L’acordió és un instrument portàtil que “omple” qualsevol escenari, sigui d’interior o a l’aire lliure. Ell tot sol fa melodia i acompanyament i, tant si és cromàtic com si és diatònic, se’l sent de força lluny.

L’acordió té com a element central la manxa, que agafa i deixa anar l’aire. Quan l’aire passa per les llengüetes, o inxes, les fa vibrar i l’acordió sona. A banda i banda de la manxa hi ha les caixes de ressonància. A l’esquerra té la botonera dels baixos i els acords d’acompanyament. I a la dreta, el teclat o els botons per fer la melodia.

L’instrument el va patentar Cyrill Demian a Viena a començament del segle XIX, amb el nom d’akkordeon. I d’aquí, de l’alemany, ve la paraula acordió.

Des d’Àustria, l’instrument i la paraula travessen França i arriben a Catalunya. A gran part d’Europa se l’anomena amb paraules semblants a acordió, des de Rússia (аккордеон) fins a Portugal (acordeão). El nom té a veure amb el fet que permet tocar amb acords. És a dir, amb “conjunts de diferents sons simultanis que es regeixen per les regles de l’harmonia i l’acústica”.

Precisament aquesta harmonia fa que en unes quantes llengües, sobretot de la meitat est d’Europa, l’acordió sigui anomenat harmonika, amb petites variants. Per evitar confusions, de l’instrument que nosaltres coneixem com a harmònica en aquestes llengües en solen dir ‘harmònica de boca’.

Però tornem a l’acordió, perquè aquí tot l’any tenim trobades d’acordionistes! La degana i més coneguda, la d’Arsèguel, a l’Alt Urgell, però n’hi ha unes quantes més. Sempre sonen acordions al carrer; només cal que sortim a buscar-los!

Versió sonora

 

Anuncis