Martí de Tours, un bisbe del segle IV  després de Crist, va ser un sant molt venerat a l’edat mitjana. Nascut al que ara és Hongria, va servir l’exèrcit romà fins que es va convertir al cristianisme i es va dedicar a evangelitzar la Gàl·lia.

Una de les llegendes sobre Martí de Tours diu que un vespre d’hivern va donar la meitat de la capa a un pobre que tenia molt de fred. En aquell mateix moment el cel es va obrir, el sol va fondre la neu i es va formar un gran arc iris. Que per això s’anomena arc de Sant Martí. També per això, si pels volts de Sant Martí (l’11 de novembre), quan ja ha entrat el fred, fa uns dies de calor, diem que és l’estiuet de Sant Martí.

Però tornem a la capa del sant. La paraula cappella, origen de la nostra capella i de capellà, en llatí medieval és un diminutiu de cappa. El nom ve del lloc on es guardava com una relíquia la capa de Martí. Una capa petita, una cappella, perquè només se’n va quedar la meitat.

I també de cappella, en italià ve a cappella, que és cantar sense acompanyament instrumental, cosa molt pròpia de la música sacra que sonava en esglésies i capelles. Però el cant a capella arriba també a la música pop, rap o hip-hop, per exemple amb el beatboxing o percussió bucal.

Pel que fa a la grafia, en català agafem l’expressió tal com és en italià, a cappella, escrit amb dues pes i dues eles. Si ho escrivíssim amb una sola pe, en llatí i en italià no vindria de cappa sinó de caper, ‘cabra’, i voldria dir ‘cabreta’! Per tant, el cant a cappella, sense acompanyament, l’hem d’escriure de totes totes amb dues pes i dues eles!

Versió sonora

Anuncis