56 L’ànima dels instruments de corda  

Definir l’ànima és difícil. Mentre que tots sabem què és el cos, l’ànima (si és que existeix…) és incorpòria. L’ànima és la intel·ligència, és l’esperit, és la sensibilitat, és el principi vital de les persones…

I si l’ànima és tot això, és evident que ha de tenir alguna relació amb la música. Perquè en la música, els instruments i la tècnica es posen al servei de la sensibilitat.

Diu Lluís Claret que “El cello vol una unió entre l’esperit, el cos del qui toca i la música”. Sí: el violoncel no apareix pas per casualitat quan es parla de l’ànima. Diuen que és l’instrument que més s’assembla a la veu humana. També diuen que cal agafar-lo com si s’abracés una persona. De fet, té cos, és un instrument amb cintura, abraçable per les escotadures, i cada gest amb l’arquet és una carícia sonora. Un so que ens fa vibrar alguna cosa de dins… potser l’ànima.

Sent tan semblant a una persona, és normal que el violoncel tingui ànima… Dins els instruments de corda fregada hi ha una peça molt petita, invisible des de fora. Un cilindre de fusta que s’aguanta per la pressió entre les dues tapes, la tapa harmònica i el fons, i que transmet les vibracions.

Aquesta peça és l’ànima, un bastonet petit i fràgil, d’equilibri delicat. Si amb un cop a un violí li cau l’ànima, deixarà de sonar. Fins que un lutier expert l’hi torni a posar. I és que sense ànima, no hi ha música.

Versió sonora

 

Anuncis