Per algú que es dediqui a la música, afinar és bàsic. Posem que toqui el violí. Doncs abans de res ha d’afinar l’instrument, perquè cada corda tingui el punt de tensió exacte i soni com ha de sonar. Un cop fet això, per afinar les notes també haurà d’estar al cas de posar els dits exactament en la posició on han d’anar.

Ja es veu que en música és crucial afinar. La paraula té l’origen en el llatí finis, que vol dir ‘fi’. Fi en el sentit de ’elaborat amb cura’, com a cristalleria fina. Fi com a ‘subtil i perceptiu’, com quan parlem de tenir l’orella fina. O com quan diem que algú treballa fi, que no està fi o que no va fi. I és que per afinar cal cura i precisió. Si no encertem la nota precisa, sortim de to, desafinem.

També té l’origen en finis la paraula fi en un altre sentit, el de ‘moment en què una cosa s’acaba’. Fixem-nos que en aquest cas la paraula fi és femenina ―la fi― i es pot substituir per el final. Tant podem dir que “un concert arriba a la fi” com que “arriba al final”. Una altra cosa és el fi en masculí, que té relació amb ‘finalitat, objectiu’. Per exemple, “el fi justifica els mitjans”, una frase que s’atribueix a Maquiavel.

Sense ser maquiavèl·lics (és a dir, ambiciosos sense escrúpols), si volem ser “gent fina”, en el sentit de mostrar una educació exquisida i parlar amb precisió, hem d’afinar bé i no confondre el fi amb la fi. Recordeu-ho: el fi és l’objectiu i la fi és el final. Just on arribem ara: a la fi!

Versió sonora

Anuncis