El txa-txa-txa és un ball nascut a Cuba que combina dos passos lents i tres de ràpids: “un, dos, un-dos-tres”. O el que és el mateix: “un, dos, txa-txa-txa”.

El nom txa-txa-txa ve d’aquests tres passos. També podria tenir relació amb unes maraques anomenades txatxàs, però és poc probable.

El que potser no s’ha plantejat mai ningú és que el txa-txa-txa pugui estar relacionat amb el te! Sí: en portuguès del te se’n diu cha, i per tant tres tasses de te seguides farien un cha-cha-cha.

Moltíssimes llengües del món, no tan sols el portuguès, anomenen el te [ʧá] o [ʧáj]. I la resta de llengües, [tɛ́]. Amb molt poques variants.

Limitant-nos a Europa, als països de més a prop d’Àsia tot són variants de [ʧáj]: des del nord de Rússia fins a Grècia i Turquia, passant pels Balcans. Se’n diu [ʧáj] allà on el te va arribar per terra, seguint la Ruta de la Seda, des de la Xina.

En canvi, a l’oest d’Europa hi predominen variants de [tɛ́] te, perquè hi portaven l’herba els holandesos, per mar des del sud-est de la Xina.

Als llocs d’Europa, Àsia o Àfrica on aquesta infusió va arribar seguint la Ruta de la Seda, se’n diu txa, perquè en xinès mandarí la paraula te es pronuncia [ʧá]. En canvi, als llocs on el te va arribar per mar des del sud-est de la Xina, se’n sol dir així, [tɛ́], perquè en xinès min, el que es parla a la costa sud-est, es pronuncia [tɛ́] te.

Portugal és l’únic país de l’oest d’Europa on en diuen cha [ʃá]. Això és perquè el te no hi va arribar a través dels holandesos, sinó que els mateixos portuguesos el portaven des de Macau (on en diuen [ʧá]).

En fi, tot això són curiositats lingüístiques. En realitat, la hipòtesi que el txa-txa-txa cubà pugui venir de cha (o te), és fàcil de desmentir: ja se sap que a Cuba són més de cafè que no pas de te!

Versió sonora

Anuncis