Tocar és un verb onomatopeic i polisèmic, d’ús molt habitual i que ha generat un munt d’expressions. Un dia en portarem unes quantes que tenen relació amb la música.

Dèiem que tocar és onomatopeic; ja en llatí vulgar volia reproduir el soroll que es fa quan es dona un cop a un objecte. Per exemple, si piquem a una porta, quin soroll fa? Toc-toc! Doncs tocar ve d’aquesta onomatopeia, que és comuna a totes les llengües romàniques!

Pel que fa a això de ser un verb polisèmic, que podria semblar una cosa complicada, només vol dir que té diferents significats; en aquest cas, sobretot n’hi ha dos que ens interessen. El de ‘exercir el sentit del tacte’ i el de ‘fer sonar’, bàsic quan parlem de música.

Segons Joan Coromines, inicialment el verb tocar reproduïa el so d’un cop, concretament el de les campanes. D’aquí es devia passar a tocar a la porta, i d’aquí a ‘pegar’, i finalment s’arriba al significat més corrent del verb ara mateix, ‘exercir el sentit del tacte’.

El cas és que des del primer moment, per l’origen onomatopeic, el verb tocar està associat al so. Però, a més, hi ha l’accepció musical de tocar, la de ‘fer sonar un instrument’. Quan toquem un instrument, ho fem precisament ‘exercint el sentit del tacte’, en general posant-hi en contacte les mans.

En la interpretació de la majoria dels instruments hi estan implicats tot el cos i també la ment, però les mans en són les grans protagonistes. Pocs instruments trobarem en què no calgui fer servir les mans!

Hi ha un cas molt especial d’un instrument que es toca sense ser tocat: el theremin. Malgrat que no hi ha contacte físic entre el thereminista i l’instrument, és curiós de veure com l’intèrpret fa que soni: és com si amb una mà toqués un violí mentre amb l’altra amanseix una fera.

O sigui que ja ho veieu: fins i tot en instruments que es toquen sense ser tocats, les mans protagonitzen gairebé sempre l’acció de tocar.

Versió sonora

Anuncis

3 thoughts on “108 El verb “tocar”

Comments are now closed.