Avui parlem de sigles i acrònims, i això ens porta, curiosament, al nom d’un compositor: Verdi.

Per començar, què entenem per sigla i què entenem per acrònim?

Una sigla és la suma de les inicials de diferents paraules, que juntes formen una denominació equivalent, però més breu. Entre les sigles n’hi ha unes que no les llegim lletra per lletra sinó com una paraula normal; n’acostumem a dir acrònims.

Per exemple: la sigla OBC, en denominació completa Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya, la llegim dient d’una en una les lletres que la formen: O, B, C. És una sigla, però no el que en general entenem per acrònim.

En canvi, en el cas de la Jove Orquestra Nacional de Catalunya solem reduir el nom a la forma JONC. En aquest cas diem que és un acrònim perquè es llegeix com una paraula normal, no pas lletra a lletra.

Tot i que actualment podem trobar un munt de denominacions escurçades com aquestes, el fenomen no és recent. Anem enrere en el temps, fins al 1842.

Giuseppe Verdi estrenava l’òpera Nabucco. Una obra d’un sentiment patriòtic que a Itàlia sintonitzava amb el moviment contrari a la dominació austríaca. Arran d’això, les parets del país es van omplir de pintades on hi deia “Viva Verdi”, o sigui, ‘Visca Verdi’. No era tan sols devoció pel compositor; és que VERDI en realitat volia dir Vittorio Emmanuele Re dItalia”; hi feia d’acrònim. En aquest cas, no per escurçar, sinó per esquivar la censura.

Ens podria semblar que això de les sigles és una moda recent, però ve com a mínim del temps dels romans. Fa més de dos mil anys la sigla SPQR (que vol dir Senatus PopulusQue Romanus, ‘El Senat i el poble romà’), ja apareixia a les monedes.

En el cas de Viva Verdi, l’acrònim va resultar premonitori. El Vittorio Emmanuele Re d’Italia que s’amagava darrere la sigla Verdi va ser coronat el 1861. Va acabar sent, efectivament, Víctor Manuel II, rei d’Itàlia.

Versió sonora

Anuncis