feliz Natal, portuguesos! Bo Nadal, amics gallecs! I bon Nadal a tots vosaltres!

Versió sonora

 

139 El coverol 

Sou de demanar la lluna en un cove, vosaltres, és a dir, impossibles, o us acontenteu amb coses segures i fàcils, i apa, peix al cove!? Sigui com sigui, ja veieu que la paraula cove forma part de diverses expressions. Afegint-hi el sufix -ol, que indica petita magnitud, igual com de vent fem ventijol; de riera, rierol, i de puig, pujol… de cove, fem coverol

Un coverol seria un ‘cove petit’ (o bé una ‘cova petita’)… Té forma de cove/cova i, tot i ser petit, hi cap una persona. Aquesta persona és l’apuntador, que en alguns dels grans teatres d’òpera del món és una mena de director a l’ombra. A l’ombra del coverol, des del centre del prosceni i amagat del públic, xiuxiueja les frases als cantants perquè no perdin el fil.

En català hi veiem un cove petit, o una cova petita, i en canvi en castellà en diuen concha perquè es fixen que el coverol està cobert per una mena de petxina. Altres llengües hi veuen un forat: en l’italià i en francès en diuen, respectivament, buca del suggeritore i trou du souffleur. En italià (per la forma de cúpula) també en diuen cupolino, i, pel fet que cobreix el cap de l’apuntador com una gorra, cùffia. En anglès l’anomenen prompt box o prompter’s box, que vindria a ser ‘la capsa de l’apuntador’.

La tecnologia canvia les maneres de treballar: abans l’apuntador feia servir un mirallet retrovisor per veure el director des del coverol i ara el veu per una pantalleta. També com a evolució –però no sé pas si com a millora- a molts teatres ja no hi ha coverol, perquè diuen que tapa l’escenari, i l’apuntador, si n’hi ha, ha de xiuxiuejar les indicacions des d’un lateral. 

Avui no tan sols hem portat una paraula poc coneguda, sinó també una realitat en perill d’extinció: el coverol

Versió sonora

138 Els ocells més musicals 

Si hi hagués un pòdium dels animals més musicals, al graó més alt hi arribaria volant algun ocell, que en conjunt tenen fama de cantar bé. 

Ara, no tots els ocells canten igual, i per això tenim diferents paraules per referir-nos al so que emeten. N’hi ha que piulen, com els pollets; altres que refilen, com els canaris, i alguns xerrotegen, com l’oreneta. Les tórtores parrupegen i també ululen… Les gallines escatainen o escaïnen, i també catasquen o catasquegen, i fan cloc-cloc o cloquegen. Les oques claquen i nyequegen. Els ànecs també fan nyec-nyec, i n’hi ha que xiulen. Les perdius escotxeguen. Els galls fan quiquiriquic. Els coloms parrupen o parrupegen, i els corbs grallen

A la categoria d’honor dels ocells canors hi hauríem de posar els passeriformes, entre els quals hi ha els que serien pròpiament els ocells cantaires o cantadors. Segons la saviesa popular, entre ells la prima donna seria la calàndria, perquè cantar com una calàndria és sinònim de refilar. I el primo uomo, el rossinyol, perquè quan algú canta molt bé, diem que canta com un rossinyol

Un ocell ballador i cantador és el flamenc. Diuen que el nom de la música flamenca ve de la manera com es mouen aquests ocells camallargs, que sembla que ballin flamenc.

L’‘última actuació destacada d’algú, sovint un músic o artista’, s’anomena cant del cigne; fer una cosa amb el cant del gall és posar-s’hi molt d’hora, i quan diem que d’alguna cosa no se’n canta gall ni gallina vol dir que no se’n recorda ningú.

Sí: tot passa i tot s’oblida, però mentrestant anem fent la viu-viu i fins i tot una mica de piu-piu. Si ens continueu acompanyant, a part de paraules sentireu bona música. Una música tan plaent com el cant del rossinyol.

Versió sonora

137 Cordes 

En la nostra recerca de vincles entre llengua i música, ens havíem d’aturar en la paraula corda. Té moltes accepcions, i unes quantes són musicals.

Així en general, una corda és un conjunt de fils torçats de manera que junts formen un fil gruixut. Ve del llatí chorda, que venia del grec χορδή (khordḗ), que volia dir ‘corda’, ‘tripa’, i fins i tot ‘salsitxa’!

De tripa precisament es feien les primeres cordes d’instruments, la primera accepció musical de la paraula corda al diccionari.

La corda és també el grup d’instruments de l’orquestra simfònica format per violins, violes, violoncels i contrabaixos: els instruments de corda.

La corda també és el grup de cantants segons la veu que interpreten quan canten en un cor. Cada una de les quatre veus principals és una corda: sopranos, contralts, tenors i baixos.

I la quarta i última accepció musical de la paraula arriba amb les cordes vocals, que ens permeten parlar i cantar. S’anomenen cordes per la forma, i quan vibren produeixen el so de la veu. La llargada de les cordes vocals condiciona la veu, i per tant la pertinença a una corda o altra.

També hi ha derivats musicals de corda. Quan posem les cordes a un instrument, l’encordem, i l’extrem oposat del claviller on van fixades és el cordal. Un instrument d’una sola corda és monocord; el que en té dues, dicord, i el que en té moltes, policord. Un manicord s’assembla a un clavicordi i tots dos són cordòfons perquè sonen per la vibració de cordes. 

A més de tot això, la paraula corda forma part d’unes quantes expressions. En parlarem un altre dia, que avui ja se’ns ha acabat la corda!

Versió sonora

136 Estils musicals moderns

Per l’inexorable pas del temps, el que avui és present demà serà passat i el que avui és moderndemà serà antiquat. Al programa d’avui l’adjectiu modern té un sentit ampli: parlem d’estils de música popular del 1900 fins ara. 

Molts d’aquests estils venen del món anglosaxó, i per això en general agafen el nom de l’anglès. Potser “el nom no fa la cosa”, però pot ajudar a entendre-la. 

Comencem pel gòspel, un estil amarat de religiositat. La paraula gospel en anglès vol dir ‘evangeli’.

El blues canta les penes dels afroamericans. Blues vol dir ‘tristesa’

El country ve de zones rurals dels Estats Units i vol dir ‘camp’

Swing vol dir ‘gronxar-se, balancejar-se’; és un estil molt ballable.

Rock vol dir ‘bellugar-se cap aquí i cap allà’, i roll, ‘girar’. D’aquest bellugueig neix el rock and roll

El folk és d’arrel popular. La paraula vol dir ‘poble’; té relació amb folklore.

El soul parla d’emocions profundes; en català la paraula soul es podria traduir com ‘ànima’

Pop és un escurçament de ‘popular’; techno, de ‘technological’; disco, de ‘discotheque’, i emo, d’‘emotional’.

Del verb beat, que vol dir ‘picar’, marcar el ‘ritme’ amb la bateria, ve el nom de la música beat. El nom dels Beatles és un joc de paraules que combina aquest verb amb la paraula beetles, ‘escarabats’, que sona igual.

Alguns estils adopten com a nom paraules amb connotacions negatives. Així, reggae  té relació amb rag, que vol dir ‘parrac’. Funk vol dir ‘fer pudor’ i funky, ‘pudent’. Punk s’aplicava a petits delinqüents. I grunge, a persones ‘brutes’.

Però no tot és deixadesa: al glam-rock o rock glamurós’ els músics s’arreglen força: porten vestits espectaculars i maquillatge. 

Acabem amb el rap, un estil recitatiu que etimològicament té a veure amb l’acció de ‘xerrar’

I com que ja hem xerrat prou, ho deixem aquí. Fins aviat!

Versió sonora

134 El cant del cigne 

El cant del cigne és una locució que es refereix a l’última manifestació d’una activitat, especialment, a la darrera gran obra d’un artista.

L’expressió ve del fet que, segons alguns clàssics de l’Antiguitat, el cigne és capaç de predir la seva pròpia mort, i quan li arriba el moment emet un cant bellíssim, la seva última gran obra.  

Si ens fixem en el ballet La mort del cigne, l’animal quan mor no tan sols canta bé, sinó que balla meravellosament. I el mateix podríem dir basant-nos en El llac dels cignes.

La música clàssica recull, doncs, aquest mite de la bellesa del cant del cigne que la majoria de les llengües adopten com a expressió. El mateix Leonardo da Vinci va deixar escrit que el cigne cantava una cançó dolça quan moria.

En canvi, Plini el Vell, ja abans de Crist, deia que el cant del cigne és només un mite, una llegenda bonica però falsa. I força estudiosos posteriors han opinat el mateix. 

Per saber a qui hem de creure, sentim un grupet dels anomenats cignes cantaireshttps://www.youtube.com/watch?v=97FgCYSmMz4

Què us sembla, com canten?  Cal tenir en compte que, segons el mite, el cant harmoniós els cignes el fan quan agonitzen, i aquests són ben vius… 

Tot plegat us fa dubtar? Doncs sapigueu que Daniel Elliot, que va ser president de l’Associació Nord-americana d’Ornitòlegs, avala el mite. El 1898, després de ferir mortalment d’un tret un cigne que volava, va observar que l’animal, mentre anava caient, entonava una sèrie de “notes musicals planyívoles”, que “de vegades sonaven com la suau successió de les notes d’una octava”.

Dit això, depèn de vosaltres si creieu o no en el mite del cant del cigne. Ara, jo, personalment, desconfiaria d’un ornitòleg que dispara contra els ocells…

Versió sonora

133 Vocalistes consonàntics 

Sembla estrany, però encara no havíem parlat d’un punt de confluència musical i lingüística tan clar com són les vocals i les consonants.

En l’aspecte lingüístic, una vocal és un “so que s’articula sense cap obstrucció o constricció de l’aire”. En català tenim en total vuit vocals: en tots els dialectes [a], [ɛ], [e], [i], [ɔ], [o] i [u], i la vocal neutra [ə] en català oriental. Aquests sons els representen cinc lletres, que també anomenem vocals. Tota la resta són consonants.

I en l’àmbit musical, què vol dir vocal? Doncs significa ‘relatiu o pertanyent a la veu’. Música vocal és la ‘destinada a ser cantada’. 

Vocal ve del llatí uōcālis, que vol dir ‘capaç de parlar’, i prové de uox, ‘veu’. Com a derivats de vocal tenim, per exemple, vocalitzar, que és ‘articular bé els sons perquè se’ns entengui’, i vocalista, que és el ‘cantant d’un grup musical o d’una orquestra de ball’.

Pel que fa a les consonants, mentre que en llengua parlem de consonantisme, en música tenim la consonància. Tot ve del verb consŏno llatí, que significa ‘sonar alhora’. Les consonants no sonen si no les acompanya alguna vocal. Proveu de distingir entre “p” i “b” sense dir cap vocal. No hi ha manera! 

En música, hi ha consonància quan diversos sons simultanis produeixen una sensació agradable a l’oïda perquè tenen una relació de freqüències harmònica. 

Així doncs -i ho deixem aquí- quan el vocalista d’una orquestra entona harmònicament una cançó, podríem dir, amb una expressió en què conflueixen de manera múltiple llengua i música, que tenim al davant un vocalista consonàntic.

Versió sonora