En un altre “Parlant de música” (“L’hora dels aplaudiments”) vam repassar diferents maneres de referir-se als aplaudiments al final d’un concert. Avui tocarem una matèria que hi té molt a veure: les exclamacions d’entusiasme.

Aplaudir al final d’un concert és mostra de bona educació, i sobretot d’agraïment per la feina dels músics. Ara, algunes vegades aplaudint no en tenim prou i hem de cridar per fer saber als artistes que ens han arribat al cor.

És llavors quan apareixen les interjeccions: els visques, els bravos i fins i tot els hurres.

La interjecció visca és una forma arcaica de visqui, el subjuntiu de viure, i en origen és una fórmula per desitjar llarga vida a algú. De la forma conjugada “Que visquin els músics!” s’arriba a “Visca els músics!”, invariable, en què visca serveix per expressar entusiasme.

Pel que fa a bravo, ve de l’italià. En aquesta llengua és un adjectiu que vol dir ‘bo, valent’, i concorda en gènere i nombre amb la persona a qui qualifica. Així, en italià bravo s’aplica a un home, brava a una dona; bravi a dos o més homes, i brave a dues o més dones.

Independentment del que faci l’italià, en català bravo, com visca, és invariable, i per tant no concorda amb el destinatari de l’exclamació. Així, tant diríem Bravo, Joan Pons! com Bravo, Elena Copons!

Això sí, si aplaudint la italiana Cecilia Bartoli ens ve de gust parlar-li en italià, podríem dir Brava, Cecilia!, però sapigueu que dit en català el més normal seria Bravo, Cecilia!

Versió sonora

Anuncis