Les vides de Pompeu Fabra i Pau Casals, un gramàtic i un músic, s’encreuen a Prada, al Conflent, on tots dos van a parar seguint el camí de l’exili al final de la Guerra Civil espanyola.

El 26 de gener del 1939 les tropes franquistes entren a Barcelona i Casals s’exilia. Fabra travessa la frontera el 31 de gener.

Malgrat l’exili, cap dels dos s’allunya mai gaire de Catalunya. Físicament, poc, i emocionalment, gens. Pompeu Fabra no va gaire més enllà de París. Li ofereixen bitllets per anar a Amèrica, però s’estima més quedar-se a Prada. Tot i les privacions econòmiques, s’hi sent “a casa”. Al Conflent s’hi parla català, hi ha altres refugiats i, com rememorava la seva filla Carola: “Ens ho passàvem molt bé. No menjàvem, però rèiem”.

El franquisme confisca els béns a Pau Casals, però ell continua fent concerts per Europa i Amèrica. Malgrat els viatges, resideix a Prada en diferents èpoques: primer en un hotel, més endavant a Vil·la Colette, i després en una torreta anomenada El cant dels ocells. Casals fa concerts a benefici dels refugiats, participa en campanyes per recaptar menjar, roba i medicaments, escriu cartes a personalitats, i dona diners a altres exiliats.

Fabra és un dels receptors de la seva ajuda. A l’exili, Fabra hi passa estretors, tot i que no para de treballar. Entre altres coses, elabora la gramàtica publicada pòstumament el 1956.

Pompeu Fabra va morir ara fa 70 anys, el dia de Nadal de 1948, a Prada. Als seus funerals, Pau Casals va interpretar un motet de Bach, i també “El cant dels ocells”.

Aquests dos mestres, de la llengua i de la música, van saber practicar tot l’any la generositat pròpia d’aquests dies. Una manera d’homenatjar-los podria ser mirar d’aplicar cada dia, cada un de nosaltres, la coneguda frase de Pompeu Fabra: “Cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança”.

Versió sonora

Anuncis