El bemoll és un signe amb forma de lletra b que, en una partitura, indica que la nota afectada és un semitò més baixa que en l’estat natural. Tret que tingui un becaire al davant, que anul·la l’alteració.

Sabeu d’on venen les paraules bemoll i becaire?

En la notació medieval el si natural s’indicava amb una lletra b de formes anguloses, dures: en deien be quadratum (o be durum). D’aquí ve el becaire, que és una be de caires tallants.

En canvi, el si una mica més greu s’indicava amb una b de formes arrodonides: en deien be rotundum (o be molle). D’aquí ve la paraula bemoll, de be molle, que en llatí vol dir ‘be tova, molla’. De fet, la paraula moll ara l’associem sobretot a ‘mullat’, però en català moll també vol dir ‘tou’, igual que el molle llatí.

Al segle XV ja trobem documents catalans amb la paraula: de vegades escrita bemol i de vegades bemoll. El Diccionari català-valencià-balear també recull les dues formes, i potser per això algunes persones encara dubten.

En tot cas, fa molts i molts anys que l’única forma normativa és bemoll. Penseu que ja el 1898, fa més de 120 anys!, Pompeu Fabra, a la Contribució a la gramàtica de la llengua catalana, ja hi recollia bemoll com a única opció, i també apareix així a les seves fitxes manuscrites.

Trobar-se gaires bemolls en una partitura la fa més difícil de llegir, i d’aquí ve l’expressió la cosa té bemolls, que vol dir que presenta moltes dificultats. Però, en l’aspecte lingüístic, no podem dir pas que la paraula bemoll tingui gaires complicacions. És ben fàcil: bemoll. En realitat, la cosa no té bemolls.

Versió sonora

Anuncis

One thought on “119 El bemoll

Comments are now closed.